Dels ponts del diàleg al congost amenaçador*

D'un temps ençà –de fet d'uns anys ençà– el tema del sobiranisme i del dret a decidir han esdevingut molt i molt importants. Del dret a decidir a favor o en contra de la independència de Catalunya. Competeix aquest protagonisme amb un altre d'especialment greu: el de la crisi econòmica i les seves conseqüències socials. Dels dos, n'hem parlat diversos cops en aquests editorials.

Cal afegir encara que aquests grans temes –el nacional, l'econòmic i el social– es produeixen no només en el marc català sinó també en el de tot l'Estat i en el de la Unió Europea. I són temes de múltiples aspectes: el polític i l'econòmic, el social i l'ideològic, el cultural i el que en diem de l'IVA, és a dir, de les Idees, els Valors i les Actituds. I en aquesta circumstància es dóna el cas que a Catalunya celebrem el centenari de l'Espriu. És a dir, d'algú que va jugar un paper important en el renaixement moral, en la redefinició d'objectius i en l'estimulació del sentit civil i patriòtic del país. Especialment del de molta gent jove. Que aleshores –pels volts de 1960– era jove.

L'anàlisi del temps i de l'obra de l'Espriu ens ajuda a entendre els canvis que pels voltants de 1960 –època de la publicació de La pell de brau– es produeixen a Catalunya.

Ho vàrem explicar a l'editorial de la setmana passada –“Actualitat de l'Espriu”–, que recomanem llegir. Hi dèiem que pels volts de 1960 a Catalunya havia començat una etapa nova, amb l'entrada en joc de noves generacions, amb noves actituds, nous valors i noves idees, i amb nous lideratges (entre ells, el de l'Espriu). Amb horitzons nous. Amb més ambició i més compromís.

Noves generacions, noves lleves diríem en llenguatge militar, que en gran part varen substituir les que havien dut el pes de l'acció col·lectiva de Catalunya durant el primer terç del segle XX. I que després havien sofert en pròpia carn la guerra, la derrota i la dictadura.

Pels volts de 1960, aquesta nova generació, gent majoritàriament d'entre disset i quaranta-cinc anys, es va fer càrrec del país. Amb l'ajut de gent més gran, a voltes decisiu. Però cada cop més, i fins avui, aquella jove generació va carregar amb el pes principal de la tasca de reconstrucció del país, l'enfortiment material i intel·lectual i espiritual del país.

Aquesta generació –o de fet aquelles dues o tres generacions, que en conjunt han sumat entre cinquanta i seixanta anys– han portat el pes de la batalla. Amb resultat positiu. Hem recuperat bona part del temps perdut. I és un resultat molt meritori perquè la guerra havia estat devastadora i els anys després de la guerra, asfixiants. Perquè el país havia estat sotmès a una molt forta pressió política, econòmica, social, cultural i identitària.

L'any 1939 es va consumar una derrota molt gran. Anihiladora. Quan es produeix una derrota així costa molt continuar la batalla amb un mínim d'esperança. Perquè l'exèrcit està aniquilat, els soldats dispersats, el material destrossat, els comandaments dislocats, la moral per terra. Si es vol evitar la definitiva derrota cal preparar ràpidament un nou exèrcit. Un exèrcit de reserva. I això és el que Catalunya va mirar de fer a partir de 1939. Però això no es fa en un tres i no res. Per això després de 1939 el que hi hagué fou una resistència de fons, de fidelitat essencial a la llengua, al treball de cada dia, a la gent de casa, i als costums. Als paisatges estimats que no han canviat. I a no deixar-se ajupir per la tristesa, o per l'enyorança. A treballar cada dia. I a esperar. A no oblidar.

O sia que en el moment –pels volts de 1960– en què s'obrien noves perspectives no s'haurien pogut aprofitar si un temps abans no s'hagués anat produint una renovació de gent i d'idees. És a dir, si no hagués anat sorgint gent nova. I realment el canvi polític, la renovació d'idees i el canvi d'estat d'ànim, i sobretot el renovament intel·lectual i de valors, no s'hauria produït si no hagués aparegut una nova generació de gent compromesa. Amb fe en ella mateixa i en el país. I això la va fer capaç de tirar endavant una gran transformació de Catalunya, en tots els terrenys. Que ara, que es pot fer balanç, podem dir els que hi vàrem participar –sense vanaglòria però amb justícia–, podem dir que ha estat francament positiva. Ho podem dir sense fatxenderia, ho hem de dir d'una manera prudent. Però ho podem dir i ho hem de dir perquè és veritat. I perquè tenir-ne consciència ens dóna confiança.

