Un concepte eteri

Els dirigents del PSC, alguns d'ICV i últimament també del PSOE s'han omplert la boca amb la seva aposta federalista. Però, això què és? Experts universitaris consultats recorden que, sota el paraigua d'estat federal al món hi conviuen una “diversitat total” de sistemes, sovint ben allunyats entre si pel que fa a paràmetres com les competències, la fiscalitat o la participació de les regions en les institucions comunes. “Per a alguns l'estat autonòmic és molt semblant a un de federal, i molts ho han associat a una via intermèdia cap a un sistema amb més autonomia, però no sempre és del tot cert”, apunta Josep M. Castellà, professor de dret constitucional de la UB i expert en federalismes. Les regions austríaques, recorda per exemple, “no tenen més autonomia que Catalunya”, i menys encara les del Brasil, l'Argentina o Mèxic. Fins i tot en el cas dels lands alemanys seria discutible, segons Castellà. I dos dels estats més descentralitzats del món, el Canadà i Bèlgica, no tenen un Senat federal. “El federalisme a Espanya és un fals debat: s'ha de dir quin”, diu.

Una opinió semblant té un altre expert, el catedràtic de ciència política de la UPF, Ferran Requejo, que d'entrada avisa que “no hi ha teoria federal, sinó teories”, que fins i tot defensen “models contradictoris”. “Si algú parla de federalisme ha d'explicar molt bé què significa pel que fa a competències, relacions internacionals, hisenda i moltes altres coses; mentre no es concreti, és fum”, analitza. De fet, avisa que, segons quin model s'escollís, fins i tot “podria ser pitjor per a Catalunya”. Segons ell, a Espanya, que ara gairebé no compleix cap dels atributs d'un teòric estat federal, “no serviria” l'aplicació d'un model clàssic perquè “és homogeni”, i no pararia de generar tensions amb les nacions històriques. Requejo, de fet, tampoc veu voluntat política a Madrid per fer una reforma “de veritat” que resolgui el problema territorial, i recorda que les autonomies tampoc poden ser “actores” d'una eventual reforma, que dictaria en solitari i exclusivament el govern de l'Estat.

En la qüestió de la sobirania, precisament, es basa el professor de dret constitucional de la URV, Jordi Jaria, per defensar que, igual que ho és un referèndum d'autodeterminació, una reforma federal és “inviable” segons la Carta Magna. Jaria argumenta que, en constitucions federals com les dels Estats Units o Suïssa, els ens subcentrals “tenen una autonomia pròpia que no deriva d'aquest text, i poden decidir”. En el cas espanyol, però, “les autonomies deriven de la mateixa Constitució i no són subjectes polítics per se, no tenen autonomia constitucional i, per tant, no poden participar en una reforma de la Constitució”. “L'Estatut ha de passar pel Congrés”, afirma.

Castellà, però, sí que veu ajustada a dret una reforma constitucional federal. “En la teoria clàssica, federació equival a agregació, i es discuteix de qui és la sobirania, si bé en l'aplicació pràctica aquesta pertany al conjunt del poble”, sosté, mentre recorda que “els estats dels EUA perden la sobirania en el moment que es federen”. “D'estats federals que reconeguin la sobirania dels seus membres avui no n'hi ha en el context occidental”, conclou. Castellà posa l'exemple de Bèlgica, que de ser un estat regional va passar en diverses etapes a ser federal el 1993, en el que anomena “federalisme de desagregació”. “El cas belga demostra que sense necessitat d'atribuir sobirania a les regions es pot esdevenir un estat federal”, raona. I afegeix una prova que veu clau: “a tots aquests estats impera la supremacia del tribunal suprem federal per sobre els dels seus membres...” El debat, en tot cas, segueix obert.