Política
Joan Albareda i Salleras
Coordinador a les comarques gironines de la Fundació Catalunya Estat
“Cal trencar les inèrcies dels partits polítics”
“El procés que estem vivint camina per l'empenta de la via social”
“Entre tots hem de fer el que calgui per portar els polítics a prendre una decisió i fer que tinguin por de perdre la cadira”
La paciència de qui és constant
Joan Albareda és un activista polític que defensa el paper de la societat per impulsar processos. Per aquest home, que mai no té una paraula més alta que l'altra, sens dubte la constància és el gran carburant per resseguir el camí cap a la independència.
Per nosaltres, tothom que viu a Catalunya és català, amb papers o sense. Nosaltres lluitem per ser
catalans i europeus
Penso que ens cal un líder que trenqui amb la inèrcia dels partits i que hi passi per sobre. Crec que això seria important
Joan Albareda i Salleras (Barcelona, 1943) és un dels exemples de la implicació de la societat civil gironina en el procés pel dret a decidir i la independència de Catalunya. Aquest empresari d'èxit, ara jubilat, que es considera un autodidacte –va començar a treballar als catorze anys i tres dies–, és un activista gironí que treballa sense fer soroll, però de manera pacient i activa a favor del procés. Albareda és membre de l'Ateneu d'Acció Cultura de Girona, delegat territorial de la Fundació Catalunya Estat, afiliat a l'ANC des dels seus inicis i un dels organitzadors, el 2009, de la fundacional Brussel·les 10.000, entre altres iniciatives. Albareda creu que s'ha arribat a un punt de no-retorn i que ara el que no es pot deixar de fer és prémer l'accelerador.
Vostè va ser un dels organitzadors a Girona de Brussel·les 10.000, una iniciativa que va voler posar Catalunya al mapa d'Europa. On era Catalunya en aquell moment i on és ara?
Abans del Brussel·les 10.000 penso que Catalunya no tenia on agafar-se. Allà, crec, es va veure que érem vius i que podíem fer moltes coses si anàvem junts. Aquesta és la lliçó. Penso que allò, que va tenir lloc el març del 2009, després recordem que va venir la consulta d'Arenys, va ser un punt d'inflexió que cal tenir en compte per valorar en conjunt fins on hem arribat. No vull que es malinterpreti el que dic. No vull donar-hi més importància de la que té. També, i això m'agradaria destacar-ho, va ser un altre exemple de civisme, com d'altra banda ja és costum a casa nostra. Allà, en aquella marxa dels 10.000, se'm va obrir, i a molts, l'esperança que érem vius.
Per vostè l'embrió del procés és, doncs, la societat civil.
Sí, i això és molt important. De fet és el que està passant ara. Brussel·les 10.000 ja va ser un moviment espontani que va néixer a les xarxes socials; dins un blog, Enric Canela va plantejar: “Per què no anem a Brussel·les a explicar què és Catalunya?” En va ser el promotor. Això es va divulgar, jo ho vaig veure i em va entusiasmar la idea. Era el novembre del 2008, la idea tot just caminava i vaig decidir entrar-hi. A Torrella es va creuar un nucli i vaig ser el coordinador de les comarques gironines.
Ha estat sempre independentista?
Sí, ja en aquella època, vull dir quan era jove, i abans de venir a Girona fins i tot, era un independentista visceral; és a dir, no m'havia plantejat res més que acostar-me als grups vitals del meu barri amb aquesta orientació catalanista. També volia fer tots els possibles per lluitar contra la dictadura i, evidentment, treballar pel meu país dins d'aquest moviment, que, com dic, era molt divers. Tots els que hi érem somiàvem que la situació acabaria donant un tomb.
Del somni a la realitat, doncs?
En aquella època jo ho somiava, i, la veritat, no comptava a poder-hi ser present i assistir a un procés com el que estem vivim. Realitat, sí.
Què portarà Catalunya a la independència?
La seva gent. El procés que estem vivint camina per l'empenta de la via social. Sempre he pensat dels polítics que, siguin els que siguin i del color que sigui, el seu assentament a les cadires és important i costa molt de bellugar-los. Per tant, hem de fer el que calgui per portar-los a prendre una decisió i fer que tinguin por de perdre la cadira. I això és el que està passant ara. Amb tot el respecte a les bones intencions de cadascun d'ells, és clar. La prova de tot plegat, la prova del que dic, és l'11 de setembre, la gran manifestació, i, posteriorment, l'anunci que va fer el president Mas i la declaració al Parlament. El que és important és treballar cada dia.
Ho diu per l'experiència de ser un autodidacte. Això marca.
Vaig començar a treballar als catorze anys i tres dies. Ho recordo perquè va ser tres dies després del meu aniversari. Els meus pares van morir quan jo era molt petit. La constància és vital, sí.
Vostè arriba a Girona el 1973. Ve de Barcelona per muntar amb un soci una empresa que després serà molt important. Quina Girona es va trobar?
És una bona pregunta. Jo venia exclusivament a treballar i el dissabte tarda-vespre tornava a Barcelona. Girona només la vivia dotze hores treballant cada dia. Recordo que ja feia cinc o sis mesos que era aquí, i això que diré és gros, quan vaig decidir anar a veure la catedral. Gairebé em fa vergonya! Tinc la memòria d'una ciutat buida, grisa i poc vital. Com a anècdota, recordo que un dia a les 9 del vespre un turista se m'acosta i em pregunta on era el centre... i és on érem!
