Caminar sense defallir

En aquest mateix diari fa tan sols un any vaig publicar un article titulat No m'ho puc creure, en què deia que el president Mas no deixaria passar l'oportunitat de tenir l'honor de ser continuador de la tasca feta pel president Macià, i amb la perseverança que li és habitual, està demostrant al poble de Catalunya que la seva voluntat ens portarà a bon port. Ho manifesta de totes les maneres possibles, segueix el pla establert i compleix. Com?...doncs si s'acompleixen dues condicions necessàries que fonamentalment no depenen d'ell exclusivament, sinó del mateix poble català que va demostrar el passat 11 de Setembre la voluntat de ser un nou estat d'Europa.

Les condicions a complir són clares, la primera és continuar treballant units fins a arribar a manifestar democràticament la voluntat de decidir el que vàrem demanar fa tan sols vuit mesos i la segona és mantenir l'esperança i la il·lusió vives d'haver encetat el camí de llibertat.

Cap organització ni partit ha estat capaç de preveure la velocitat de creuer que portem per arribar a l'objectiu. Precisament tot al contrari, sovint les notícies són portadores d'entrebancs i desencerts d'uns i altres. Els corresponents als adversaris no són pas novetat, tots ho prevèiem, ho dèiem i esperàvem, per tant, res de nou. Ara bé, el que no podíem preveure ni esperar és que els protagonismes personals, o tal vegada les enveges, contribuïssin a sembrar el desconcert o la desorientació entre la ciutadania que està frisant per poder governar-se de veritat, i està il·lusionada per assolir un Estat Català. Cal denunciar públicament a propis i estranys (diputats, consellers, opinadors i tuti quanti) que són intolerables les seves actituds públiques, que com a mínim, cal qualificar de malèvoles o mancades de prudència i d'excés de protagonisme. Aquestes actuacions tal vegada són motivades per l'excessiva tolerància del president de Catalunya, conseqüència lògica, per la gravetat del moment actual, que alguns sembla que desconeixen, per superar les dificultats d'ofegament financer que promou el govern espanyol; i també algunes entitats catalanes, financeres i empresarials, a les quals la seva covardia, la seva por o la seva cobdícia les encega. Tal vegada arribarà el moment de fer sortir “ la rauxa catalana”, quan s'excedeixen en la seva funció alguns càrrecs, i que li recordin el deure moral que tot polític sobiranista ha assumit “voluntàriament” amb Catalunya. No cal citar noms que tothom té al cap.

La segona condició, a complir per totes les organitzacions que es considerin sobiranistes, és la confiança en el M.H. President, el seu equip de govern i els partits que s'han compromès, fins ara, a la celebració d'una consulta clara per la independència. És important portar endavant totes les iniciatives populars que cerquin l'objectiu comú, no és hora de matisos estratègics que indueixin a la confusió. Cal anar pas a pas, units (ANC, Òmnium, AMI, Procés Constituent, etc.) ja que hi ha feina per a tothom i cal saber que l'hora de debatre els matisos i molts altres temes serà després d'haver rebut del poble català el mandat de construir un estat propi i el reconeixement mundial com un estat independent.

Cal recordar les paraules de Don Quijote de la Mancha? Ladran… luego cabalgamos!!!