Països amb bona confitura

Potser Rajoy té raó quan diu que els estats petits no pinten res a Europa si es valora en termes de suposat poder polític o d'orgull patri, però entra en terreny pantanós si del que es tracta és de mesurar la capacitat econòmica i la qualitat de vida dels ciutadans. Cadascú sabrà quines prioritats té, però quant a l'argument del president espanyol, li podria sortir el tret per la culata si resulta que els catalans valoren més que, com demostren els diversos estudis publicats des de fa temps, són estats petits i no pas grans, en general, els que millor se'n surten al món global i presenten millors índexs de benestar. Països petits com ara Suïssa, Suècia i Finlàndia, per exemple, eren el 2011 entre els cinc primers en el rànquing global de competitivitat que publica el Fòrum Econòmic Mundial. I, sense anar més lluny, dos documents publicats el darrer any a Catalunya corroboren la dita que al pot petit
hi ha la bona confitura.

Un acurat estudi dels economistes Albert Castellanos, Elisenda Paluzié i Daniel Tirado per a la Fundació Irla, propera a ERC, arribava a una conclusió contundent el maig del 2012: “A la UE-27, una mida d'estat més gran no comporta nivells de vida més alts.” De fet, ben al contrari, si es té en compte que “la mitjana de renda per càpita dels països amb menys de deu milions d'habitants supera amb escreix la dels països grans”. Mentre que el PIB dels primers, així, superava el 2010 els 25.000 euros de mitjana, el dels més grans de deu milions amb prou feines arribava als 22.500. En total, catorze països de la UE pertanyien al primer grup, en què Dinamarca, Finlàndia i Irlanda són més petits que Catalunya.

Segons l'estudi, els països petits són més oberts, tenen un sector públic amb menys pes relatiu, taxes d'inversió més altes i ràtios de dèficit públic més baixes respecte al PIB. I és que el fenomen de la globalització i la liberalització de mercats de la segona meitat del segle XX ha obert un panorama en què han proliferat nous estats –de 74 el 1945 a 196 el 2011– encaixats en l'economia internacional i menys dependents del mercat intern. “Els beneficis associats a la mida es redueixen a mesura que les economies es troben més integrades”, reflexiona l'estudi, que conclou que avui els avantatges derivats de ser gran, com ara les economies d'escala, “es veuen més que superats pels costos diferencials, i expliquen el millor comportament econòmic dels països petits”. Es refereix a costos com ara més despesa pública i congestió administrativa, o els derivats d'una heterogeneïtat interna, en termes lingüístics o ètnics, que pot generar conflictes i conduir a processos de descentralització ineficients, com seria el cas espanyol. Per tot plegat, i per tenir més agilitat per adaptar-se a les circumstàncies, s'explica la relació negativa entre la dimensió de les economies i el seu creixement en el període 2002-2010. En aquest decenni, de fet, gran part dels països independitzats als anys noranta presenten mitjanes de creixement superiors a la UE. A més, les dades posteriors que trimestralment donen els 27 també demostren que els estats més petits estan experimentant millors creixements del PIB.

Un altre estudi, de Joan Canadell i Albert Macià per al Cercle Català de Negocis, publicat el setembre del 2012 en el llibre Catalunya, estat propi, estat ric, al·ludeix més específicament al cas català. Basant-se en l'Eurostat del 2009, amb 29.800 euros un estat català seria el quart en renda per càpita de la UE, només superat per Luxemburg, Irlanda i Holanda, similar al d'Àustria, Suècia i Dinamarca i superior al del Regne Unit, França i Alemanya.