Abans valorava els polítics. Però vostè ha fet aproximacions a Solidaritat Catalana, de la qual va ser coordinador i, abans, a Reagrupament. Com valora aquesta etapa?
La veritat és que em va servir per descobrir que el món de la política activa, vull dir allò que es diu estar dins d'un partit polític, no era per a mi. Ho dic amb tots els respectes. No és el meu món.
Per què?
Perquè penso que els objectius de Catalunya dins dels partits queden molt supeditats a unes maquinàries concretes, a unes decisions i a uns interessos a vegades personalistes que, en el meu cas, són totalment incompatibles amb la meva manera de treballar.
Des de la Fundació Catalunya Estat, de la qual és delegat territorial a Girona, què es vol fer?
Volem ser una eina per escampar transversalment als ciutadans catalans la idea que la independència no és possible, sinó indispensable. Catalunya ha avançat tant aquest procés, coincidint amb la crisi econòmica, que hem ensenyat les nostres cartes, i que si ara no sabéssim acabar el procés hauríem fet un pas en fals que no ens podem permetre. Per això vaig entrar a la fundació el gener del 2011, just quan es va crear.
Pel que veig, aquesta és una tònica de Joan Albareda. Ser-hi des del principi.
Sí [riu]. A vegades tinc la sort de formar part dels processos des dels seus inicis i seguir-los en tot el seu recorregut, si puc. Per exemple, estic afiliat a l'ANC també des dels seus inicis i hi col·laboro sovint, tant en l'àmbit de Girona com del Gironès. Pensi que ara mateix el procés cap a la independència només es pot accelerar. I això és el que treballem. Ja hem fet més de 250 actes arreu de Catalunya. Per exemple, i amb motiu de les eleccions al Parlament, vam organitzar un acte entre la fundació, l'ANC i Gent de la Terra, per defensar que ens calia arribar als 100 diputats compromesos amb el procés. Si ho traslladem en quilòmetres, des de la fundació ja en porten més de 40.000, que vindria a ser la volta al món.
Una fundació oberta a tothom?
Sí, per descomptat. Miri, divendres vam fer una xerrada a Salt, una població on pensem que cal fer més pedagogia de la necessitat de votar a favor de la independència. Salt, com altres poblacions, necessita rebre informació en aquest sentit. Per nosaltres, tothom és català, amb papers o sense. Volem ser catalans i europeus.
I, per vostè, això ja no té aturador?
En aquest moment del procés, ja no es pot aturar. La societat civil, que pot tenir pujades i baixades, està convençuda que ser independents és l'única possibilitat que tenim de poder conservar la nostra cultura i, també, la nostra economia. Penso que amb els passos que han fet els polítics que integren el govern i el primer partit a l'oposició, CiU i ERC, respectivament, i altres partits, no crec que hi hagi marxa enrere en aquest procés.
Què en pensa, dels suposats escàndols de corrupció?
Malauradament, és un tema que forma part de la condició humana. Només cal mirar els llibres d'història. No hi ha cap país que pugui presumir de corrupció zero. Molts, però, sí que poden presumir, i aquí és on hem d'arribar, de tenir sistemes que controlin la corrupció de manera efectiva, els quals, sense evitar-la, hi posen límit. Si es tenen aquests mecanismes és després quan, segurament, es pot presumir que la corrupció ha caigut a uns nivells baixíssims. Al nostre país, ser corrupte, mentre no surtis al diari, podia arribar a ser motiu per presumir en una sobretaula, i això és molt greu.
Creu que hi ha l'Estat espanyol al darrere?
Sí, el fet que ara mateix surtin tants casos a Catalunya és una maniobra clara de l'Estat espanyol i dels seus serveis d'intel·ligència per fer un degoteig de notícies enervants que ens posin contra les cordes.
Pot afeblir el procés?
Depèn de nosaltres. Jo el que dic és que ens hauríem de vacunar contra els efectes d'aquesta intencionalitat, però en cap cas contra la corrupció, que s'ha de perseguir fins al final.
Creu que el procés requereix un líder clar?
Si surt un líder que sigui capaç de donar un sentit èpic al moviment, això seria molt bo. La possibilitat que surti? Com que la tradició ens diu que surt de les files dels partits polítics, és possible que, en aquest trànsit, un polític s'acabi creient que ell és el líder. Ara mateix, no sé veure un líder clar. Amb tot, no hem de dubtar que el mateix procés ens donarà líders.
I quin atribut hauria de tenir?
Cal trencar la inèrcia dels partits i passar-hi per sobre. Això penso que és important.
Parlàvem abans que vostè, pel que veig, s'implica ràpidament, quan tot just un procés és incipient. Si s'assoleix la independència, es retirarà?
No si tinc salut, i ja no estem parlant d'un jovenet. Ara bé, i mentre tingui energies, les meves prioritats en la vida tenen dos camps determinats: en el personal, la família i el sanejament de les relacions entre nosaltres, i en el que seria ja fora d'aquest àmbit, en tinc tres, de prioritats: Catalunya, la seva independència i el seu benestar.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.