“Val més tenir uns bons veïns que uns mals canadencs”

Perquè jo encara no era ministre... [riu] No, la resposta seriosa és que el debat no agradava a ningú. Als independentistes, perquè no els agrada reflexionar sobre les dificultats del seu projecte, i als unionistes, perquè no els agrada pensar que el seu país es pot trencar.

Les províncies del Canadà poden convocar referèndums amb la pregunta que vulguin. I la del 1980 va ser molt confusa. No era qüestió de prohibir-la, però el govern federal no n'hauria fet cas si hagués sortit “sí”. El 1995 el problema va ser que el govern quebequès pretenia declarar la independència unilateralment, i hi va haver ciutadans que van anar als tribunals. El Tribunal Suprem va dir que no podia impedir el referèndum, però que si el resultat era “sí” posava en qüestió drets fonamentals. Pel govern quebequès l'afer no era matèria del tribunal canadenc perquè tenia dret a la secessió segons el dret internacional, però el govern federal estava segur que no, que l'autodeterminació només era per a casos colonials. Després
de la votació, els casos judicials van seguir el curs, i el govern federal també va anar al Tribunal per demanar dictamen.

Sí, la secessió s'admet com una opció, però no com un dret. I tot i que cap partit canadenc està a favor de retenir els quebequesos contra la seva voluntat, tampoc tenen dret a proclamar un estat unilateralment. El Tribunal deixa clar que per a la secessió cal tocar la Constitució, fet que exigeix una negociació.

Tothom és jutge i part, només cal veure la pregunta que va fer el Quebec en els dos referèndums... Acceptat això, cal intentar ser al màxim de justos amb tots des de les dues parts. Però el govern d'un país no pot renunciar a una part substancial del país.

El Tribunal parla d'aclarir la “voluntat de no seguir formant part del Canadà”; com més s'acosti a aquest enunciat, més clara serà. La llei de la claredat va fixar després que serà la Cambra dels Comuns qui ho determini.

També es deixa en mans dels polítics, però la llei de la claredat només diu que la cambra ha de tenir en compte l'amplitud de la majoria i el nivell de participació per decidir si obre negociacions. Jo crec que no es poden fixar límits abans perquè podria dur a situacions absurdes, com ara un recompte judicial de vots si es quedés molt a prop del límit. Allà tenim molts temporals de neu, per exemple: i si n'hi ha un el dia del referèndum i només un 25% va a votar? En unes eleccions convencionals sempre pots canviar distorsions així en uns anys, però en un cas així seria irreversible! S'ha de prendre amb molta prudència.

Primer cal que les dues parts estiguin d'acord, sobre els criteris generals, el repartiment del deute... Si el govern del Quebec no ho accepta, no pot marxar. Cal trobar la regla perquè no es privi els canadencs del Quebec de continuar sent-ho si volen, i això no es pot buscar fora del dret, perquè si no conduiria a una divisió social. En tot cas, demanaria al Quebec que no organitzi un altre referèndum si no està molt segur que el guanyarà, perquè en cas contrari podria portar a un trauma social.

Hi hauria una gran pressió perquè s'arreglés sobre la província en qüestió que volgués bloquejar l'acord, perquè si no s'entraria en un context molt incert.

Com a diputat estranger no em pertoca prendre posició en debats polítics interns espanyols.

D'entrada, m'és molt difícil imaginar-ho dins de la cultura política quebequesa. Però si el Canadà decidís que és indivisible, el que hauria de fer el Quebec és crear un consens molt sòlid per la independència, que els parlamentaris favorables fossin gairebé tots i hi hagués unanimitat entre cambres de comerç, sindicats, artistes, agricultors... Llavors m'adreçaria a la resta del Canadà per dir-li que un 25% del país seríem mals canadencs, i que val més tenir uns bons veïns. Caldria crear un clima favorable per convèncer que seria l'opció menys dolenta. Però tot procés s'hauria de fer dins del dret, no haurien d'intentar fer res fora de la llei perquè seria sens dubte el pitjor escenari.