“Cal explicar que Espanya és viable sense Catalunya”

L'acció exterior de qualsevol país sempre té una part visible i una que no ho és tant, però som un govern transparent i donarem explicacions del que calgui.

La societat catalana sembla que esperi una complicitat de la comunitat internacional envers el procés, però és una sensació desdibuixada. En els dos mesos que fa que hi som hem tingut contactes amb diversos governs europeus, i hem de ser molt diàfans. En aquests moments no hi ha cap país, ni dins ni fora de la UE, que estimuli el procés. Assumim que s'ho miren amb distància. Però això està passant ara i ha passat en qualsevol procés d'emancipació nacional anterior; la reacció internacional sempre ha estat molt freda. Cal ser molt realista, i és important que la ciutadania conegui la percepció d'aquests països, que no veuen el procés amb simpatia.

Efectivament, la seva neutralitat és una notícia excel·lent.

D'alguna manera hem de situar el que està succeint a Catalunya com un procés dialèctic amb l'Estat espanyol, perquè, si no, als ulls de la comunitat internacional, el problema no existeix. El procés ha de ser percebut com un problema a resoldre per l'Estat espanyol, però també pel conjunt de països de la UE i més enllà. Però fins que els catalans no prenguin posició, el procés continuarà sent de naturalesa interna.

Aquest és un procés en què hi ha diverses etapes i és molt important que les institucions catalanes les esgotin. Ara mateix, hem d'obrir totes les vies possibles de diàleg amb el govern espanyol perquè la consulta es pugui produir de manera pactada, com a Escòcia. Aquest és sens dubte l'escenari que ens convé més, tot i que no és l'únic. Estem instal·lats en la fase de l'exercici del dret a decidir i fins on puguem arribar s'ha de pactar.

Els processos no tenen res a veure; uns i altres tenim les nostres raons i reivindiquem que són casos singulars. Ara bé, ells han estat capaços de negociar els termes i la data de la consulta, i en la mesura que ens deixin hauríem de poder fer el mateix.

Ells l'han fixada en funció dels seus interessos i a Catalunya hauríem de fer el mateix, i no pas en funció d'un procés aliè.

L'empara en la legislació internacional pel que fa al dret a l'autodeterminació és mínima, perquè la declaració dels drets humans no és un tractat que obligui les parts. L'Estat ha estat molt curós a l'hora de signar-ho per no reconèixer aquest dret en el seu si. La sortida ha de ser amb diàleg entre les parts, com hi ha hagut fins i tot al Sudan del Sud.

Em remeto a la posició de la Comissió Europea, que, més enllà de les declaracions i contradeclaracions, s'expressa per mitjà de les comunicacions oficials o la resposta a peticions. I la posició és que no té posició oficial, perquè no ho ha demanat cap estat membre sobre cap cas particular. En els tractats no hi ha cap referència que empari un procés així, en un sentit o en un altre. Això ens porta a pensar que no és un procés que té resolució des de la legislació europea –els que diuen que queda automàticament a fora estan mentint–, sinó que hi haurà un plantejament polític, hi acabarà havent una negociació entre els estats membres, les institucions europees i Catalunya. Per arribar a aquest punt, però, necessitem un missatge clar i inequívoc, és a dir, una consulta. Abans, no hi haurà cap moviment negociador, cap institució exterior que reaccioni sobre Catalunya.

Com que no hi ha un mecanisme legal automàtic a seguir, s'ha d'entendre en termes polítics i s'hi ha d'aplicar una dosi de sentit comú. Catalunya és un territori de set milions i mig de persones, en una posició geoestratègica per al conjunt d'Europa i un PIB de 200.000 milions. Qui pot pensar que serà apartada del corrent principal si hi ha una voluntat democràtica inapel·lable en favor d'avançar cap a un estat propi que s'integri a les institucions europees?

És cert que cal unanimitat per a l'adhesió, però l'espanyol és un estat molt condicionat pels altres de la UE, i més ara que té una posició a l'exterior sensiblement dèbil, amb una capacitat important de ser influït. Quan els tractats diuen que la UE es fonamenta en els principis de democràcia, drets humans i respecte a les minories, parlem d'això. Som europeus, i qualsevol acció per manllevar aquests drets i obligacions té un cost polític molt alt, ja no sols per a Espanya, sinó per al conjunt d'Europa, que estaria qüestionada com a projecte integrador.

