“Deixo la política per tenir la meva pròpia llibertat”

Renunciar al fet que Figueres tingui una estació intermodal ha estat un error històric. Mantenir la situació actual de dues estacions pot ser un element de feblesa, que en el futur no tindríem si disposéssim d'una sola estació intermodal, que generaria, en un sol punt, totes les sinergies i donaria molta força. Es crearia un pol d'atracció que aniria més enllà de la mateixa ciutat, en un radi d'atracció que depassa l'àmbit de la comarca i que va fins al Baix Empordà i més enllà de la Garrotxa. Aquest model convertiria Figueres en un punt jeràrquicament important en l'àmbit de les comunicacions ferroviàries. En aquest camp, s'està actuant amb poca ambició.

La situació econòmica no ha de ser l'obstacle. L'excusa que una opció val 70 milions i l'altra en val 30 no és la diferència que compta en unes infraestructures com aquestes. El que ha de comptar és la funcionalitat.

S'hauria de ser més valent a l'hora de prendre la decisió de voler connectar l'estació amb el centre de la ciutat, amb una accessibilitat moderna, que faci atractiu el fet de poder anar des del centre de Figueres fins a l'estació. S'hauria de tenir la voluntat de dissenyar i de planificar els canvis en la transformació urbana a l'entorn que tot això pot provocar.

L'opció de tenir una estació a l'est de Figueres també ha de significar una oportunitat a l'hora de transformar el sector de la ciutat que es troba en una situació de més precarietat urbanística i social.

L'aposta al seu moment per descentralitzar determinats equipaments, com ara la comissaria dels Mossos i els nous jutjats, anava amb la idea de generar noves centralitats que ajudessin a transformar els entorns urbans. La nova estació ha d'ajudar a transformar tot el seu entorn. Aquestes infraestructures generen unes grans oportunitats. En aquests últims sis anys, els temes vinculats a aquestes qüestions es troben en el mateix punt que quan vaig deixar l'alcaldia. S'han perdut sis anys. Des de la ciutat no s'han fet els deures. Teníem un model de ciutat que apostava per la cohesió social i la cohesió territorial, i avui hi ha assignatures pendents en el sector est. La nova estació hauria de contribuir a resoldre-ho, encara que la situació econòmica actual ho pot alentir. Per arribar als objectius, el més bàsic és tenir les idees clares i la voluntat de programar i planificar les actuacions.

En l'etapa de Santi Vila es prioritza la política d'aparador per sobre de la política de transformació. Ara hi ha un model de ciutat molt difús, de molta ambigüitat. Vila va saber recollir un llegat i va materialitzar molts projectes, endegats, posats a licitació en l'etapa socialista. Un 80% de l'obra de govern de Vila és fruit de l'obra de govern de l'etapa socialista.

L'alcalde Vila va rebre un bon llegat, un consistori sanejat amb un superàvit de sis milions d'euros. La nova alcaldessa agafa el testimoni amb una altra situació. Enmig d'una crisi econòmica, amb pocs projectes resolts i un dèficit econòmic important. L'alcalde anterior va deixar l'Ajuntament amb nou milions de dèficit, de manera que la nova alcaldessa rep un llegat més enverinat que no pas el llegat dolç que va rebre Santi Vila. Marta Felip, en els primers mesos està marcant un perfil propi i pot aportar, per la seva experiència professional, més rigor en la gestió. Entre les primeres decisions que valoro positivament, hi ha canvis que semblen positius en relació amb l'etapa anterior.

La política l'aparco quan deixo l'alcaldia i la militància política al PSC, a mitjan 2009. Però una cosa és deixar la política activa i una altra és continuar tenint un pensament polític i una activitat vinculada amb la ciutat i el territori.

Al llarg d'aquests últims anys, he publicat diversos llibres sobre Figueres i l'Empordà, dirigeixo unes jornades sobre l'Empordà i el paisatge com a actiu econòmic i també altres activitats vinculades amb el pensament territorial. D'altra banda, últimament dono suport al projecte d'Ernest Maragall i hi estic vinculat.

No tinc cap voluntat de tornar a la política activa, però sí que vull contribuir que les esquerres, a Figueres, a l'Empordà i a Catalunya, puguin en un futur immediat tornar a ser una alternativa de govern, cosa que actualment no passa.

Observador actiu. Tinc clar que no tornaré a la política activa, ni pretenc ser candidat a res en el futur, però la política m'interessa, m'interessen les coses que passen a la meva ciutat, a la meva comarca i al meu país. És evident que aquest interès et fa ser observador, però alhora et fa ser part activa de tots els processos que es puguin dur a terme des de l'àmbit local, comarcal o nacional.

Quan vaig deixar l'alcaldia vaig tenir clar que havia de tornar a la meva feina professional. Tot i que sí, és cert que se'm va oferir la possibilitat de tenir diverses sortides per continuar en la política, vaig tenir clar que en deixar l'alcaldia havia de tornar a la meva vida anterior. Ho vaig fer així, i vist en perspectiva ho tornaria a fer, perquè mantens la teva pròpia llibertat i no estàs condicionat a cap favor que t'hagin pogut fer des de les mateixes estructures de partit. Crec que és saludable. Recordo una frase de l'any 1979 d'Ernest Lluch que deia que els polítics professionals són molt perillosos.

Un dels mals de la política és la professionalització de molta gent, cosa que, per les raons que sigui, fa inviable el seu retorn a la vida laboral. El fet de tornar a la vida professional anterior va ser una situació que em va omplir i vaig gaudir d'una cosa molt preuada: la pròpia llibertat individual.

Em vaig prejubilar de La Caixa, fa tres anys.

Dirigeixo el programa Diàlegs sobre l'Empordà. És una conversa, un espai de tertúlia, normalment amb dos convidats, un de l'Alt Empordà i un altre del Baix Empordà, que parlen sobre temes culturals, socials i econòmics de l'Empordà, sense barreres. És una de les activitats que he fet i que genera idees i iniciatives sobre el present i el futur d'aquest territori.

No. Després de vint-i-quatre anys a l'Ajuntament de Figueres, dotze a l'oposició i dotze a l'alcaldia, quan ho vaig deixar vaig percebre un cert alliberament. Va ser una etapa molt positiva, personalment molt enriquidora, però una vegada ha passat tinc clar que és una etapa tancada per no tornar-hi. Quan tanques una etapa has de tenir el ple convenciment que és un tancament definitiu.

Vaig deixar el PSC a mitjan 2009. Aquest partit ha fet un gran servei al país, durant unes dècades ha estat l'element clau de cohesió social a Catalunya. Però el PSC des de fa uns anys no ha sabut interpretar l'evolució que el mateix país ha tingut. El PSC avui ha perdut la centralitat política que havia tingut durant molts anys; crec que hauria de canviar. A Catalunya fa falta un partit de centreesquerra, socialdemòcrata d'estricta obediència catalana; és l'espai que el PSC hauria d'haver ocupat, que avui no ocupa. En un futur caldrà trobar unes vies perquè hi hagi una esquerra que compleixi amb aquesta funció, cal que hi sigui el PSC i que hi conflueixin les altres forces d'esquerra, per generar una nova opció que sigui l'alternativa a CiU.

No renego del passat, però no comparteixo en absolut la línia del PSC, gairebé des de la sentència del Constitucional de l'Estatut. A partit d'aquest moment, el PSC perd el rumb, i no s'ha sabut recol·locar en la política catalana com un partit socialdemòcrata d'estricta obediència catalana. El PSC hauria d'haver fet realitat avui dia el que era el plantejament polític de Josep Pallach, un partit socialdemòcrata d'estricta obediència catalana.