Vergonya de ser valencià o de ser espanyol?

Des fa temps que cíclicament hi ha pronunciaments que clamen la vergonya que senten 'per ser valencians'. Unes vegades perquè la societat valenciana, —que jo no conec ni he vist mai— no ha respost adequadament davant la destrucció de l'horta de València, davant la destrucció de la costa del País Valencià, davant l'anticatalanisme, davant la pèrdua d'inversions en recerca universitària, davant la pèrdua de les línies de valencià a l'educació, davant la supressió de TV3, davant l'accident del Metro Jesús-Torrent, davant la corrupció, davant les imposicions de l'espanyol al parlament de Madrid sense deixar que es puga parlar amb els altres llengües de l'estat, etc. i els símptomes d'una societat o país que, sovint, sembla estar quasi mort.

Sovint revifa, com el 3 de maig passat i es concentren milers de persones a la Plaça de la Mare de Déu o els grups ecologistes treballen i lluiten per denunciar la barbàrie de la destrucció de l'Horta o de la costa valenciana, o s'organitzen en plataformes en defensa de la llengua i del país sencer. De dat a baix. De Salses al Carxe i de Fraga a Maó. Perquè la societat valenciana (o balear i catalana) està composta de diferents grups, sovint antagonistes, amb interessos contraris des dels excitadors del racisme i la xenofòbia fins als defensors dels drets humans, socials i lingüístics del País Valencià i la resta del domini lingüístic.

I sovint i en general, aquestes mostres de 'vergonya' valenciana —inclús compartint alguns 'bons propòsits' benintencionats o 'malintencionats' dels que així ho escriuen, sobretot quan ho va escriure Martí Dominguez i crec que li va respondre Josep Vicent Boira Mahiques— no les compartesc. No em fan el pes aquestes manifestacions públiques de vergonya 'valenciana', que em semblen de vergonya aliena o embolics mentals, tot i que en el cas de l'accident del Metro, compartesc amb Alberto Soler, un article a un diari valencià, que es fort que haja de vindre un programa de Jordi Èvole de TV per treure a molta gent de la somnolència col·lectiva on s'han instal·lat massa habitants del País Valencià.

Anem a pams. Davant d'aquests símptomes o deficiències, certament 'vergonyoses', sentim vergonya. Perquè sembla que quan es nodreix la indiferència i el menfotisme es reprodueix el pitjor de les trames mafioses de la dictadura.

No obstant, moltes valencianes i valencians han lluitat traient el lleu en defensa del valencià, han lluitat en defensa de l'Horta, en defensa del nostre País Valencià, ha recollir signatures i han intentat que no es tallaren les emissions de TV3, han anat sempre que han pogut a manifestar-se cada 3 de primer de mes per exigir justícia i veritat, tot i que els amics de la Plataforma de l'accident del Metro de la línia de Torrent, no s'han dignat a incorporar el valencià, com si estiguérem a Palencia. I és això, precisament, el que em produeix vergonya. Aquesta insensibilitat humana per la nostra llengua, una 'sensibilitat' tan espanyola. Perquè estic segur que del centenar de morts i ferits de l'accident del Metro, hi hauria gent que parlava en valencià. I estic segur que —de la gent que dóna suport a la Plataforma per les Víctimes de l'Accident del Metro, hi ha gent valencianoparlant.

I, per tot això, al meu parer, és vergonyós que cada dia 3 de mes, se'ns margine i se'ns arracone lingüísticament, sense cap sensibilitat inclusiva que incorpore la llengua dels valencians. Em sembla que, en aquest cas, actuen de manera semblant a com actua el PP amb el valencià i amb les víctimes de l'accident del Metro, marginant-les i silenciant-les. I és això el que em causa vergonya 'aliena' i fa que cada vegada que hi vaig em replantege si tornaré de nou perquè em tornen a insultar marginant la meua pròpia llengua i la del meu poble, el País Valencià. Ara que el TSJ no l'accepta aquesta denominació que duu el nom del gentilici valencià, davant el recurs de la Universitat Jaume I de Castelló, tot i que ha acceptat el tribunal de 'justícia' la denominació 'llengua catalana'. En nom de la llibertat d'expressió i dels nostres drets històrics i de ciutadania aixafats, ¿com es pot no reconèixer el dret a dir-li al país del valencians, País Valencià? Tanmateix, fins ara no he deixat d'anar a les concentracions del Metro, sempre que he pogut, a pesar de tot. Sempre, però, m'he sentit 'agredit' per l'exclusió que es fa, quan és molt fàcil incloure i llegir el comunitat o el manifest també en valencià.

Com em causa vergonya que els nostres representants del País Valencià a les Corts espanyoles, no intenten parlar en valencià, com si estiguérem en una democràcia de veritat; com si encara estiguérem en el franquisme, on es prohibia parlar en valencià. Almenys alguns dels representants de Catalunya, els d'ERC, poques vegades i amb poca fermesa i acatant les ordres autoritàries del fill del Governador Civil franquista, Jesús Posada, o del fill de falangista, José Bono, o del manxec, Manuel Marin, cosí de Josep Guia, qua acusava de 'bandolers' i 'saltejadors de camins' els que parlaven en altra llengua distinta a l'espanyola, tot i que alguna vegada manifestà la seua voluntat de regular i respectar el dret a parlar en totes les llengües de l'estat al parlament espanyol, però no el deixaren els seus coreligionaris; o del catalanòfob Don Gregorio Peces-Barba, o dels franquistes de la UCD, etcètera, han obeït submisament i han acceptat expressar-se en castellà, marginant el català, basc i gallec, durant aquests darrers trenta-tres anys, com si entre la dictadura i la 'democràcia' hi hagués el fil conductor de la repressió de les altres llengües. I això esdevé molt vergonyós.