La debilitat d'Espanya de cara a fora projecta la idea que pot facilitar processos interns, tot i que Catalunya no ha pres la seva direcció perquè Espanya estigui dèbil. Però els catalans hem de ser capaços d'explicar la viabilitat d'Espanya sense Catalunya, perquè el procés que estem desplegant no va contra ella, sinó que, a mitjà i a llarg termini, l'ha de reforçar. Hem de saber traslladar aquesta idea a la comunitat internacional, perquè la situació actual de les relacions internes tampoc és bona per a l'Estat. Hem de construir un discurs creïble que constati que Espanya no sols se'n sortirà, sinó que se n'acabarà beneficiant.

Espanya fa el que creu que ha de fer i, per tant, es nota, perquè ens intenta boicotejar actes a l'exterior, sobretot en el camp empresarial. Les ambaixades tenen instruccions molt clares.

Directament no, però hi ha hagut un oferiment del ministre per negociar els aspectes que no ens agraden. Considerem que envaeix clarament les nostres competències en matèria d'acció exterior; som l'única comunitat amb dos capítols dedicats a això en el seu Estatut, i aquesta llei equipara el govern català amb els ens locals, quan n'hem de poder coordinar l'acció. Vulnera la legislació vigent, hi plantejarem al·legacions i, si cal, negociarem. Si continua com s'ha plantejat ens hi oposarem.

No, ja apareixia en el programa electoral de CiU i ERC per la necessitat d'ordenar l'acció exterior, els afers de la UE i la cooperació al desenvolupament. L'objectiu és avançar cap al disseny d'estructures d'estat, però ens hem de cenyir a la legislació actual, perquè si demanem que l'Estat compleixi, també ens ho hem d'aplicar. Ara mateix, el marge del govern en acció exterior és ampli per la cobertura legal vigent, però les limitacions es produeixen pel pressupost.

Amb els recursos de què disposem també podem fer més, i millor. No només amb les delegacions a l'exterior, sinó en la defensa dels interessos a Europa, on ara s'està negociant el marc financer 2014-2020, d'on es desprenen noves oportunitats. El govern més que mai s'ha de situar bé a la UE per treure'n el màxim rendiment, i demostrar als catalans que la nostra pertinença és útil des d'aquest punt de vista.

En tenim 128, una vuitantena de les quals són actives. Hi hem intensificat la relació, enviant-los informació sobre el que passa, argumentaris... Tenen presència en altres organitzacions civils a l'exterior, i poden actuar com a corretja de transmissió no del govern, sinó del procés, perquè no es gesta de dalt a baix, sinó que té una base ciutadana importantíssima, sense la qual seria impossible. Per tant, pretenem que les comunitats també hi puguin participar, des dels seus països.

Sí, però ho estem estudiant i encara no tenim una resposta clara.

Cal diferenciar. La de Brussel·les té molta més musculatura, amb unes funcions més clarament delimitades perquè existeix un marc que la reconeix. Les altres no tenen estatus diplomàtic perquè Espanya mai els n'ha volgut atorgar, al contrari que amb les delegacions de Flandes o del Quebec, i per tant tenen funcions més difícils, de representació política i institucional, d'estar en contacte amb els mitjans de comunicació, d'internacionalització de l'economia en contacte amb els empresaris, de contacte amb la societat civil i de donar a conèixer la situació catalana.

Sí, perquè el procés que vivim és altament interessant per als mitjans de l'exterior, ja que és un procés civil que fa que els polítics el liderin i s'hi posin al costat. Molts corresponsals eren i són a Madrid, i fins fa poc només rebien la informació des d'allà, però l'interès arran de la manifestació és fefaent, i des del programa de comunicació exterior Eugeni Xammar, semblant al que tenen tots els governs, això s'ha pogut ordenar.

No ben bé. És un concepte que van inventar els anglosaxons, i respon al fet que hi ha més necessitat d'involucrar la societat civil en l'acció exterior. Amb la diplomàcia pública intentem dibuixar el model de com ha de ser el futur servei exterior català, no basat en criteris dels estats clàssics, sinó en la sobirania del segle XXI, amb un procés compartit. Tot això ja es pensarà a fons, però el procés que estem endegant permet reinventar-nos com a país, i un dels àmbits en què es pot fer més feina és l'acció exterior. És evident que, per ser realistes, amb les necessitats i possibilitats financeres actuals, Catalunya no es podrà permetre mai una xarxa exterior com l'espanyola, però tampoc ens interessa, perquè no és que els resultats siguin gaire efectius.