Anit no podia dormir

Ahir a la tarda estava treballant amb la dona d'en Noureddine Ziani i parlant amb la seva advocadessa telefònicament per saber quins informes, certificats o fotografies podrien ajudar a preparar una petició de suspensió cautelar de l'ordre d'expulsió de Ziani. S'havia de presentar als jutjats legalment just després de rebre la notificació d'ordre d'expulsió i abans de la detenció.

Sobtadament, em van començar a trucar periodistes per demanar-me informació i declaracions al voltant de l'anunci del Ministeri de l'Interior d'expulsar imminentment en Noureddine Ziani.

Truco a l'advocadessa i li explico la notícia. Ella truca a en Noureddine ràpidament perquè vagi corrent al notari més proper per certificar que autoritza la llicenciada i la procuradora a portar la seva defensa i presentar recurs mentre ell sigui expulsat. En Noureddine li diu on és, per la plaça Francesc Macià de Barcelona, i ella busca per internet la notaria més propera. Ell hi va corrent. Ens truca, uns quants membres de la Fundació Nous Catalans agafem el cotxe i anem cap allà. Ell ens hi esperarà.

Una hora i mitja més tard, nosaltres encara esperant davant el seu cotxe i trucant-li contínuament sense tenir resposta, em tornen a trucar els periodistes per demanar-me informació o declaracions sobre la seva detenció feta pública pel Ministeri. Primera notícia. Em diuen que surt a les nou en un avió cap a Tànger. Falten deu minuts però tinc un impuls i anem cap a l'aeroport. Cap senyal. Veiem com s'enlaira l'avió.

Comencem a lligar informacions. En Noureddine va posar el tiquet d'aparcament en zona blava a les 18.29 h. Nosaltres vam arribar a les 18.40 h, aproximadament. El van detenir abans que arribéssim, just en sortir de la notaria. Em vaig enfadar amb mi mateix, per haver arribat tard. Però no ens van avisar abans. Sé que encara que hagués arribat abans no hauria pogut fer res, però almenys abraçar-lo ben fort hauria estat tan important...

Alguns mitjans comencen a dir que en Noureddine encara no ha estat expulsat i que passarà la nit a una comissaria fins a l'expulsió de l'endemà. Fonts oficials ens diuen i asseguren que ja ha sortit cap al Marroc. Passen les hores i no truca, no ha arribat? Ens n'anem tots a dormir amb el dubte de si és aquí o allà. Penso en la seva dona. De matinada i després de tantes mentides ens diuen que és a comissaria. No ens deixen anar-lo a visitar. Tampoc a l'advocadessa. Una periodista d'un mitjà de comunicació dels Estats Units ens truca perplexa perquè li expliquem com és possible que expulsin una persona que viu legalment a Catalunya sense que això ho decideixi un jutge. Li responem que per la mateixa raó que l'expulsen sense proves amb una notificació del Ministeri de l'Interior que diu que “no són necessàries”. Així és Espanya, aquest és el joc brut, i tot just han començat. Intento dormir, però no puc deixar de pensar que no he arribat a temps, que podria haver-li fet una abraçada abans de marxar. Em poso a escriure aquestes ratlles per intentar entendre coses que no podré entendre. Tanco els ulls i veig el cotxe d'en Noureddine Ziani abandonat a la plaça Francesc Macià. Continuem esperant la notificació d'ordre d'expulsió, potser han tingut tanta feina a fer-nos mal que no han tingut temps d'enviar-la. Potser demà ho faran. Finalment m'adormo i somio en el dia en què en Noureddine Ziani pugui tornar amb el passaport de la República de Catalunya.