Pretèrit imperfet

Volia ser la primera dona a aspirar a La Moncloa, però la malaptesa de Zapatero a l'hora d'afrontar la crisi li ho va impedir. Volia ser la primera secretària general del PSOE i es va haver d'empassar la ràbia de perdre per la mínima quan la vella guàrdia es va activar per barrar-li el pas. Ara es voldria presentar a unes primàries per substituir Alfredo Pérez Rubalcaba com a cap de cartell en les estatals, però per tenir alguna possibilitat ha d'aconseguir desfer-se definitivament del pòster de les eleccions del 2011. Perquè Carme Chacón continua sent el rostre més conegut que té el PSC a Madrid. Declarar-se filla adoptiva d'Olula del Río (Almeria) va ser insuficient perquè el socialisme espanyol l'eximís d'haver presumit de ser la gran esperança del socialisme català. Aquest intent de desmarcar-se va quedar deslluït quan es va presentar al congrés del PSOE del febrer del 2012 amb l'escuderia del PSC i vantant-se de tenir amarrats els vots de gairebé cent delegats que Pere Navarro li oferia en safata. Un any més tard, i vistos els darrers cops de volant del seu líder, aquella exhibició de lleialtat dels catalans li pesa com una llosa. I ha decidit que per tenir algun futur al PSOE ha d'intentar buscar l'aixopluc d'aquells dirigents que no volen convidar el PSC a la seva taula per no tenir una indigestió.

Sense el pes numèric del partit de Navarro, pot ser molt difícil desbancar qualsevol candidat que se li posi al davant, llevat que Rubalcaba torni a ser l'únic contrincant, i això ja no ho preveu ni el seu nucli dur. Però, tal com estan les relacions entre el PSOE i el PSC, l'exministra de Defensa ho ha de fiar tot a una carta que el PP de Mariano Rajoy ha demostrat que sovint és molt efectiva: sacrificar l'aval de Catalunya per guanyar el màxim nombre de suports possible a la resta de l'Estat.

Així que el dret a decidir que ara defensa el PSC pot passar de ser un handicap insalvable a convertir-se en una bona oportunitat per a Chacón per obtenir la distància necessària, prendre embranzida i tornar-se a col·locar dins la cursa d'obstacles i entrebancs en què s'ha convertit la primera línia del socialisme espanyol. Arran del seu desistiment dimarts passat al Congrés –negant-se a acatar l'ordre de Navarro de votar a favor d'una consulta legal–, alguns companys catalans li recriminen que manipulés els termes del gest del PSC deixant que cali la idea que la direcció catalana avala la ruptura amb Espanya, quan “sempre” han dit que estan “en contra de la independència però no en contra que es pregunti al ciutadà”, es lamenten. Aquest malestar es compensa pel fet que revelant-se contra el PSC ha despertat les simpaties d'altres que no sempre li han fet costat, com és el cas del líder manxec Emiliano García-Page, el veterà Ramón Jáuregui i l'exministre Valeriano Gómez, i alhora ha permès al president José Antonio Griñán renovar l'admiració per la catalana en un moment que semblava que havia perdut punts davant el totpoderós clan andalús.

En canvi, el fet que s'inhibís en la votació i el fet que tampoc no s'alineés amb el PSOE a l'hora de rebutjar una consulta legal han passat més desapercebuts per al públic en general i això preocupa i irrita l'entorn de Rubalcaba. “Qui aspira a ser un líder ha de saber prendre decisions”, se li retreu. Chacón va per lliure, i el fet de poder representar de tant en tant els seus monòlegs en contra li permet anar fent la viu-viu entre les tèrboles aigües socialistes. La qüestió, però, és si l'exregidora d'Esplugues, exmembre de les direccions del PSC i del PSOE, exvicepresidenta del Congrés i exministra d'Habitatge i de Defensa encara té futur en el socialisme espanyol o s'haurà de conformar a conjugar el seu pas per la política en pretèrit imperfet.