Aznar, el ben plantat

Pilar és una treballadora de la plantilla de FAES que ahir vivia un neguit especial. Plantada a les portes de la sala Ernest Lluch del Congrés a les set del vespre, Pilar era una de les dues autoritzades a passar llista als assistents a la presentació de les biografies dels expresidents Cánovas, Maura i Silvela que més tard oficiaria el president d'honor del PP i expresident del govern espanyol José María Aznar. Com si intuís que era dipositària d'una confidència íntima, Pilar protegia amb zel la llista dels convidats esperats perquè ningú no descobrís abans d'hora l'abast de la plantada que Mariano Rajoy i els seus ministres preparaven al seu encara president d'honor, després que Aznar aparegués a Antena 3 exigint la rebaixa d'impostos immediata i reprovés un govern que “ofereix una lànguida resignació”. Mentre la cap de comunicació de FAES, Ana Cabos, confessava amb cara de pòquer “no saber encara” si hi aniria “algun ministre”, Pilar no s'immutava per les celebritats que anotava a la llista i celebrava cada creueta que podia traçar sobre el nom d'un assistent confirmat com un petit triomf. A pocs minuts de l'hora prevista per a l'arribada d'Aznar, però, Pilar només tenia ja ulls per a les cadires buides: “Senador per Àlaba, m'ha dit? A les primeres files, sisplau!”

Anotats els assistents d'última hora com l'entrenador de pàdel Bernardino Lombao, el president del Congrés, Jesús Posada, va exercir d'amfitrió d'aquell a qui sis dies enrere havia etzibat que “el passat se'n va per no tornar”. “Es per a mi un honor que avui estigui aquí Aznar, no només com a president de FAES sinó com a expresident del govern, perquè, com els que avui homenatgem, és una personalitat rellevant d'Espanya”, va lloar Posada en l'intent de llimar asprors. Menys tacte va exhibir Rajoy, a qui no va importar que l'agenda de La Moncloa traspués menyspreu per Aznar deixant clar que en tot el dia només tenia com a activitat una reunió amb el president del Consell de Ministres del Perú, Juan Jiménez Mayor, i a més a les onze del matí. Del cercle més pròxim a Rajoy, únicament dos secretaris d'estat –José Luis Ayllón (Relacions amb les Corts) i Jaime García-Legaz (Comerç)– i el portaveu parlamentari Alfonso Alonso es van deixar veure entre l'audiència que escoltava Aznar a la sala Ernest Lluch. Entre els adeptes irreductibles del vell aznarisme hi havia el seu excap de gabinet Carlos Aragonés –“a mi no em cal venir avui perdonar-li suport”, esgrimia cofoi–, el veterà Eugenio Nasarre, el jove apadrinat des del bressol de Nuevas Generaciones Pablo Casado i l'aguirrista conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid, Javier Fernández-Lasquetty.

Esbossades les biografies de Cánovas, Maura i Silvela, el torn de paraula va correspondre finalment a Aznar, que es va calçar les ulleres i va adoptar un posat més reflexiu que el dia de la diatriba televisiva. Conscient que tothom –menys la ministra Ana Mato– va interpretar la seva càrrega com un dard a la línia de flotació de Rajoy, Aznar va proclamar: “Jo no estic en contra de ningú, estic amb els espanyols. No més que ningú, però com ningú.” Desgranat un pròleg en què va passar comptes amb José Luis Rodríguez Zapatero –“fa deu anys la nostra bona història es va interrompre, el procés de modernització d'Espanya es va detenir i es va posar en qüestió la Transició amb un revisionisme estèril que va dividir”–, Aznar aviat es va erigir en legítim intèrpret del sentir de la majoria absoluta que va ser llegada a Rajoy el 2011. “Els espanyols no volen consumir fins a la seva extinció el llegat que tenim”, va etzibar. Sense caure mai en la concreció, l'expresident espanyol va recitar tot el que li dicta la seva brúixola que convé. “A Espanya s'encerta quan se'ns convoca a un projecte nacional que ens concerneix a tots, encara que exigeixi renúncies”, va etzibar sense que a ningú dels presents li calguessin subtítols per esbrinar qui estava insinuant que pot estar desencertat.

En el joc de sobreentesos del seu retorn, Aznar va jugar a teoritzar la bondat de “la restauració” sense voler acotar-la amb precisió històrica: “La història de la restauració ens ensenya que és imprescindible tenir institucions sòlides, que és necessari renovar els objectius històrics, que la política ha de ser un pacte de respecte a la llei.” I va fer una crida a revisar la Transició en clau recentralitzadora invocant que “Espanya és una de les grans nacions de la història, ningú no ho pot canviar i ningú no ho pot ignorar”. Al final de l'acte no va aclarir si el nom de l'editorial de FAES –Gota a Gota– és una pista subliminar sobre el seu retorn, però un biografiat era Antoni Maura, que entre 1903 i 1922 va arribar a ser president del Consell de Ministres cinc cops. Al conservador mallorquí, però, almenys el cèlebre Maura no! li era cridat pels diputats de l'esquerra.