A tots els membres de l'ANC

Avui, a Girona, farem la primera assemblea general ordinària, un any després de l'assemblea fundacional al Palau Sant Jordi de Barcelona. Ha estat un any de grans èxits: l'acte de constitució, la Marxa cap a la Independència i la manifestació de l'11 de setembre. Aquests fets han canviat el rumb de la nostra història. Ha estat també, emperò, un any de dificultats, derivades quasi totes, de la complexitat d'estructurar una organització tan jove i que ha crescut molt ràpidament. Ja en som més de 23.000, les persones compromeses, d'una manera o d'una altra, amb l'ANC i amb el procés. Ara necessitem actuar de manera molt madura i sensata, de forma contundent i intel·ligent.

Tenim pressa, molta pressa, com va dir l'Heribert Barrera. I com més a prop hi som, més pressa tenim. Pressa i necessitat. Vàrem començar des de la societat civil, però ben aviat vam cercar i aconseguir la col·laboració i complicitat de les nostres institucions (els ajuntaments, primer, i, des de l'endemà de la Diada, de la Generalitat). Amb la convocatòria i celebració de les eleccions del 25 de novembre passat, els partits polítics s'han mogut i tenim un Parlament compromès amb el procés i amb la ciutadania.

Avui, doncs, quan l'ANC tot just fa un any, podem dir que hem aconseguit que el procés de construcció del nou estat sigui imparable, irreversible. Tots i cadascun de nosaltres hi tenim un paper. Ningú no pot fer-se enrere. No s'hi val flaquejar, ni desviar-se de l'objectiu.

L'ANC està sotmesa a una doble pressió. La interna, la pròpia d'una organització jove, gran, en continu creixement i que pot patir intents de sabotatge des de dins –si no és que ja els patim–, i la pressió externa, la previsible en una situació com la de Catalunya i en un repte tan complex i en acceleració constant. No tenim, doncs, gaire temps i ens cal actuar amb serenor.

A l'inici del procés, nosaltres i l'amic Ainsa, érem conscients dels riscos i dificultats, de les amenaces –externes i internes– que anirien apareixent. Les internes eren, evidentment, les que més ens preocupaven. Ara som, potser, en un d'aquests moments intuïts i temuts. De com el superem en depenen moltes coses, coses que ultrapassen la mateixa ANC. De Girona, n'hem de sortir enfortits, i més decidits que mai a continuar empenyent i accelerant el procés per resoldre'l definitivament.

Perquè tenim pressa i no tenim gaire temps, no convé que ens entretinguem L'assemblea de Girona ens ha de servir per mostrar, a tot el país però també a fora, que l'ANC està en marxa, que ha sabut adaptar el seu full de ruta a les noves circumstàncies i que està disposada i preparada per afrontar el darrer tram del camí.

Tenim actius de gran valor, i que han demostrat la seva capacitat. Les més de 400 assemblees territorials escampades per tot el país i les quasi 60 assemblees sectorials han de ser el cos jove i fort, potent i resistent, que sustenti un cap madur i intel·ligent, capaç d'aprofitar de manera eficient els recursos humans amb què comptarem per lliurar la batalla final.

No podem distreure un minut més de la nostra feina mirant-nos el melic. De l'assemblea de Girona n'hem de sortir amb un marc d'actuació –estatuts, reglaments i full de ruta– ben definit i tancat; amb la convocatòria, ben orientada, de les eleccions al nou secretariat nacional. Aquesta renovació interna ha de concloure al més aviat possible, amb un projecte que ens permeti treballar de forma eficient. Ha de concloure també amb un equip unit, i totalment capacitat i amb l'apoderament necessari per impulsar i coordinar la nova etapa. Un equip, barreja d'experiència i empenta, una mostra de transversalitat i de representativitat, d'abnegació i de manca d'aspiracions personals. Un equip que sumi les cares visibles que avui identifiquen l'Assemblea i les persones que, des dels fogons, han fet rutllar aquesta complexa maquinària.

Aquest dissabte, a Girona, l'ANC té una nova i gran oportunitat: la de demostrar que, en un any, s'ha convertit en una organització madura i sòlida; que està capacitada per passar pel damunt de personalismes i sectarismes; amb la solvència de saber girar full i deixar arraconats, per sempre més, els vicis endèmics i històrics de l'independentisme català. Avui a Girona ens juguem moltes coses: des de la il·lusió de milers i milers de ciutadans fins al calendari i la qualitat del mateix procés d'independència. El braç que va posar en moviment tot l'engranatge ha de tornar a agafar el timó amb fermesa. Només des de la societat civil tenim la força i la llibertat de moviments per fer-ho possible.