Perquè és evident que durant més de trenta anys, els nostres diputats i diputades dels països de parla catalana, no ha fet bé la seua faena, ni la fan encara bé quan no són capaços de fer-se respectar perquè reconeixen els seus drets de ciutadania i el dret de la nostra llengua a ser parlada en igualtat de condicions que el castellà. Inclús d'acord la Constitució espanyola, no es pot obligar a ningú a parlar en espanyol; les lleis reconeixen la cooficialitat de les “altres llengües”, per tant, tenen el mateix dret que el castellà a ser emprades i una normativa reglamentària no pot vulnerar el dret d'un ciutadà, encara que siga diputat a Madrid, a fer servir la seua pròpia llengua. Si els retiren la paraula al Parlament espanyol, els diputats d'ERC o de la resta de formacions polítiques, haurien de presentar un recurs al TC i recòrrer davant els de justícia per discriminació lingüística. Per obligar els tribunals espanyols i a l'estat, al reconeixement de la pluralitat lingüística efectiva i no a quedar-se en meres declaracions retòriques i pomposes que només són una enganyifa. El que no pot ser és, que els 'nostres' diputats siguen còmplice de l'opressió espanyola, que no ens reconeix i ens discrimina com si no fórem ciutadania de ple dret, sinó vassalls, serfs o súbdits submisos d'un estat totalitari opressor que diàriament ens humilia, discrimina i vulnera la nostra dignitat com a catalanoparlants.

Cal alguna precisió, no m'avergonyisc de ser valencià i intentar fer possible el País Valencià imaginable, com deia Joan Fuster a “Nosaltres, els valencians”, perquè sempre hi ha, al llarg de la història, valencianes i valencians, republicans, que han estat a l'altura de les circumstàncies del país i la defensa de la seus llengua i de la seua gent, el que és absolutament vergonyós i impresentable és una espècie d'espanyolisme vergonyant que s'imposa i que margina i exclou la nostra llengua i les nostres senyals d'identitat valencianes. I a sobre, hem de suportar que a cada instant, isca algú que diga en públic, des d'una trona espanyolera, i pontifique sobre l'enorme vergonya que té de ser valencià. No serà de ser espanyol? No serà d'un espanyolisme que és incapaç d'integrar, respectar i acceptar la nostra llengua, cultura, necessitats de fiscalitat, interessos de país sencer?

Si aquest accident del Metro Jesús-Torrent hagués passat a Madrid, haguera sigut portada als mitjans de comunicació de tot l'estat espanyol, a Brussel·les i a Nova York, durant setmanes, com al desgraciat accident de la discoteca Arena de Madrid, però tot i que a l'accident del Metro de València hi hagueren quasi deu vegades més morts i ferits, entre tots es contribuí a tapar-lo i ocultar-lo. Perquè, eixa fou la consigna “era del tot inevitable”, “la seguretat al cent per cent no existeix”, “el risc zero és impossible”, etc. perquè calia calmar al afectats ferits, a les famílies de les mortes i ferides, a una societat valenciana, llavors, mig anestesiada. Perquè si es parlava massa de l'accident del Metro podia deslluir la visita del Papa de Roma i del peregrins neoconservadors lligats a les sectes de l'Opus, Neocatecumenals, integristes de tot pelatge i condició, etc.

I així el senyor Cotino, amb el seu silenci en la gestió de l'accident, entrevistant-se amb el Papa de Roma, Ratzinger —ara acusat d'homosexualitat amb el seu secretari vaticà mitjançant documents 'secrets'— podia fer-se passar anys després al programa “Salvados” del Jordi Èvola com si fora un jefe de l'ormetà, de la llei del silenci. Vergonya? Sí, de l'espanyolisme que intenta exterminar-nos i aniquilar-nos per tots els mitjans. I no ens reconeix. I vergonya d'un país, el Valencià, que accepta massa vegades el jou d'Espanya amb un excés de resignació i manca de rebel·lia, sense plantar-li cara prou. Com demanava el filòleg Joan Solà. Tot i que sovint, quan creus que ja s'acaba, torna a començar. Hi ha alguns símptomes de revifament. Els nostres diputats i diputades a Madrid, abans de la proclamació de la independència o d'un hipotètic 'federalisme' o confederalisme (en el cas del PV amb les Illes i el Principat), haurien d'estar a l'altura de les circumstàncies. Sense defallir. Per a fer que es reconega el plurilingüisme, la pluriculturalitat i la plurinacionalitat de l'estat, com una prioritat inajornable. Després de trenta-cinc anys de discriminació sistemàtica, cada dia que passa és un insult i un menyspreu més gros i insuportable. Si no ho fem nosaltres, els catalanoparlants, qui ho farà?