St George, unionista

Sant Jordi, patró de Catalunya i també d'Anglaterra, va ser la primera de les dues jornades escollides pel govern britànic per intensificar l'ofensiva contra les aspiracions del Partit Nacional Escocès (SNP). Ras i curt, i per fer servir una expressió de moda al Principat –en sentit oposat–, Downing Street ha decidit que s'ha acabat el bròquil. Així, la vella però poderosa maquinària administrativa de Whitehall s'ha posat en funcionament: en joc hi ha l'Imperi; més ben dit, el poc que en queda. Però ho han de fer amb cura, és clar, perquè una política massa agressiva contra el dret a decidir dels escocesos seria com atiar el foc independentista. I Londres no és Madrid.

Entre abans-d'ahir i ahir, en una estratègia coordinada –de cara endins, davant de sectors econòmics escocesos; de cara enfora, davant la premsa internacional establerta a Londres–, Downing Street va arremetre contra el que és, potser, el punt aparentment menys elaborat del projecte independentista que lidera Alex Salmond i, potser, un dels més decisius a l'hora d'inclinar la balança d'un cantó o d'un altre. Perquè toca la butxaca.

A Glasgow, el ministre d'Hisenda, George Osborne, i el secretari en cap de Finances, el liberaldemòcrata Danny Alexander, i a Londres, el ministre per a Escòcia, Michael Moore, van presentar l'informe de l'executiu britànic sobre les possibilitats que tindria una Escòcia independent de conservar la lliura esterlina com a moneda. Osborne i Moore ahir es feien les les preguntes del milió: Podria Escòcia sortir de la unió britànica però conservar la lliura esterlina? Es pot fer una política monetària comuna sense integració política?

Els dos interrogants tenen, com a teló de fons, la crisi de l'euro, la moneda del club dels Disset que paguen els seus pecats per la disfunció de fer circular el mateix paper moneda arreu sense que, fins ara, s'hagin plantejat la necessitat que una autoritat única dissenyi les línies mestres monetària i econòmica.

Osborne i Moore adverteixen –subtilment– als escocesos dels perills d'entrar en un “territori desconegut”, la cessió de la política monetària al Banc d'Anglaterra. I van assegurar que seria altament improbable que Londres s'avingués a compartir la lliura si al nord de la frontera històrica opten per fer les maletes en el referèndum del 18 de setembre de 2014.

De seguida, Edimburg ha acusat Londres d'alarmista. I el govern de l'SNP ha exhibit un estudi que, suposadament, demostraria que la lliura esterlina continuaria circulant a Escòcia encara que s'aprovés la independència. I sí, probablement Edimburg té raó. I també té raó quan recorda que, si es vota que sí, caldrà entretenir-se prou en els detalls de la negociació relativa a la partició: entre d'altres, de la part proporcional del deute públic, dels actius que es comparteixen, del petroli i del gas del mar del Nord, de les pensions, etcètera. I, dins d'aquesta possible negociació, a ningú se li escapa que els escocesos voldrien incloure el manteniment de la lliura com a moneda pròpia o, en terminologia postreferèndum, en cas de triomf del sí, la creació d'una zona sterling. És d'interès i sentit comú, diuen a Edimburg.

El debat és molt més polític que no pas tècnic, encara que també. Londres vol crear dubtes futurs –sense trepitjar el dret a decidir escocès– i Edimburg pretén oferir el màxim de certeses, també psicològiques, perquè garantir la circulació de la lliura actual crearia la imatge d'una continuïtat –la unió social entre iguals, de què parla Salmond–, no pas la d'un trencament, paraula que té una càrrega un pèl traumàtica.

Però com dimarts va dir la directora executiva de l'organisme, Liz Cameron, en un comunicat de la Cambra de Comerç d'Escòcia: “Aquest debat no es resoldrà per complet fins que no es duguin a termes les negociacions entre els dos governs.” És clar, després d'un hipotètic “sí' en el referèndum. Unes negociacions que l'economista John Kay, un dels intel·lectuals britànics més prestigiosos, vaticina, com a mínim, de “difícils”.

En el dia de Sant Jordi, doncs, l'anglès St George va prendre partit per la Unió. Quasi com si s'hagués disfressat del patró Santiago y ¡cierra, España! Allò de confondre la part i el tot.