Però també és veritat que, en part a causa de la situació de crisi que hi ha –a Catalunya, a tot l'Estat, a Europa, de valors i d'idees– cal reforçar la moral, la preparació, l'energia de la gent que ara ha de continuar movent el país. I per tant cal tornar als nostres mestres d'energia. Als d'abans i als d'ara. Un d'ells, l'Espriu. El seu missatge d'exigència, el seu somni de llibertat.

El centenari del seu naixement i sobretot el record de La pell de brau el 1960 ens hi convida. Perquè fou pels volts d'aquesta data que l'exèrcit de les noves generacions va començar a lliurar una nova batalla. Que ens atrevim a parlar de Sepharad i amb Sepharad. Des del nostre territori. Des del que som i volem ser. Amb més moral. I amb una ambició i una esperança recuperades.

No només l'Espriu hi va contribuir. Per aquells volts també va impactar Notícia de Catalunya d'en Vicens Vives, com ja hem dit, i Els altres catalans d'en Candel, que va donar una imatge amb més perspectiva de futur al conjunt de Catalunya. Per tant, més esperançada. I la reorientació política i social dels missatges i de les propostes que s'anaven elaborant, i l'horitzó molt atractiu i potent d'Europa renovadora, molt potent, que venia d'Europa. I l'esperit renovador del Concili. I l'inici d'un creixement econòmic substancial. I el reforçament de la sensibilitat social.

Tot això va contribuir a un canvi de mentalitat general, especialment molt intens a Catalunya. Amb una mobilització creixent i ben aviat molt potent. En tot els camps.

D'aquell impuls, n'hem viscut fins fa poc. Ara això s'ha encallat. S'ha acabat aquell creixement amb poca base, com després s'ha vist. S'ha acabat l'exuberància. S'han encallat els mecanismes que feien funcionar el país. I pel que fa a Sepharad, amenacen ruïna els ponts del diàleg.

En aquell context espanyol i europeu durant algunes dècades Catalunya ha pogut actuar relativament bé. Entre altres coses perquè la nostra societat ha estat capaç de definir bé uns objectius, de crear un ambient constructiu i convivencial, de conservar la mentalitat productiva, d'afrontar problemes realment difícils, com el de la immigració (amb un plantejament clarament d'integració i de promoció), i de defensar, per bé que amb dificultat, la pròpia identitat.

O sia que la gent que des dels anys seixanta ha actuat en l'àmbit de Sepharad, amb voluntat de preservar la identitat de Catalunya, la seva convivència i la seva cohesió, la seva vocació de progrés, ho va aconseguir. No del tot, però salvant-nos de la gradual residualització política i econòmica, social i identitària.

Però ja el poeta, l'Espriu, ens havia parlat –als caminants que som nosaltres– dels perills del camí. I d'enganys. I així ha estat.

Hem fet camí. Mai no n'havíem fet tant. Probablement mai com ara no havíem estat tan a prop del país de llibertat que somiem. I per això mateix ara patim un gran atac que ens vol enfonsar en un congost on, en el millor dels casos, viurem una vida petita, sense horitzons. Amb perill d'anar-nos-hi decandint. D'inanició o de fred. O de mediocritat. O que un dia obrin la resclosa que hi ha riu amunt i ens hi ofeguem. I ningú no protestarà, perquè ja farà temps que el món s'haurà oblidat de nosaltres.

Això no és inexorable. És difícil sortir del congost, però no impossible. I en tot cas cal fer tot el que calgui per a sortir-ne. I no riu avall, no tornant cap al camí pel qual hem vingut. Ja sabem quin pa hi donen. Sinó pujant per una paret difícil, si és que la trobem. O forçant el pas de sortida, riu amunt. Difícil, però no impossible. I, segons com, necessari.

L'Espriu ens hi pot continuar ajudant. Ens ha donat esperança durant seixanta anys. I ens ha ajudat a caminar molt. I en la bona direcció. Als de la primera hora, als de sempre, però amb el reforç ara de l'exèrcit de les noves generacions.

Comencem una etapa nova. Lluny del començament. Molt més. Mai no havíem pogut anar tan enllà. Però encara no prou lluny. I tot i ser bons caminants no podem estar segurs de no perdre'ns per culpa d'una drecera mal agafada. O d'un congost traïdor.

Comença a ser tard. Aviat clarejarà. I ara ja som molts caminants.

És hora de reprendre el camí.