“Ara toca negociació amb l'Estat, no una pantomima”

Quan no hi ha diners per gastar, tot és difícil: la independència, la no-independència, el dia a dia, la negociació, el llarg termini... Per tant, hi haurà tensions que ens faran qüestionar en cada moment la bondat de determinades decisions per al dia a dia, però a llarg termini, la convulsió és l'oportunitat de plantejar grans canvis. En aquestes tensions i en aquesta convulsió és on hi ha la flama, la força de la idea independentista.

Hi ha quatre opcions per fer el referèndum dins la legalitat vigent. Una, amb la llei catalana de consultes. I si l'Estat considera que és el que és competent per convocar-lo o regular-lo, té opcions, sigui delegant a Catalunya com ha fet el Regne Unit amb Escòcia, fent una llei orgànica que ho reguli o modificant la llei de referèndums ja vigent, o usant la via de l'article 92 de la Constitució, que permet convocar referèndums per opcions polítiques d'interès general.

No només. També hi ha un component jurídic: l'Estat està obligat a autoritzar el referèndum pel principi constitucional de democràcia. Això, si és que es demana amb molta força democràtica, amb un gran consens des de Catalunya, que de vegades aquest requisit no es té en compte o es dóna per fet.

I què diuen els catalans? Perquè si tots diuen que sí i molt intensament, al final sí que es vencerà. Encara no hem arribat a plantejar amb la màxima força que volem aquest referèndum. Ni tan sols l'hem demanat oficialment. Encara no hem exhaurit totes les vies per dir que realment molta gent vol la independència. Quanta gent hi hauria a Catalunya disposada a demanar-la i quant pot resistir l'Estat a dir que no davant d'una onada molt forta? Encara no ho sabem.

Crec que són bastant clars. El consell assessor ara està intentant posar en negre sobre blanc com s'ha de demanar el referèndum i quines iniciatives hi haurà després per a la consulta. I les tensions sobre negociació “sí o no” o “abans o després” són tensions del moment, del dia a dia. No podem pretendre tenir una bola màgica per saber si aquestes negociacions de bona fe arribaran a bon port, o si realment tindrem tanta majoria independentista per poder vèncer la resistència de Madrid. Són preguntes que es barregen amb la crisi o el pacte pels llindars de dèficit i tot això genera tensions i matisos als quals no s'hauria de donar més importància.

Anem molt de pressa i ens sembla que no. Hem de mirar altres processos, com l'escocès, marcar-nos passos i encara que no anem tan de pressa, saber que no renunciem a arribar on volem. Ja tenim pacte de legislatura; ara toca fer una negociació, no una pantomima de negociació. I hem de demanar a l'Estat el referèndum, que anem dient que ens ha dit que no, però encara no l'hem demanat. I si ens va dient que no, anem exhaurint opcions, reaccionem pas a pas. Però no ens hem d'obcecar amb les tensions del moment.

Depèn de si la gent està convençuda de la independència. Com més gent ho estigui, s'obriran més possibilitats, i tot serà més fàcil. Si la majoria és més limitada, tot es complica.

Pot ser que ho sigui. Ara hem descobert que som independentistes i hem perdut la por que la independència pugui ser la solució, de manera que va arrelant com una alternativa. Però, tot i que la crisi és una oportunitat, no m'atreviria a dir que serà l'única. Podria ser que aquest procés fes alts i baixos, madurés. I si encara no hi ha prou gent, a la llarga n'hi haurà més. Les noves generacions cada cop són més independentistes.