El Far West és a Lloret

Dilluns passat, Lloret de Mar va celebrar ple municipal. Una sessió que va semblar més una pel·lícula del Far West que no pas un ple. Una bona pel·lícula de John Ford. O més aviat un spaghetti western.

Hi va haver els clàssics duels de pistolers. Bé, de fet, tots el duels van tenir un protagonista comú: Marc Fuertes, portaveu del Millor, que va repartir a tort i a dret, sense que ni se li mogués el barret. Van rebre regidors de gairebé tots els grups: CiU, per descomptat, amb trets dirigits sobretot a Josep Valls; ERC, amb comentaris com ara “Vostè és un advocat mediocre”, dirigit a Jordi Orboitg; el PSC... Fins i tot van rebre i de valent l'interventor i el secretari municipals.

La pel·lícula s'anava desenvolupant sobre el guió previst, sense girs interessants. Els detalls sí que van estar cuidats. Com en les cintes dels millors directors americans, en l'escena de màxima tensió, va entrar en el moment idoni la banda sonora. En aquest cas, com no podia ser d'altra manera, d'Ennio Morricone, amb el clàssic xiulet de La muerte tenía un precio que va sonar des d'un mòbil. Cap guionista no ho hauria fet millor.

Els trets van anar en les dues direccions. “Vostè es fa un tip de parlar de la corrupció dels altres, però de la seva no se'n recorda”, va etzibar Orobitg a Fuertes. I un irònic Valls, també a Fuertes: “Rentar-li el cap a un burro és una pèrdua de temps i de sabó.” Com en tot clàssic de l'oest, ferits en els dos bàndols.

En aquestes pel·lícules els decorats són els que són. No es pot demanar més. L'esforç rau en l'escenografia, on les banderes són un element recurrent. I dilluns al ple no n'hi van faltar. Van onejar estelades –en el debat d'una moció a favor de la declaració de sobirania aprovada pel Parlament– i banderes del Sàhara –en una pels presos polítics sahrauís. En un moment, fins i tot, van onejar les dues a la vegada. Era per posar en relleu la contradicció d'alguns actors del ple: oposant-se al dret a decidir del poble català però avalant el del sahrauí.

Els indis també van tenir el seu moment. Aquells que se senten que els fan fora de la seva terra, vaja. “Si Catalunya és independent no marxaré de Catalunya”, va assegurar Enric Martínez (PP), que va revelar: “Crearem el partit de la dreta catalana.”

La pel·lícula va ser molt llarga. El motiu, bàsicament, és que hi ha set actors en busca del moment de glòria –sis partits i un no adscrit– per un doble torn d'intervenció –a què s'afegeix un tercer per part del grup promotor, en el cas de les mocions– i el tancament de l'alcalde. Això vol dir que cada punt pot tenir un màxim d'entre quinze i setze intervencions! No és d'estranyar, per tant, que en alguns moments de la pel·lícula algun dels assistents desconnecti. Però Lloret no decep. I en el moment més inesperat: gir de guió. Un fort cop de puny sobre la taula, com el dels protagonistes del western quan perden al pòquer entre copa i copa al bar. En aquest cas, però, el cop de puny sobre la taula el va donar el secretari municipal, fart de les acusacions i crítiques de Fuertes. “Ens veurem als jutjats”, li va assegurar. Que millora el clàssic: “Ho arreglarem al carrer.”

I al cap de cinc hores, quan ja hi havia més ferits que pistolers dempeus, va aparèixer l'anhelat “The End”. El mes vinent segueix la saga.