Què vol el govern espanyol?

Considero imprescindible que els mitjans de comunicació esdevinguin cambra de ressonància de fets que, per la seva transcendència, poden perjudicar de manera irreparable la convivència general i tot Catalunya.

Entre les notícies més importants aparegudes aquest mes, més enllà de les batalles judicials i polítiques que tant agraden a certs mitjans, tenim l'article publicat el dia 6, en aquest mateix diari, del professor de dret Hèctor López Bofill titulat El cirurgià de ferro. Es tracta d'una notícia, més que preocupant, relativa a l'existència d'una nova entitat, anomenada Fundación España Constitucional, impulsada per insignes dirigents del PP i del PSOE (entre altres exministres com ara Marcelino Oreja, Elena Salgado, Carlos Solchaga, Rodolfo Martín Villa...) amb l'aquiescència –és clar– de José María Aznar i, per què no, de Felipe González. Tots ells, units per un objectiu comú, que és posar fi a l'independentisme català; això sí, amb la disfressa, també, d'un eventual canvi polític de “concentración nacional” per substituir la monarquia espanyola per una república i, lògicament, fer una nova Constitució per eliminar l'Espanya autonòmica del govern de Suárez. Com es pot veure, per aquest tema sí que estaran d'acord els dos partits espanyols.

El plantejament no són pas flors i violes, estimats lectors, i és per això que remarco la importància del tema, presentat públicament a Madrid amb especial relleu, per evidenciar, una vegada més en la història, en què consisteix la veritable unitat d'Espanya.

És clar que, aquesta vegada, el moviment popular català per l'estat propi comandat per l'ANC i coordinat amb moltes altres organitzacions cíviques i socials (Òmnium, Associació de Municipis per la Independència, Fundació Catalunya Estat, Cercle Català de Negocis, etc.) i la decidida aposta sobiranista del Parlament i el govern de Catalunya, aquests fets han fet encendre totes les llums vermelles de la Villa i Corte i del govern d'Espanya, que s'organitza en forma de fundació privada per endegar la confrontació amb Catalunya. Aquesta nova forma deriva del fet de no poder fer-ho actualment com altres vegades –durant segles– amb un enfrontament violent, perquè els “violents habituals” estan controlats gràcies a la pertinença a l'OTAN. Pertinença que, com molta gent recordarà, dit sigui de passada, no volia el Sr. Guerra (vicepresident del govern socialista de Felipe González) i que sortosament es va aconseguir pel suport de CiU en el Congrés dels Diputats.

Arribats a aquest punt, a Catalunya, caldrà estar amatents als “silencis” de certes institucions econòmiques i financeres catalanes davant del tsunami independentista, no fos cas que també siguin darrere de la nova fundació privada contra el nostre país, que, si no aconsegueix el seu objectiu de llibertat, entrarà en fase agònica financerament parlant, empès per les constants mesures del govern espanyol, que ens han conduït a registrar un 25% de desocupació i misèria.

Cal, doncs, accelerar tot el que es pugui, el procés endegat per la Generalitat de Catalunya, amb el suport popular de l'11 de setembre passat i les seves accions posteriors. Sembla, doncs, que és l'hora de posar fi a tres-cents anys de menyspreu i d'espoli.