Josep Guia i l'independentisme complet

Acaba d'eixir d'un llibre interessant d'entrevista titulat “Josep Guia, l'independentisme complet” de Núria Cadenes. És un llibre divertit, almenys m'he rigut molt als primers apartats, des dels “Orígens” a “Joan Fuster”. Després, —quan arriba “El front patriòtic” fins a la fi—, no m'ho he passat tant bé. Perquè el llenguatge polític, tot i que independentista, se'n ressent una mica. Potser són els signes dels temps, d'un cert “descrèdit” de la política, inclús de la més noble i alternativa. El llibre està dedicat a Francesc Candela i Escrivà.

Res ix del no res. Josep Guia la tenia, —aquesta sensibilitat valenciana—, perquè a l'Escola Pia, hi havia un frare escolapi, el pare Amadeu, d'Algemesí, que a principis dels anys seixanta, els parlava de Joan Fuster, de misses en valencià d'acord amb el decret de les llengües vernacles del Vaticà II i inclús del 9 d'octubre al Parterre on hi eren les “forces d'ocupació”. Aquell professor de matemàtiques de Josep Guia, a la manera d'Espriu, deia que “tenim una personalitat cultural i històrica que ens fa inassimilables”.

En l'origen de la presa de consciència d'una valencianitat catalana, Josep Guia i Maria Conca, després d'una reunió al Morquí, a principis dels anys setanta, quan militaven en Nova Germania, es feren un interrogant que encara alça grans passions. Fou quan decidiren entrar al PSAN, on hi entraren Josep Lluís Blasco, Adela Costa, Enric Alcorisa, Paco Candela i d'altres, com Vicent Soler que va durar menys que un pastís a la porta de l'escola.

La narració recorda la “transició” i la “constitució” com l'abandó del projecte de Països Catalans i ens remet al capítol del seu article “La transició política al País Valencià (1974-1977), des d'una perspectiva independentista”, publicat al llibre “La transició democràtica als Països Catalans. Història i memòria” (2005).

També replica les crítiques simplistes al seu llibre “És molt senzill, dieu-li Catalunya”, on defensa la tesi de fons que no es pot reduir al títol i demana més lectura i menys caricatura. I es mostra content per les felicitacions d'aquest assaig de Joan Triadú, de Pere Calders i molts d'altres catalans del País Valencià, Catalunya, les Illes, Andorra i el Rosselló.

A “Treballar i viure” desmunta el prejudici de l'existència de l'anticatalanisme al País valencià. Afirma que el nostre país “ni és una entitat uniforme ni una foto fixa”. El país dels valencians és més complex que la imbecilitat de l'anticatalanisme i catalanofòbia que intenten encomanar-nos des de la Cort de Madrid. Com han intentat fer des de fa molts segles inclús amb frares predicadors perquè els valencians no ajudaren els catalans del Principat.

Recorda al seu professor de matemàtiques de la Universitat, Llorenç Ferrer, el seu treball de professor a Burjassot, els seus doctorats de matemàtiques i de filologia catalana, el seu treball de vicerector, la Junta directiva de la Societat Coral El Micalet, el premi Tio Canya de l'Alcúdia, el nomenament d'Alcaid del Castell d'Almisrà o el premi de la Fundació Lluís Carulla, entre d'altres.

Indica Guia com Joan Lerma es va situar al costat de Mª Consuelo Reyna per començar la campanya contra la Universitat, el País Valencià i el català. A pesar d'això, potser fórem majoria si preguntaren al País Valencià quanta gent pensa que si anàrem junts amb el Principat ens aniria molt millor. I remarca les associacions escolars, culturals, cíviques, musicals, mediàtiques i polítiques al País Valencià de refeta nacional. I mostra l'erudició, del Josep Guia i Maria Conca, en la literatura catalana a València durant la segona meitat del segle XIII al XV.

A “Països Catalans”, defensa que “la catalanitat bàsica del País Valencià no prescriu. Tot el territori serà sempre zona vindicable per a l'estat català independent”. Recomana el llibre d'Aitana Guia i Conca “La llengua negociada”. El manteniment del conflicte polític sobre la llengua, on acusa Jordi Pujol de no haver reclamat el reconeixement legal, com diu el Diccionario de la Real Academia Española del valencià com a varietat del català i de no haver defensat l'autoritat lingüística de l'IEC sobre tot l'àmbit de la llengua.

