El llast de la solidaritat
El finançament fa perdre a Catalunya set llocs en capacitat fiscal i la deixa per sota de la mitjana
Els fons d'anivellament desvirtuen arbitràriament els rànquings per ingrés de tributs
Extremadura hi escala dotze llocs
Les reformes han bastit un model poc transparent i poc comprensible
El sudoku numèric en què la vicepresidenta Elena Salgado va convertir el model de finançament autonòmic el 2009 n'ha enterbolit una aproximació al detall i ha alimentat els aforismes de broc gros. “El model és una tortura estadística per aconseguir que un català valgui com dos madrilenys”, va afirmar al seu dia Antonio Beteta, llavors conseller d'Hisenda de Madrid i ara secretari d'estat d'Administracions Públiques que gestiona el sistema. “Espanya no està per menjar a la carta; aquí tots hem de menjar el mateix menú”, etzibava més recentment mirant també a Catalunya el president extremeny, José Antonio Monago. En el segon any de vigència –el 2010–, però, el model va provar que l'amalgama de fons compensatoris que cobra cada comunitat altera desorbitadament el rànquing inicial d'esforç fiscal. Catalunya, tercera en capacitat fiscal bruta, cau al desè lloc i no arriba ni a la mitjana després del pagament del fons de garantia i de les transferències que dirigeix l'Estat.
L'alteració arbitrària del rànquing autonòmic de capacitat fiscal bruta és una de les conclusions de l'estudi del catedràtic de l'Institut d'Anàlisi Econòmica (CSIC) Ángel de la Fuente en l'obra col·lectiva Propostes per a la reforma del finançament autonòmic, editada per l'Institut d'Estudis Econòmics sota l'òrbita de la patronal CEOE. En un enfocament innovador, el professor De la Fuente repassa com queda el rànquing de les comunitats en cada estadi d'aplicació del model.
Sobre una mitjana que és 100, el rànquing inicial fotografia un podi format per Madrid (143), les Illes Balears (124) i Catalunya (118) com a líders en capacitat fiscal i relega al penúltim lloc Extremadura (72). Aleshores entra en joc el fons de garantia, que no existia fins al model del 2009 i que es nodreix en un 75% dels ingressos teòrics de les comunitats (la resta l'aporta l'Estat) i que esdevé un sac comú per ser repartit més tard. Tot i la condició de sac comú per ser abocat a tot arreu, el fons de garantia anivella les relegades acostant-les a la mitjana del 100, però segueix respectant encara l'ordre primigeni: Madrid (110,8), Illes Balears (106,4) i Catalunya (103).
Fons capritxosos
El problema del model de finançament nascut el 2009, en una visió compartida pel catedràtic De la Fuente i altres experts, arriba en l'última fase. És a dir, quan entren en joc tres fons que són distribuïts per l'Estat: el fons de suficiència, el de cooperació i el de competitivitat. Un cop abonats aquests tres fons, que en teoria naixien per respectar l'statu quo (que ningú no hi perdés amb el nou model) i per acostar tots els territoris a la mitjana, Cantàbria (inicialment la quarta) passa a encapçalar el finançament final molt per sobre de la mitjana (118) i amb idèntic nivell al que tenia Catalunya en la casella de sortida. L'alça de l'Extremadura governada pel Monago adepte al menú per a tothom és encara més vertiginosa: escala dotze esglaons i passa a convertir-se en el tercer territori més ben finançat (113), igualment molt per sobre de la mitjana i només superat per la citada Cantàbria i la Rioja (116).
De pastís a Tatin
En vista de la distorsió de les caselles, la conclusió extreta per l'investigador del CSIC Ángel de la Fuente és nítida: “Aquest element del sistema augmenta molt significativament la dispersió del finançament per habitant ajustat en relació amb l'existent després de l'aplicació del fons de garantia i altera per complet l'ordenació de les comunitats fins a fer que el repartiment final del pastís autonòmic no s'assembli gens a la distribució inicial dels ingressos tributaris bruts.” Ras i curt: el pastís autonòmic es converteix en un Tatin, que segons dicta la llegenda va ser inventat per accident, quan la capa superior del pastís de poma original va caure a terra a una de les germanes Stephanie i Caroline Tatin. Com en aquell remot accident culinari del 1889 a Lamotte-Beuvron, les pomes que eren al capdavant del pastís apareixen relegades al fons del plat quan aquest és servit a taula: Catalunya (99,3) s'enfonsa al desè lloc i apareix com l'única de les pretesament riques que queda per sota de la mitjana, Madrid (100,7) cau al novè lloc i les Illes Balears (102,4) cauen al vuitè lloc.
