Mas, l'esquena i el PSC

Ja ho va dir el president Mas: no podia ser una iniciativa més “lúcida i oportuna”. En plena ebullició del procés sobiranista a Catalunya, l'endemà d'una cimera pel dret a decidir que havia creat dubtes sobre la implicació del PSC, el grup RBA tot just va convocar ahir la mediàtica presentació de la Biblioteca del Catalanisme, una col·lecció que recupera un històric projecte de La Magrana, estroncat amb la Guerra Civil, i que publica els principals textos que han anat conformant un pensament que ja se'n va cap al segle i mig de vigència. Va ser, a més, en un acte amb tota la solemnitat, davant una extensa representació encapçalada pels últims quatre presidents de la Generalitat –Jordi Pujol, Pasqual Maragall, José Montilla i Artur Mas, ves per on dos convergents i dos socialistes amb un clar nexe comú–, en un dels escassos cops en què han coincidit.

I, és clar, davant la crème de la crème de la política i la societat catalana –hi havia des de la presidenta de l'Assemblea Nacional Catalana fins al de Foment del Treball, passant per la presidenta del Parlament i una pila de diputats i consellers–, enmig de l'elogi general i encès del catalanisme a què convidava l'acte, i després d'un teloner d'excepció que li va deixar la pilota a punt per marcar –l'abat de Montserrat, Josep M. Solé, que feia una crida al diàleg, a “sumar esforços” i “teixir capil·laritats” entre les sensibilitats que integren el catalanisme–, Mas no podia desaprofitar la rematada. I la va dirigir a una porteria, la del PSC, defensada a més pel seu primer secretari, Pere Navarro, segurament l'home més pressionat, en sentits del tot oposats, del procés.

“Si no dobleguem l'esquena, ningú ens hi podrà pujar al damunt”, es va preparar el president, parafrasejant Luther King, abans de demanar “altesa de mires” i desencadenar un atac fulminant: “Els partits han d'entendre que seran jutjats per la població per la capacitat de sumar perquè l'esquena del país sigui al màxim d'ampla possible.” I va advertir, per tancar l'acte: “Costa molt, però si no ho entenen, la suma de les institucions i del poble de Catalunya passarà per sobre la dinàmica de partits.” Encara amb cara de circumstàncies i probablement amb sensació d'ensarrona, Navarro va ser cridat a fer-se la foto amb els presidents, fet que Mas va aprofitar per anar-lo a buscar expressament i encaixar-li la mà. Només a ell. Gol.

Tot plegat va ser el clímax d'un discurs que va barrejar història i política, matèries que Mas va saber esfilagarsar i entrellaçar amb altres al·lusions directes a l'actualitat. Per exemple, al reportatge de Telemadrid que l'acusava d'utilitzar mètodes propis del nazisme i l'estalinisme, afirmacions que veu fetes “des de la màxima ignorància o la màxima mala fe, o totes dues alhora”. I és que si alguna cosa ha defensat el catalanisme al llarg de 150 anys, reivindicava, han estat “valors positius, perquè és un moviment integrador, pacífic i democràtic, i per tant cohesionador de la societat”. “Mai ha emparat cap mena de projecte totalitari ni dictatorial, i això no tothom ho pot exhibir”, filtrava.

No va ser l'únic avís per a navegants dirigit a Madrid. “No es pot fer en nom del catalanisme, que n'ha estat el gran constructor, la destrucció de l'estat del benestar”, advertia, per reiterar la negativa a dur els comptes al Parlament. I també en valors tradicionals va justificar la recerca de nous horitzons: “El que està intentant ara el catalanisme transversal és trobar una manera de viure amb dignitat.” Ell en diu estat propi, i Navarro, estat federal. Però l'arrel és la mateixa, i la reflexió final, manllevada de la d'Antoni Rovira i Virgili el 1947, també: “Pitjor que l'opressió és la renúncia.”

La col·lecció presentada ahir, per cert, comença amb quatre títols: Notícia de Catalunya, del pedagog Jaume Vicens Vives, el primer assaig catalanista que es va poder editar durant el franquisme; Llum als ulls i força al braç, una recopilació dels articles sobre política, llengua i religió del poeta Joan Maragall, que donen testimoni de la seva petja sobre el moviment catalanista; La nacionalitat catalana, publicat originalment el 1906 per Enric Prat de la Riba, i considerat un dels corpus bàsics del moviment encara avui, i Espanya i Catalunya, de l'historiador francès Pierre Vilar, que no és més que el pròleg del seu assaig Catalunya dins l'Espanya moderna, però que ha influït poderosament en el retrobament dels orígens de la identitat catalana en l'època medieval. RBA ja ha anunciat la propera edició d'altres clàssics com Tot s'ha perdut, de Gaziel; Cambó, de Josep Pla; Lo catalanisme, de Valentí Almirall, i Nosaltres, els valencians, de Joan Fuster.