Els catalans a l'exterior i el procés d'autodeterminació

Les primeres comunitats catalanes a l'exterior (CCE) van néixer a mitjan segle XIX, en un context de crisi econòmica que obligava a emigrar del país per buscar oportunitats. Els primers casals van ser creats a l'Amèrica Llatina (el primer a l'Havana, el 1840) per gent que havia anat “a fer les Amèriques”. Servien de xarxa de suport mutu entre immigrants catalans, facilitant-hi l'arribada, l'estada o la repatriació. Més endavant, van acollir nombrosos exiliats de la Guerra Civil, molts d'ells escriptors, acadèmics, intel·lectuals… que hi van aportar un caire més cultural. A partir de mitjan segle XX, la diàspora catalana ha tingut un ventall molt ampli de causes i destinacions, fins al punt d'arribar a les actuals 123 CCE reconegudes per la Generalitat, repartides per quatre continents i principalment a Europa i a l'Amèrica Llatina.

Hi ha, per tant, institucions catalanes a l'exterior amb 173 anys d'història; d'altres, amb un segle de vida, i d'altres, amb 30 anys. Aquesta llarga trajectòria n'ha fet unes institucions amb un fort arrelament en les societats d'acollida i hi ha propiciat forts vincles personals, professionals, acadèmics, comercials i culturals. Als casals hi podem trobar des de grans empresaris, com a Costa Rica, fins a joves ben preparats i obligats a emigrar, com a Alemanya, passant per influents periodistes a Nova York o prestigiosos professors universitaris a Mèxic. Moltes d'elles, persones qualificades i conscienciades del moment històric que viu el nostre país. Consegüentment, les CCE poden tenir un paper molt important en el procés d'autodeterminació democràtic i pacífic que s'ha obert. Elles poden ser grans eines a l'hora d'internacionalitzar-lo, amb l'argumentari corresponent, davant els diferents ministeris d'Exteriors, el cos diplomàtic de molts països, els col·legis de periodistes i, evidentment, els catalans residents a fora.

I també poden ser importants a l'hora de construir el nou país, amb funcions de representativitat comercial d'empreses catalanes, de foment del turisme a Catalunya, d'atracció d'inversions, de promoció de les universitats catalanes, de difusió de la música, la llengua, el cinema i la literatura catalanes a l'exterior, o el que és el mateix, els casals poden ser una bona eina per crear una xarxa diplomàtica catalana. En molts casos, ja s'hi desenvolupen algunes d'aquestes funcions, hi ha locals adequats, comunitats amb llarga trajectòria, persones preparades i compromeses residents a diferents països, bona reputació en les societats d'acollida i forts vincles amb altres CCE de la seva regió. Per tant, no partim de zero, sinó que podem aprofitar i potenciar el que ja tenim.

En el procés d'autodeterminació iniciat i en la futura creació d'un nou estat, cal tenir en compte, doncs, el paper que poden tenir-hi les CCE, sobretot en regions com ara l'Amèrica Llatina, amb un dels creixements econòmics més destacables a escala global, amb molt camp per córrer i amb una evident capacitat per entendre el conflicte amb l'Estat espanyol, però on per qüestions històriques, per falta de recursos o per distància i desconeixement, no s'està fent tot el possible.