Les consultes populars tanquen el cercle

El 2009 van obrir camí amb les consultes populars sobre la independència que, iniciades el 13 de setembre a Arenys de Munt, fins al 10 d'abril del 2011 a Barcelona van arribar a 554 municipis en diverses onades. No eren oficials, però vora un milió de catalans hi van votar en el que molts consideren l'embrió de la mobilització civil que es viu ara. Els impulsors no havien tornat a piular, però ara que el país i el govern han fet seu el clam, es consideren prou autoritzats per demanar-li un últim esforç.

La Coordinadora Nacional de la Consulta, de fet, no s'ha arribat a dissoldre mai, i dijous va reaparèixer per recordar el seu objectiu estratègic, aprovat l'octubre del 2009: un referèndum nacional vinculant. Amb o sense permís de l'Estat. El grup vol ara que el Parlament fixi una data i una pregunta clara abans del 13 de setembre, dia del seu quart aniversari, i que se celebri abans del 31 de maig del 2014. “Hi ha una majoria de dos terços per fer la consulta sí o sí, i del 80% per la consulta”, constata Elisenda Paluzié, que recorda que el pacte de govern dóna fins al 30 de juny per acordar-la amb l'Estat. “Ha de ser vinculant, i no una enquesta, per donar força a la classe política per negociar”, alerta Uriel Bertran, que rebutja eleccions plebiscitàries perquè ja es van fer el 25-N. “No admetrem una consulta amb múltiples preguntes, ha de ser sobre la independència perquè tot el que depèn d'un pacte amb l'Estat no és autodeterminació”, indica David Vinyals. Anna Arqué no vol cap pla B, ja que “qualsevol presa de posició que deixi entreveure el contrari és donar oxigen a altres escenaris”. “Tots els esforços a l'exterior per visualitzar el procés no serviran de res si no celebrem la consulta”, alerta.