“El documental reflecteix bé l'estat de la qüestió ara”

Hola, Europa! té els seus orígens quan estic enllestint el segon documental sobre el cas belga. Les entrevistes que faig prèvies, no davant de càmera, són entre el maig i el juliol i són molt anteriors a tot el procés que després hi ha hagut, a partir del setembre, però la realització del documental és paral·lela als fets. Per tant, amb Adéu, Espanya? ens vam avançar i amb Hola, Europa! anem en paral·lel.

El plus que aporta aquest documental és l'estat de la qüestió en aquests moments i la reflexió que en fan trenta-una persones que, quan hi vaig contactar per primer cop, no s'havien pronunciat majoritàriament ni en un sentit ni en un altre. Ara els espectadors trobaran aquestes reflexions de manera més aprofundida. Hi ha, a més, un doble recorregut: pels paisatges de Catalunya, amb una imatge gràfica molt cuidada i amb un punt de vista diferent, i per les idees.

Diria que reflecteix bé l'estat de la qüestió ara. Els arguments en contra que s'han dit fins ara i que són poc sòlids i molt fàcils de rebatre i també les reflexions de trenta-una persones del món de l'economia, les finances, l'empresa, les lletres, intel·lectuals... que es pronuncien no tant amb un sí o amb un no en relació amb el procés que s'enceta, sinó amb la reflexió que representa. Definiria aquest documental com un debat d'idees que tanca aquesta reflexió sobre el país, sobre el que som i el que volem ser, una reflexió que també és bona perquè, malgrat el que sembli, hem tingut el pudor de parlar poc de nosaltres.

Tots aquests processos, tant aquí com a Escòcia, al Quebec, a Groenlàndia, o allà on es produeixin, són llargs i per tant també de maduració de les idees. Una de les virtuts que té el documental és que pot fer arribar les idees a una població majoritària. No crec que hi hagi saturació, quant al món de les idees; en tot cas, sí que n'hi pot haver quant als arguments falsos o poc sòlids.

Ens coneixem i respecto molt el que fa. Hola, Europa! no parla del futur, de l'endemà, que és el títol del projecte d'Isona Passola. Parlem del moment d'ara, el debat que s'enceta i una reflexió en profunditat sobre el present immediat. El que passarà després o com volem que sigui Catalunya és una decisió que han de prendre la ciutadania, el govern i el Parlament.

No penso mai, abans de les estrenes, si agradarà o no i si tindrà més audiència o no. Amb l'equip intentem fer el millor documental possible i esforçar-nos per oferir a l'audiència de TV3 la millor oferta documental possible. No he tingut mai una mentalitat de màrqueting. Sí que és cert, però, que des de fa 20 anys tenim la complicitat dels espectadors.

La majoria de les universitats europees i americanes l'han projectat en els cicles que fan. Per exemple, la Universitat de Stanford, als Estats Units, el va projectar i els nuclis espanyols més reactius que hi estaven fent una estada van posar el crit al cel. Ha tingut una gran difusió en l'àmbit acadèmic.

Si hi ha persones que tenen esmenes a fer-hi, hi tenen tot el dret. El que em doldria és que hi hagués unanimitat. Quan en un documental hi ha unanimitat és que alguna cosa falla. El documental ha de ser transgressor, en el sentit positiu, un revulsiu. Perquè respon a la mateixa societat, que no és uniforme.