Qui fiscalitza els partits?

L'actual legislació sobre el finançament dels partits polítics –i més en un moment de total crisi de confiança com l'actual– no ajuda a les connexions sòlides que haurien de tenir amb la societat a la qual representen, i per tant té molts aspectes millorables. És una de les principals conclusions de l'estudi de bones pràctiques en finançament de partits i transparència democràtica que, tot just ahir, el dia que imputaven el secretari general de CDC, Oriol Pujol, va presentar la Fundació Catalunya Europa, impulsada el 2007 per l'expresident Pasqual Maragall. “Òbviament no està buscat, però si és per casos de corrupció en l'últim any hauria estat complicat trobar una bona data”, reflexionava el director de l'ens, Max Vives-Fierro.

El document, de fet, tracta molt d'esquitllentes el tema de la corrupció, ja que tal com recordava el seu coordinador, Joan Rodríguez, doctor europeu en ciència política per la UAB, va ser un dels primers encàrrecs de la fundació, abans fins i tot de la crisi i poc després que s'aprovés la llei estatal que regula el finançament dels partits. Per tant, no té res a veure amb la conjuntura d'escàndols actual, si bé les conclusions són avui d'especial interès i poden resultar una bona guia. Rodríguez, així, admetia que la implantació de les propostes que fa –en suggereix un decàleg a tall de conclusió– podria “limitar molt” l'enorme “arbitrarietat” legal que, en qüestions com ara la relació entre les donacions privades i les contractacions públiques, ha permès afers com el cas Palau. Això sí, el coordinador avisa que això “no impediria” que després poguessin sorgir corrupteles en altres àmbits. “Les administracions haurien de ser més exigents amb els diners que donen als partits, i estar en condicions de demanar contraprestacions, en forma de més transparència o democràcia interna”, resumia Rodríguez.

De fet, en la diagnosi de la Fundació Catalunya Europa, la manca de vincles amb la societat i la relació “perversa” que mantenen en canvi amb l'Estat figura en un lloc destacat del rànquing de febleses detectades. “Els partits controlen les institucions i alhora han desenvolupat una alta dependència dels diners públics: 9 de cada 10 euros d'ingressos en vénen”, subratlla el coordinador, que veu especialment preocupant la situació en l'àmbit local i provincial, és a dir, en diputacions i ajuntaments, àrees que més aviat s'escapen del control de la llei del 2007 i que solen ser presoneres de “lògiques clientelistes”. Tant o més obscura troba Rodríguez la relació entre partits i bancs, poc tractada fins ara i que creu que mereixeria “molt més debat públic”. L'estudi, a més, lamenta que el paper de les institucions de control designades –el Tribunal i la Sindicatura de Comptes– és “molt feble”, vista la impunitat amb què solen eludir o demorar les administracions molts preceptes legals en la relació amb aquestes.

Fet el diagnòstic, la fundació ha anat a buscar referents a l'exterior on emmirallar-se per buscar les receptes. I n'ha trobat quatre. Al Regne Unit, així, s'ha fixat que s'han creat institucions independents, formades per ciutadans anònims, per fiscalitzar els partits, als quals poden fins i tot preguntar en què gasten els diners rebuts d'empreses privades. A Alemanya, a més d'un rígid control de la despesa, el Tribunal Constitucional també ha començat a vigilar els ingressos, que no vol que depenguin tant de l'Estat, i ha establert un interessant principi de paritat: com a mínim la meitat haurien de venir d'aportacions privades i no pas de les arques públiques. Al Canadà han vist que les millores en aquest camp van partir del Quebec, d'on el govern federal les va copiar per estendre-les a tot el país. I dels Estats Units, on l'allau de donacions privades inunda la política, l'estudi veu admirable l'“alt grau de transparència” existent, i destaca, a més, que alguns estats han condicionat els ajuts públics a l'adopció de mecanismes de democràcia interna als partits com ara la celebració de primàries per escollir candidats.