Catalunya, al patíbul
El govern del PP i el CGPJ conclouen la implantació d'un Tribunal Constitucional amb majoria conservadora contrària a les reivindicacions sobiranistes i competencials
Rajoy s'assegura guanyar els litigis entre l'Estat i la Generalitat
Els nous membres del TC decidiran
el fons del text sobiranista
Sense pietat. D'aquí a poques hores hi haurà un Tribunal Constitucional –format per dotze magistrats– plenament renovat i que no generarà cap dubte raonable sobre quin és el futur que tindran els litigis que mantenen l'Estat i la Generalitat no només pel que fa a les aspiracions sobiranistes, sinó també en el blindatge de l'autogovern. Si no hi ha cap imprevist, avui mateix el govern espanyol i el Consell General del Poder Judicial (CGJP) consumaran l'intercanvi d'equilibris ideològics a l'alt tribunal. Una majoria conservadora posarà fi a una de progressista instaurada en el primer mandat de José Luis Rodríguez Zapatero i que no sempre ha fet gala de la seva condició hipotèticament més aperturista. La prova és que Manuel Aragón Reyes, designat el 2004 pel govern socialista, va ser un dels artífexs de la batalla interna que va saldar-se amb una lectura molt més restrictiva de l'Estatut que la que apareixia als primers esborranys.
Aragón va aconseguir trencar les tesis del seu sector ideològic –el progressista–, que es deia que eren més favorables a no acarnissar-se en excés amb el text català, i en l'últim tram de les deliberacions va alinear-se amb els conservadors, els quals prèviament havien aconseguit apartar Pablo Pérez-Tremps amb el pretext que havia assessorat la Generalitat. El resultat de la batussa és la sentència del juny del 2010.
El nou tema estel·lar
Sens dubte, l'Estatut va ser l'assumpte per excel·lència del mandat del TC que, a partir d'avui –si finalment es confirmen els quatre relleus que falten–, s'acomiadarà del tot. Avui, la resolució de la declaració del Parlament del 25 de gener és el tema català que desperta més interès, encara que, a diferència de l'Estatut, no es preveu que provoqui una nova guerra entre bàndols. De fet, la nova composició del TC, aparentment més hostil, no farà altra cosa que ratificar –aportant arguments de fons– el cop de porta de l'actual equip de magistrats, dirigit pel progressista Pascual Sala, que va decidir suspendre la declaració sense vacil·lacions. El dret a decidir que reclama el Parlament tampoc no hauria tingut millor destí amb els que fins ara han controlat l'òrgan.
Màxim control
Així, malgrat el rebombori polític i mediàtic que ha generat, el text sobiranista no és la qüestió judicial que més neguitejava Mariano Rajoy en el moment d'obrir les notificacions del TC. Hi ha molts altres assumptes catalans que fan que l'executiu del PP vulgui tenir el control del tribunal. Són casos que ja s'acumulen als despatxos d'aquesta institució o que hi arribaran en un futur: l'euro per recepta, les taxes judicials i bancàries, el retorn de les curses de toros a Catalunya, el paquet de retallades en serveis socials, la llei de consultes o la futura norma educativa estatal. I no només en qüestions catalanes li convé tenir un TC apamat, la majoria conservadora en aquest tribunal li garantirà vèncer les últimes resistències a la seva obra de govern en decisions cabdals, com són la reforma laboral, les pensions o l'avortament.
Alguns interlocutors de la Generalitat ja han pogut comprovar amb quin deler espera Rajoy els relleus en el TC, sobretot quan se li qüestiona la constitucionalitat de determinades lleis estatals en discussió –com per exemple la LOMQE– i se li planteja la possibilitat que pugin acabar als tribunals per un conflicte de competències. En vista d'això, des dels àmbits ministerials se'ls recorda que, facin el que facin, toparan amb el mur insalvable d'un tribunal amb una composició nítidament conservadora (de set a cinc) i de la qual no esperen cap dissidència.
Temps de litigis
És dóna la circumstància que quan el PP ha governat amb majoria absoluta hi ha hagut els índexs més alts de litigis. Va ser així entre el 2003 i el 2004, en temps de José María Aznar, i tot indica que el mandat de Rajoy no serà més relaxat. El perquè s'ha de buscar en el fet que el diàleg polític entre partits i governs es fa innecessari quan un executiu té la paella pel mànec i, en aquest cas, se li afegeix que, a més, en l'àmbit judicial l'Estat també té totes les de guanyar. El que no van voler discutir Aznar i Pujol en el seu dia o la falta d'entesa entre Rajoy i Mas converteix el TC en un dels pocs canals de comunicació endues administracions, encara que només sigui per intercanviar-se demandes i recursos.
La batalla dels noms
En espera dels quatre membres del TC que previsiblement avui sortiran del Consell de Ministres per substituir Pérez-Tremps i Aragón, i de l'acord que ha de tancar el CGPJ per designar els que han de rellevar Pasqual Sala i Ramón Rodríguez-Arribas, el sector progressista, del qual forma part la catalana Encarna Roca –avalada també per CiU– tindrà poc pes en les decisions futures. Els noms que sonen en la quota del govern del PP són l'advocat de l'Estat Javier Borrego, el jurista Enrique Arnaldo, el rector de la Universitat Rey Juan Carlos, Pedro González-Trevijano i el jutge Enrique López. Aquest últim és el candidat que en temps de Rodríguez Zapatero va ser vetat pel PSOE i es va convertir en un dels motius principals pel qual no es va fer la renovació que tocava el 2009. Tots tenen un perfil indiscutiblement conservador. Mentrestant, el CGPJ manté el conflicte obert sobre diversos aspirants, dels quals només poden quedar dos: un de progressista i un de conservador. Els més ben situats són Juan Antonio Xiol Ríos, Cándido Conde-Pumpido, José López García de la Serrana i Roberto Enríquez. I el que té més punts per ocupar la presidència que deixarà Sala és el conservador Francisco Pérez de los Cobos.
