“Si vols canviar el país, el que has de fer és mullar-te”

És una de les necessitats més grans del món local. Per gestionar de manera més propera i amb eficàcia, eficiència i transparència els recursos. Fa dos anys que hi estem treballant molt intensament per desenvolupar l'Estatut i perquè els alcaldes ens ho demanen amb insistència. És una reforma valenta que introdueix molts canvis. I tot canvi provoca una petita crisi, però el govern havia de fer una reforma seriosa.

La llei va molt més enllà, però és cert que posteriorment haurà de venir la llei d'hisendes locals. Les dues lleis van molt lligades. Sobretot el que pretenem és reordenar i coordinar les administracions per evitar duplicitats. I introduïm novetats, com ara que la delegació de competències als municipis per part de la Generalitat estarà acompanyada obligatòriament de finançament. També és important el fet que situem la comarca com allò que és: un prestador de serveis. Hi ha serveis que molts ajuntaments no poden prestar que, des del Consell Comarcal, es podran donar d'una manera més econòmica. Per tant, la llei ja introdueix millores importants per als ajuntaments.

A catalunya hem mancomunat tota la vida, i els consells han tingut aquesta funció. És cert que s'han anat polititzant, però apostem perquè siguin prestadors de serveis. El que passa és que hi ha hagut una crisi tan forta que, per donar respostes, cal repensar-ho tot. Per tant, cal fer grans canvis. Els despolititzem i els posem ens mans dels alcaldes. Per tant, és un guany en democràcia directa, ja que gestionaran de primera mà com es gestionen els serveis als seus ciutadans. Més que despolititzar-los, els desburocratitzem i els seus membres no els triaran els partits sinó que seran els electors. Això vol dir que s'eliminen 1.034 càrrecs remunerats i que es racionalitza tot el sector públic vinculat al món local. No té sentit que hagin proliferat consorcis, fundacions i organismes que presten un servei que pot assumir el consell. Amb tot, els consells han funcionat bé.

Ara ho treballem. Els ingressos ara vénen per la participació dels impostos de l'Estat, d'una banda, pel fons de cooperació local i pels mateixos impostos municipals. Ara tot ha canviat. La crisi ha fet que els ingressos baixin i el mal finançament de la Generalitat també ha posat en una situació complicada molts pagaments... Per tant, cal buscar noves fórmules. Perquè s'han de replantejar les coses amb criteris molt oberts.

L'Estat no paga, i és veritat. I, a més, ni paga ni reconeix allò que està aprovat, com ara la disposició addicional tercera de l'Estatut. Tot això repercuteix a la Generalitat. Però hem buscat fórmules perquè els ajuntaments se'n vegin afectats com menys millor. Per exemple, l'acord de l'any passat amb les quatre diputacions. Els ajuntaments també tenen instruments per ampliar els ingressos, com els impostos. I no dic que s'apugin impostos, només que hi ha ajuntaments que no han adequat durant 25 o 30 anys els impostos i que encara tenen cert marge. També cal repensar els serveis públics, i això significa un canvi de cultura.

És veritat que en el passat s'han construït infraestructures i que no es va pensar prou que aquestes s'han de mantenir. Però també hi ha serveis en què s'han de compartir les despeses i s'ha de demanar coresponsabilitat. Per exemple, als pares. Una part la pot pagar l'administració, però l'altra l'han d'assumir les famílies. I també s'ha d'aconseguir que sense disminuir la qualitat, els serveis siguin menys costosos.

Que s'hagi volgut criminalitzar el món local i situar-lo com a culpable de la situació econòmica del país. No és veritat que sigui el que pitjor gestiona. A Catalunya, el 2011 va tancar amb dèficit zero, cosa que vol dir que té els deures fets. I han volgut donar la imatge errònia que tots els alcaldes cobren uns sous de nassos. I a Catalunya, més d'un 93% ni té un sou fix ni dedicació exclusiva. Si són gairebé voluntaris locals! Per això, quan parlem d'estructures d'estat, aquesta llei n'és una, perquè pretén blindar l'administració local. La llei que pugui presentar Madrid, feta des del desconeixement i el menysteniment del món local, no ens serveix.

Des del primer dia vam dir que teníem dos camins: acomiadaments o manteniment de llocs de treball. Per mantenir-los, o fèiem ajustos i per tant repartíem els sous i en algun cas els horaris, o malament rai. Nosaltres vam optar per mantenir el màxim de llocs de treball. Hem demanat complicitat a ERC perquè som conscients que no hi ha alternativa però alhora ho hem equilibrat. Són mesures que no consoliden, són excepcionals, vam dir que serien per un o dos anys i som en el primer any. El que no ens podem permetre és desmantellar l'estat del benestar.

