“Els catalanistes no hem de mirar qui és més patriota”

La manera més estructural de resoldre-ho és com ho ha fet la societat i la classe política: amb contundència i amb la normalitat que hi ha en el dia a dia. La realitat de les aules no es pot canviar. Provocacions d'aquest tipus acceleren el camí cap a l'estat propi.

No. El que vol fer Oriol Junqueras és focalitzar el problema allà on és en realitat. El PP i Ciutadans neguen l'espoli fiscal i el PSC i ICV diuen que no prioritzem prou les polítiques socials. La realitat és l'espoli i que ens tenen ofegats amb la tresoreria. Hem posat en risc l'estat del benestar a còpia de no tenir els diners que generem. Qui pensa que això és gesticulació és que vol que el pacte es trenqui. És lògic que deixem que cadascú expressi a la seva manera com veu les coses. I, al costat d'això, què passa? Que fem un ple, com el d'aquesta setmana, i CiU i ERC consensuen les votacions. Hi ha estabilitat.

El president Mas ha volgut fugir de l'estratègia normal parlamentària i posar el focus en la situació de les finances i en el moment polític en què ens trobem. Ha fet una crida a partits que han tingut actituds de govern i una gran implantació a Catalunya, com el PSC, que poden entendre que és un moment de treballar a mitjà i a llarg termini.

Quan veiem que el procés iniciat ja no es pot tornar a trobar amb un no. En l'últim no haurem de saltar la paret. Ara estem esgotant totes les vies per fer una consulta referendària, d'acord amb les lleis espanyoles. A cada negativa de Rajoy i Rubalcaba hem allargat la mà una altra vegada. Estan cometent un error històric. L'Estat espanyol pot perfeccionar la jove democràcia que té permetent una consulta. Pot ser tan important com la Transició. Si no, la democràcia perdrà qualitat i Espanya en sortirà molt tocada. En el procés ho esgotarem tot: estem fent la llei de consultes, s'ha constituït el Consell Assessor de la Transició Nacional, i tirarem endavant el pacte nacional del dret a decidir. Enxarxem tota la societat en un projecte comú.

Ho estem acabant d'estructurar. Ha de ser fruit de les converses dels partits. L'executiu ha de fer d'executiu i, per tant, tant el consell assessor com el govern han d'anar fent camí, d'una banda. I, de l'altra, hi ha d'haver un bon lloc de trobada dels grups parlamentaris i la societat civil organitzada. La idea és que el Parlament serveixi de marc, però que sigui una xarxa a tot el país, en l'àmbit municipal, associatiu, esportiu, cultural, sindical, empresarial, etc. Hem de ser generosos amb els que estan a favor del dret a decidir però no de l'estat propi, i no excloure ningú.

Les formes d'organització de qualsevol iniciativa política no poden ser motiu de recurs al TC. Es fan servir institucions teòricament independents com a instruments polítics contra el país. Aquesta utilització tan banal debilita la democràcia de l'Estat espanyol. Si, en aquest procés de Catalunya, l'Estat espanyol es vol carregar les seves pròpies institucions fent-les servir per al que no serveixen, evidentment també hi perd. El TC no és una eina llancívola dels uns contra els altres. Tampoc ho és el Consell de Garanties Estatutàries.

Segurament els serveix de refugi. Però retardar el procés a còpia d'artefactes administratius o jurídics fa que els no convençuts vulguin la consulta. Ciutadans i el PP estan perdent el debat sobre qui està perfeccionant la democràcia i qui la vol afeblir.

Es treballa des de l'àmbit de l'executiu, institucional i dels partits. CDC i UDC els estem treballant junts. Quatre mesos després de les eleccions tenim encarrilat el dret a decidir. Hi ha un camí de trobada que és la consulta i el farem junts. El més important és que tots els catalanistes, sobiranistes i independentistes no ens mirem una vegada més a veure qui és més patriota. Qui hi ha aquí? Som 104 diputats. Ja que compartim una part del camí, anem-hi.

Sí. Estic a favor de la presumpció d'innocència fins al final. Aquests mesos hi ha hagut el debat de si els polítics havíem de ser diferents de la resta de ciutadans. Jo crec que no. Per molta alarma social que hi hagi, si han sortit casos és perquè els instruments de què ens hem dotat funcionen. No hauríem de confondre la pressió que ens dóna la crisi i una major exigència amb els que ocupem responsabilitats públiques amb el fet de carregar-nos els fonaments de l'estat de dret.

Això tombaria la teoria de la reversibilitat. Tenim trenta anys de pràctica en casos amb què s'ha escandalitzat molt la societat i no han acabat en condemna. L'única restitució real és que hi hagi una suspensió temporal de les seves funcions públiques, però que mantingui la responsabilitat al Parlament. Hem d'aprofitar la pressió de la societat per trobar un nou marc que fixi uns paràmetres ètics i morals del segle XXI. Però no farem seguidisme dels que s'ho voldrien carregar tot i que, amb un discurs dolç i de regeneració democràtica, busquen aixafar el contrari i tota una organització. Quan haguem fet la llei de transparència i l'electoral i alguns canvis en els codis ètics de tots els partits, la ciutadania estarà més còmoda. No ens podem plantejar el dret a decidir –i alguns, l'estat propi– i seguir depenent d'una llei electoral estatal. Seria absurd.

No preveiem de cap manera que no s'hagi resolt encara la instrucció del cas. I que ningú no s'equivoqui: la provisionalitat de la situació del secretari general no és la provisionalitat de la direcció del partit; és sòlida i va ser escollida en un congrés.