Els lleons no reben Mas
Ibarretxe va ser vilipendiat a Madrid pel seu pla sobiranista però almenys va poder defensar-lo al Congrés durant 30 minuts el febrer del 2005
Rajoy ja deia que l'acord d'un parlament “en allò que no és de la seva competència no val res encara que el voti el 100%”
Herrero de Miñón i Ledesma no avalen el recurs al TC dins el Consell d'Estat
Santamaríaobvia Corinna i Bárcenas cada divendres
i ara troba en Catalunya el filó amable per esplaiar-se
La història dels lleons que flanquegen l'entrada al Congrés dels Diputats a la carrera de San Jerónimo ha estat accidentada. Si bé el seu espai estava inicialment reservat a simples fanals, l'escultor aragonès Ponciano Ponzano rebria finalment l'encàrrec de solemnitzar l'entrada a la seu de la sobirania amb l'instint felí i amenaçant de dos lleons. Després de dos esbossos frustrats, Ponciano Ponzano rebia de l'exèrcit espanyol el bronze dels canons enemics de la batalla de Wad-Ras (1860) –fosos el 1865 a la Maestranza de Sevilla– i l'escultor culminaria l'escultura dels lleons aquell mateix any, ara fa 148 anys. Des d'aleshores, l'origen bèl·lic del bronze de la porta del Congrés ha alimentat metàfores guerreres al quilòmetre zero, com ara les que van vilipendiar l'entrada del lehendakari Juan José Ibarretxe el febrer del 2005, quan el Congrés li va permetre traspassar l'agressiva mirada felina i defensar el seu pla sobiranista de lliure associació durant 30 minuts des del púlpit de l'hemicicle. Vuit anys després d'aquell desafiament basc, el govern de Mariano Rajoy es nega a reeditar aquella instantània i barra les portes del Congrés a Artur Mas recorrent al Constitucional contra el full de ruta del dret a decidir des de la seva etapa inicial.
Com ara succeeix amb el guió català del dret a decidir, el pla Ibarretxe va néixer amb el PP a La Moncloa. El govern conservador de José María Aznar va recórrer al TC contra el simple tràmit inicial del pla que fixava el dret a decidir del poble basc –és a dir, l'entrada al registre del Parlament basc– el novembre del 2003. El Constitucional, però, va deixar en evidència Aznar en tombar el seu recurs el 20 d'abril del 2004 per set vots contra cinc. De tal manera que el Constitucional, en aquell cas, va desbrossar el camí perquè el projecte fos debatut al Parlament de Vitòria i, més tard, al Congrés. La Moncloa, amb Aznar com a inquilí, al·legava aleshores el mateix que La Moncloa amb Rajoy com a inquilí: que la sobirania rau en “el poble espanyol” d'acord amb l'article 1 de la carta magna i que qualsevol text oficial que trossegi l'esmentada sobirania és inconstitucional i ha de ser anul·lat.
Rajoy i “l'àmbit basc de decisió”
En el cas de l'Estatut basc per a la lliure associació, però, el rellotge no va ser aturat pel Constitucional, i el mateix Ibarretxe va intervenir de les quatre a dos quarts de cinc de la tarda de l'1 de febrer del 2005. El president espanyol era ja José Luis Rodríguez Zapatero i el líder opositor era Rajoy. Des del púlpit d'oradors del Congrés, Ibarretxe va acusar el PSOE i el PP de desoir la Constitució permetent que l'Estatut arribés ja en ple debat de totalitat i sense cap “debat polític previ” ni “negociació” a Madrid, tal com preveu el text del 1978. Si bé el PSOE i el PP van unir els seus vots per avortar el pla amb 313 vots en contra per 29 vots a favor i dues abstencions, l'opositor Rajoy es va desmarcar del to dialogant de Zapatero. “L'àmbit basc de decisió existeix, però és el que marca la Constitució i prou”, va dir Rajoy en la seva rèplica aquell 1 de febrer del 2005. I va avisar del que seria el seu tarannà en un eventual futur com a president espanyol. “Els acords que prengui qualsevol institució en matèries que no són de la seva competència no valen res, encara que els votin el cent per cent dels seus membres”, va sentenciar Rajoy. I va deixar per al llibre de sessions una particular metàfora familiar del que feia Ibarretxe amb la Constitució: “El que el Parlament basc proposa és canviar la mare perquè s'assembli a la filla.” Curiosament, el debat va estar trufat de lloances –per part de Zapatero i de portaveus del PSOE, sobretot– al debat català que naixia per la reforma l'Estatut “amb consens”. El revés rebut a l'hemicicle que salvaguarden els lleons de bronze va permetre a Ibarretxe tornar a Vitòria i convocar eleccions d'aroma plebiscitari pel 17 d'abril del 2005 i que ell guanyaria amb la coalició PNB-EA.
Vuit anys després de l'episodi basc i abans l'esclat del xantatge de l'extresorer Luis Bárcenas que el PP nega, Rajoy despatxava preguntes sobre el text del Parlament català menyspreant-lo perquè tenia “zero efectes jurídics”. Veient l'allau de qüestions sobre Bárcenas que rep cada divendres al Consell de Ministres, però, La Moncloa va corregir el tret i va fer córrer la llebre d'una consulta a l'advocacia de l'Estat, que no és un oracle de savis independents, sinó el servei jurídic del Ministeri de Justícia. Fingint sorpresa pel designi de l'advocacia, La Moncloa va rebre finalment un informe favorable al recurs i va fer un pas més: elevar una consulta al Consell d'Estat, l'òrgan assessor que presideix José Manuel Romay Beccaria, factòtum històric del PP gallec i un dels padrins de la carrera política de Rajoy. El Consell d'Estat ha avalat el recurs al TC en haver detectat “fonaments jurídics suficients”, si bé el conseller Fernando Ledesma i el pare de la Constitució Miguel Herrero y Rodríguez de Miñón han emès vots particulars discrepants.
Amb aquests dos informes a la mà, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, acudia divendres al Consell de Ministres amb un filó amable per eludir les preguntes de la denúncia de Bárcenas al PP per acomiadament improcedent –“és la relació entre un particular i la seva empresa”– i sobre les gestions de la princesa Corinna, Ingrid per al CNI i “la persona a la qual es refereixen” per a Santamaría. Corregint el tret i portant al TC el que tenia “zero efectes jurídics”, Rajoy guanya cinc mesos de suspensió a les mans d'un àrbitre amb majoria afí al PP. Cinc mesos en què Mas evitarà els lleons però en què el dret a decidir viurà a les mans de tres magistrats que es miren els toros al burladero de la Maestranza que fonia el bronze.