Critica l'AVL, i més encara a entitats que es diuen “culturals” i que són secessionistes i espanyolistes, disfressades de “valensiania”, com Lo Rat i a la Real Academia [sic] de Cultura Valenciana, etc. i pensa que aquesta gent, ‘pobreta', haurien de reconèixer que són espanyols i punt. No cal que es disfressen de “valensianos”. Carrega l'èmfasi crític contra les ambigüitats i contra els eufemismes. Perquè, “Un eufemisme, és en si, una mentida” (aforisme de Fuster) i Vicent Ventura advertia: “Cap ambigüitat no resol res”. I critica les objeccions d'Ernest Lluch a Joan Fuster i les acusacions al catalanisme del creixement de la violència del blaverisme feixista, quan la “batalla de València” esdevingué persecució, agressions, bombes a Fuster i a Sanchis Guarner, encara impunes.

Critica els principatins partidaris de la “no-intervenció”, els blavers que anhelen ser espanyols però mai els reconeixeran, pobrets, sinó com a “espanyols” de segona o tercera… i fan trampes i dissimulen la seua valencianitat i catalanitat per a ofrenar no sé què a Espanya. Assenyala que abans del “Nosaltres, els valencians” de Fuster, ja hi havia la unitat econòmica, territorial i humana, social, cultural, lingüística, gastronòmica, etcètera, que no es pot dissimular, de totes les catalunyes. A més a més, aquesta dissimulació i separació administrativista de les autonomies ens duu a la ruïna, perquè les millors iniciatives, el Diccionari Català-Valencià-Balear, d'Alcover, Moll i Sanchis Guarner, el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana, de Joan Coromines i la col·laboració valenciana de Josep Giner, els exemples de Vilaweb o El Temps, han sorgit dels lligams cooperatius entre la perifèria i el centre de la nació catalana.

De ponent, només mal vent, retràs, “enveja històrica” i un procés imperialista de dominació per sotmetre'ns, saquejar-nos i mantenir-nos oprimits.

Assenyala la importància del famós article de Joan Fuster, “València en la integració de Catalunya” de l'any 1950 i de la transcendència d'entendre què era la Catalunya completa, que Joan Coromines va dir que només ho havia capit quan va descobrir els valencians. O el doctor Trueta, Pau Casals, Sert, Miró… els que han internacionalitzat la causa catalana, sense cap mutilació, on hi ha el País valencià, les Illes, el Rosselló, etcètera. I es mostra optimista, a pesar de tot, “perquè conec el país i sé que la nostra terra i la nostra gent mai no seran castellanes. Castellà al costat, d'acord: però damunt, de cap manera”.

A l'apartat sobre “Joan Fuster”, Josep Guia afirma que, al llibre “Nosaltres els valencians”, mostra Fuster al servei del seu país, per defensar-nos dels atacs, les agressions i de les lleis d'Espanya que ens voldrien aniquilar. Ara i ací, critica els de la Tercera Via, que s'autoproclamen “dialògics”, és a dir, predisposats al diàleg, però amb la caverna espanyola. I per això, els molesta Fuster i el voldrien esborrar, perquè es va adreçar no només als valencians sinó a tots els catalans en el seu conjunt; com ho fa al llibre “Destinat (sobretot) a valencians”, però els escrits, els sermons i les admonicions destinades als catalans del Principat són constants en la seua obra, com explica al text titulat “Hi ha més catalans encara”, que publicà dintre de l'obra col·lectiva “Dolça Catalunya”, el 1978.

Els altres apartats són més específicament “polítics”. Des d'”El Front patriòtic” fins a la fi, on es parla de la importància de la presència dels independentistes a les institucions, i on es defensa “la fi de l'autonomisme” i, per últim, proclama “Per fi, la independència”, on assegura: “El procés és irreversible”. Però ja s'ho llegiran vostès mateixos, si els abelleix, per assabentar-se del tot de les estratègies que hi ha en marxa per aconseguir la independència de tots els Països Catalans; no voldran que els ho conte tot!