Com que la radiografia del llast de la solidaritat engloba Catalunya (que té transferides la policia i les presons) i territoris amb menys atribucions, l'investigador Ángel de la Fuente recalca que el seu estudi fa els càlculs basant-se en competències homogènies, de manera que les magnituds són llavors comparables. Davant la retòrica de les pobres que necessiten la solidaritat de les riques, l'autor de l'estudi alerta que el model ni tan sols avala la queixa. “No és que les regions pobres o les riques siguin tractades bé o malament sistemàticament, sinó que hi ha una mica de tot. Així és com tenim que Andalusia i Múrcia estan entre 95 i 96, mentre que Extremadura apareix amb 113.” I afegeix: “El sistema actual genera un repartiment molt desigual i essencialment arbitrari; el problema prové gairebé exclusivament del capritxós repartiment de les transferències de l'Estat a les comunitats i es tendeix a congelar de manera indefinida una distribució del finançament mancada de tota lògica.”
En una de les anàlisis que conté la mateixa obra col·lectiva, la professora d'hisenda pública de la Universitat de Barcelona Maite Vilalta subratlla que la vocació perduda del fons de competitivitat era “reduir les diferències en finançament per habitant ajustat de les comunitats” i “incentivar l'autonomia i la capacitat fiscal”. Si bé els litigis amb Madrid pel cobrament del fons de competitivitat van viure el seu punt àlgid durant el 2011 per l'abonament dels 1.450 milions taxats, cal recordar que el fons va ser abonat el 2009 i el 2010 pel govern de José Luis Rodríguez Zapatero i això no va poder evitar que Catalunya escalés com a mínim al rang mitjà. Des de Madrid, entre les perjudicades pel llast de la solidaritat, si bé en el seu cas és compensada per l'efecte de la capitalitat, el viceconseller madrileny d'Hisenda, José María Rotellar, lamenta que les comunitats més dinàmiques tinguin un sever sostre a l'hora de poder cobrar el fons de competitivitat. “El sistema actual limita de manera discrecional aquesta compensació establint un límit del 106% del finançament homogeni per habitant ajustat”, descriu. “Aquest límit desvirtua completament el sentit de compensació de desequilibris per al qual va ser ideat aquest fons, i hi introdueix una arbitrarietat no sustentada”, sosté Rotellar.
Els experts consultats coincideixen a lamentar que les successives reformes del finançament no han corregit l'equitat i han fet el model cada vegada menys transparent i sobretot menys comprensible per al ciutadà. Distanciament que és vençut parlant de menú per a tothom i ometent l'ordre dels comensals.
“L'esforç similar”, anul·lat per la sentència del TC
L'elaboració del nou Estatut no va ser immune al peatge que una excessiva i no ben gestionada solidaritat amb l'Estat podia acabar suposant per a les finances de la Generalitat.
El debat sobre la recerca de l'equitat va acabar exposat en el punt 3 de l'article 206: “Els recursos financers dels quals disposi la Generalitat es podran ajustar perquè el sistema estatal de finançament disposi de recursos suficients per garantir l'anivellament i la solidaritat a la resta de les comunitats autònomes, amb la finalitat que l'educació, la sanitat i altres serveis socials essencials de l'estat del benestar prestats pels diversos governs autonòmics puguin assolir nivells similars al conjunt de l'Estat, sempre que duguin a terme un esforç fiscal també similar.”
A l'hora de resoldre la constitucionalitat de l'Estatut, els magistrats del TC van aplicar el bisturí per extirpar del cos estatutari qualsevol limitació de la solidaritat i, en la sentència 31/2010, van dictar la inconstitucionalitat de l'expressió “sempre que duguin a terme un esforç fiscal també similar”.