opinió
Consulta a canvi del deute
Salmond ja ha anunciat que, en cas d'independència, el govern escocès assumirà una part proporcional del deute estatal
Ja tenim data oficial per al referèndum d'independència a Escòcia. Ningú no sap quin serà el resultat de la consulta del 18 de setembre de 2014. El que sí que sabem, però, és que aquell dia Escòcia esdevindrà membre del club exclusiu de països demòcrates que han posat el futur del país a les mans del seu poble. Reconeguem, doncs, el tarannà democràtic del govern escocès i de tots els partits a l'oposició, començant pels laboristes i acabant pels liberaldemòcrates, tot passant pels verds, els independents i, a diferència de Catalunya, pels conservadors i unionistes, que a Escòcia han demostrat ser primer demòcrates i, després, unionistes.
Aquest referèndum ha estat producte d'un acord entre els governs escocès i britànic. No aigualim, doncs, l'actitud demòcrata i valenta d'un govern estatal que, tot i no agradar-li gens aquest procés, reconeix el dret del Partit Nacional Escocès a defensar aquest objectiu i la seva legitimitat per fer-ho, i ha procedit a cedir els poders per organitzar la consulta al Parlament escocès.
El govern britànic ha après que és mal negoci anar en contra de la voluntat democràtica dels pobles. Recordem el procés d'independència dels EUA, en què, segons el seu segon president, John Adams, al principi només un terç de la població donava suport a la separació. Fou la reacció agressiva i arrogant del govern britànic el que féu que la independència es convertís en un clam majoritari. L'Estat espanyol faria bé de tenir en compte aquest capítol de la història.
El primer ministre britànic, David Cameron, a l'hora d'acceptar negociar amb el primer ministre escocès, Alex Salmond, també ha tingut present un altre element important: el deute. Dimecres, el ministre d'Hisenda britànic va presentar el pressupost del 2013. L'estimació del deute públic (Treaty Debt ratio) d'aquest any és equivalent al 95% del PIB, i s'espera que arribi al 100% en només dos anys. Això són aproximadament 1,9 bilions d'euros.
El govern britànic sap molt bé quines són les conseqüències de no voler negociar i, més tard, veure's forçat a fer efectiva la separació d'un territori. Això és el que va passar el 1921-22 durant el procés d'independència d'Irlanda, pocs anys després de la costosa Primera Guerra Mundial. La petita illa celta va acabar ignorant la seva part proporcional del deute de l'Imperi Britànic. En el cas escocès, el govern britànic sap que pot estar tranquil: Salmond ha anunciat que, en cas d'independència, el govern escocès assumirà la part proporcional del deute públic de l'Estat.
Sens dubte, la negociació és la sortida més intel·ligent per a totes dues parts i, de fet, els britànics ens demostren que tot és possible si les dues parts ho volen. Tinguem present, però, que en el cas de Catalunya, si no hi hagués acord, es perdria temps guanyant un reconeixement que arribaria igualment. Recordem el cas d'Eslovènia, per exemple. Ara bé, es guanyaria la independència i, amb aquesta, les eines d'estat necessàries per recuperar-se d'aquesta dura crisi i poder créixer. I alhora, també podria ignorar un deute que ara és a nom d'Espanya. Per la seva banda, Espanya perdria Catalunya i, per una vegada a la història, li tocaria pagar la factura completa. I li tocaria fer això en un moment realment complicat.