Demanar una pròrroga és un error: ens situa en un objectiu del dèficit del 0,7%. Cal ser prudent. ERC és conscient de la situació econòmica i ha de ser prou valenta per dur a terme aquest acord d'estabilitat parlamentària, que passa per donar resposta a uns pressupostos que no agradaran a ningú. Hauran de patir algun ajust. Esperem que siguin els mínims. Per això estem treballant per la flexibilització del dèficit amb Madrid. Catalunya no es pot permetre ara unes altres eleccions. El govern el que ha de fer és governar, buscar solucions i buscar el màxim de complicitats, amb ERC, però també ha de reclamar la responsabilitat de la resta de partits. No és el moment de partidismes sinó de sumar esforços i fer uns pressupostos que blindin els pilars bàsics de l'estat del benestar. Si vols canviar el país, el que has de fer és mullar-te. I això vol dir donar suport en moments complicats. El comú denominador el compartim tots i això hauria de permetre que els pressupostos tinguin suport unànime: hem de preservar el més important, l'estat del benestar.

El govern té una situació de geometria complicada al Parlament. Necessita el màxim de consens. Sempre hem estat un govern de col·laboració. ERC ha fet l'exercici de responsabilitat. El PSC s'ha de plantejar que sempre ha estat un partit de govern i, per tant, un partit responsable, i pel bé de Catalunya ha de demostrar aquest plus de responsabilitat i de maduresa.

Un govern ha de donar respostes i acatar les lleis. Si nosaltres ens plantegem la desobediència fiscal, també se la plantegen els ciutadans. És una cadena. Sí que és veritat que hi ha una situació difícil i s'han de buscar instruments que permetin al govern gestionar aquesta fiscalitat. Més que desobediència, s'ha de gestionar diferent.

Crec que són camins paral·lels. La prioritat del govern és resoldre la crisi econòmica, però té el compromís, i no hi ha de renunciar, a exercir el dret a decidir. L'un és un fi en si mateix [resoldre la crisi] i l'altre és un instrument per resoldre-la. Són dues cares de la mateixa moneda. No crec que sigui el moment d'ajornar res. S'han de prendre les decisions quan hi hagi una majoria tan àmplia que permeti tirar endavant els projectes que té el país. Hi ha un calendari marcat que s'ha d'anar treballant. Tampoc crec que s'hagi de posar una data. Anirà acompanyada d'aquesta majoria social. Aquesta setmana es reunirà per primera vegada el consell assessor de la transició nacional, que marcarà el ritme i els objectius, i anirà sumant majories i fent pedagogia aquí i a fora.

Ara tampoc hi ha data per a la consulta. No ens hem de posar al cap d'ajornar-la. Té un camí natural i l'hem d'anar seguint.

El diàleg no ha deixat de ser-hi mai. He tingut un diàleg constant amb el govern de l'Estat. L'he tingut i el tinc, sense càmeres. L'hem de tenir. El president de les comissions bilaterals, també com a responsable del grup parlamentari de CiU a Madrid, té grans aptituds, demostrades en el passat, per ser un pont de diàleg. També és cert que ens hem trobat amb un PP molt tancat. Diàleg, tot; renúncies, cap. Hem de dialogar amb tota la convicció i amb tota la duresa democràtica, però també és cert que el govern de l'Estat ha de ser conscient de la situació de Catalunya i per damunt de tots nosaltres el que farem és defensar el nostre país. És la nostra raó de ser.

N'hi he tingut un parell.

Sempre. Parlem sovint per telèfon. La setmana passada vam tornar a parlar i aviat, a finals d'abril o a principis de maig, n'hi haurà alguna altra. Les reunions que es fan a Madrid, com ara els consejos, són més de tràmit que res més. El que intento és anar-hi amb una sèrie de temes i tenir retorn cap a Catalunya. Són reunions de treball, molt discretes, molt llargues. En algunes avancem, en d'altres, no. En la subcomissió de la bilateral fem una feina prèvia i també s'ha anat avançant i resolent alguns conflictes de competències.

Això ho hem tractat en la comissió bilateral. N'haurem de continuar parlant. No hem arribat a cap acord. La situació de l'Estat és la que és, però no hi ha una actitud prou oberta de la qual n'hagi tret cap rendiment. No hem escombrat encara cap a casa. Hem avançat amb la flexibilització del dèficit, Catalunya ha influït molt.

Crec que s'aprovarà. En l'anterior legislatura vam estar a punt de fer-ho, però finalment no va ser possible. ¿Com reivindiquem segons què si no tenim llei electoral? La situació és tan complicada, el desprestigi de la política tan gran, que tenim una responsabilitat i un compromís que obliga a tenir una maduresa política perquè tinguem la llei.