El parany de desacreditar al president

Esquerra no participarà en cap escenari que tingui com a objectiu desacreditar les institucions del país i el president de Catalunya. El país, en l'actual conjuntura, no s'ho pot permetre; com tampoc es pot permetre cap marge de tolerància amb la corrupció, afecti el partit que afecti. Encara més, ho hem dit de totes les maneres possibles i, fins i tot amb el risc de ser injustos, cal adoptar mesures clares i contundents. I, en aquest punt, Esquerra ha estat exemplar. I cal que sigui així perquè qualsevol ombra de corrupció és i serà utilitzada per desacreditar les institucions catalanes i sabotejar l'exercici del dret a decidir.

Esquerra va rebutjar fer comparèixer per segona vegada Artur Mas al Parlament pel cas Palau de la Música. Per molts motius, més enllà de la premissa inicial. Recordem que, la vigília d'aquesta petició, el president ja havia comparegut al Parlament (a instàncies d'ERC) i en aquesta compareixença va ser interpel·lat per tots els grups. Però recordem també –per ser justos– que va ser Esquerra Republicana la que va promoure la passada legislatura la comissió (parlamentària) d'investigació pel cas Palau. I que la majoria governamental que aleshores formaven el PSC, ERC i ICV va rebutjar fer comparèixer Artur Mas. I recordem, per si no fos suficient, que el cas Palau afecta el partit polític CDC i no la presidència de Catalunya. No saber fer aquesta distinció tan simple és tant com caure a les mans d'aquells que malden per presentar la societat catalana i les seves institucions com un cau de corruptes. O no és prou evident la campanya que s'ha desencadenat en aquest sentit?

Però és que, a més, estem en plena fase d'instrucció del cas Palau de la Música. Aquest és un tema que està a les mans dels tribunals. I allò pel que hauríem de vetllar ara, de debò, és perquè la justícia sigui àgil i doni mandat al principi de tutela judicial efectiva. No pot ser que es torni a repetir un cas Pallerols, que el judici arribi deu anys tard, amb un final pactat i que no s'assumeixin responsabilitats polítiques.

Quan arribi el moment, quan finalitzi el judici del cas Palau i estiguem davant d'una sentència, serà el moment (si és el cas) d'exigir responsabilitats polítiques, siguin les que siguin, amb tots els ets i uts. Precisament perquè tampoc no ens podem permetre que ningú s'embolcalli en cap bandera per tapar les seves misèries. Qui l'ha feta, que la pagui.

Val a dir que en aquella mateixa jornada parlamentària en què es va sol·licitar tornar a fer comparèixer el president del govern també es va demanar (a instàncies del grup parlamentari d'ERC) d'aprovar una moció en què s'instava el govern espanyol a rebaixar el sostre de dèficit del 0,7%. I aquest és un fet que, malgrat la seva importància i repercussió, va passar desapercebut gràcies al soroll de la no compareixença del president a recer de l'onada mediàtica pels escàndols de corrupció. La moció sobre el sostre de dèficit va ser aprovada, efectivament. Però, per a sorpresa nostra, alguns partits que enarboren amb vehemència la bandera de l'esquerra van votar al costat de Ciutadans i el PP, i es van alinear amb aquells que pretenen aplicar un sostre de dèficit profundament injust en els pròxims pressupostos, un sostre de dèficit que la mateixa Unió Europea ha qüestionat i que tindrà efectes dramàtics sobre la societat catalana.

L'aplicació del sostre de dèficit que pretén el ministre Montoro és un míssil a la línia de flotació de l'estat del benestar. I això s'ha de dir tantes vegades com calgui, perquè és d'una vital importància per al benestar i la cohesió social del nostre país. Esperem, a partir d'ara, que tots els que ens estimem aquest país i que tenim com a prioritat tota la nostra gent (parli la llengua que parli i se senti com se senti) sapiguem el que ens hi estem jugant. Hi ha una fita en l'horitzó irrenunciable, que és l'exercici del dret a decidir i com més aviat millor, perquè a les mans de l'Estat espanyol no hi ha futur. Sense oblidar, però, l'embat dels pròxims pressupostos, un embat de màxima importància que, ras i curt, demana plantar cara a un sostre de dèficit que empeny a retallar allí on ja s'ha tocat os.