Radiografia del 25-N

Quin impacte va tenir la situació econòmica sobre els resultats electorals del 25 de novembre a Catalunya? Per què va anar a votar més gent? Qui va ser? On va créixer el sobiranisme i on va baixar? Quins transvasaments de vots es van produir? Al cap de cinc mesos, prou temps perquè els experts hagin pogut escrutar totes les dades i treure'n les seves conclusions, aquests i altres interrogants es van intentar respondre ahir al Parlament en la jornada d'anàlisi que va organitzar la càtedra de cultura jurídica de la Universitat de Girona, i que va reunir ponències de professors de ciència política de la mateixa UdG, la Pompeu Fabra i l'Autònoma de Barcelona.

Algunes conclusions eren força òbvies, però d'altres poden arribar a sorprendre. Agustí Bosch, de la UdG, constatava que el “vot econòmic” –que sol castigar els governs quan les coses van malament i els premia quan van bé, i que tradicionalment decideix el resultat final– aquest cop no va tenir incidència, malgrat la caiguda de CiU. I és que, tal com apunten les enquestes postelectorals de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, els electors del PP i el PSC sí que van votar en clau de situació econòmica estatal, però els de CiU van donar igualment confiança a la federació tot i que pensaven que la conjuntura és dolenta, en “pautes que solen correspondre a partits de l'oposició”. Bosch ho explicava precisament per l'“efecte arrossegament” –molts van votar en clau estatal en l'aspecte econòmic– i per “exoneració”, és a dir, per la percepció majoritària que, d'aquest problema, n'és molt més responsable el govern espanyol que el català.

És cert, i ho admetia Bosch, que, malgrat la dura situació, el component econòmic va ser més aviat marginal el 25-N, que va pivotar sobretot en l'eix nacional. En aquest fet, l'extremada polarització de les posicions, s'ha explicat l'augment, bastant homogeni arreu del país (vegeu gràfic), de gairebé nou punts i més de mig milió de vots en la participació respecte al 2010. El professor Toni Rodon concloïa, tanmateix, que si la gent va anar més a votar va ser perquè es van mobilitzar en part els “abstencionistes diferencials”, és a dir, els que van “interioritzar” que eren unes eleccions “de primer ordre” –amb un 67,76%, per primer cop van superar la participació d'unes estatals–, més enllà del sentiment identitari. De fet, Rodon creu que la crida “va atreure més els que mantenen posicions nacionals més neutres”, i no va mobilitzar del tot els que se senten més espanyols.

Tot i que això ho podria matisar, el cas és que el resultat –els nous vots es van repartir gairebé a parts iguals entre el bloc sobiranista i el que no ho és– sí que desmunta el mite de la “Catalunya silenciosa”, que proclamava que l'abstenció era sobretot de vot espanyolista que no sentia com a pròpies les catalanes. Els professors de la UAB Jordi Muñoz i Robert Liñeira admetien que l'augment de participació “va beneficiar tots els partits igual”, tret de CiU i el PSC, que són els únics que van baixar en termes absoluts.

Francesc Amat, professor de la UPF i de la Universitat d'Oxford, remarcava el comportament electoral clarament diferenciat entre els nuclis i els eixamples històrics de les grans ciutats, per un cantó, i la seva perifèria, per l'altre. En el primer cas, el vot sobiranista va créixer en general a ciutats de l'àrea metropolitana com ara Mataró, Sabadell i Badalona, però també a Tarragona o Reus, fins a nivells al voltant del 70%. En sentit contrari, els partits nacionalistes –i sobretot CiU, que hi havia pujat molt el 2010– van baixar a l'extraradi d'aquestes ciutats en proporcions de fins al 20%.

Extrapolant-ho al conjunt del país, la distribució geogràfica del vot és molt desigual, ja que els partits sobiranistes, i sobretot CiU, baixen al litoral i pugen a l'interior, tot el contrari que els espanyolistes. I el PSC es manté sobretot a l'àrea metropolitana, però cau a la resta, en un altre mite que es va trencar el 25-N: els socialistes ja no són el partit més transversal. Ara ho és més ICV, que és el que té una distribució de vot més homogènia pel territori.

Muñoz i Liñeira xifraven en un mínim del 15% la volatilitat del vot del 2010 al 2012, un percentatge que troben alt en només dos anys, si bé hi ajuda el canvi de paradigma en la política catalana, en especial a CiU. Tot i això, adverteixen que els transvasaments de vot no són fàcilment explicables (vegeu gràfic). Per exemple, no tota la pèrdua de CiU va alimentar l'augment d'ERC (11%), ja que de fet hi va haver més fuga en sentit contrari (16%). Fins i tot part del vot convergent va anar a ICV... i a C's! Coses de l'anàlisi política.