Sota vigilància global

Julian Assange i Edward Snowden, dues cares d'una mateixa moneda? No. O no exactament. Dues cares d'un nombrós col·lectiu rebel, el dels hacktivistes, i que inclou, per exemple, la gent d'Anonymus. O, també,
el soldat nord-americà Bradley Manning, sotmès des del passat 4 de juny a judici en una cort marcial dels EUA per haver filtrat informació a Wikileaks. O Aaron Swartz, el jove informàtic i activista polític, també nord-americà, que es va suïcidar el gener passat, amb 26 anys, després d'haver estat arrestat el 2011 per posar a l'abast de tothom els articles d'un web, JSTOR, que reuneix milions de textos acadèmics.

Tots aquests noms esmentats tenen, si més no, una característica comuna: la prevenció davant de la forma actual del malson orwellià –internet i derivats com a eina d'espionatge– amb la denúncia contra els abusos de poder dels estats i les grans corporacions. Denúncies que els valen el qualificatiu de traïdors i exposar-se a penes de presó, com ara Manning o Assange, o a final tràgics, com ara el del brillant Swartz.

El mot traïdor, però, és més propi de terminologia de guerra freda i de talps llegendaris com els que ha retratat John Le Carré. No ho són, però. Són, més aviat, informants globals, crescuts i educats a l'inici de l'era d'internet, quan es creia que la informació que hi circulava era i havia de continuar sent lliure. Els estats s'hi oposen.

Aquests rostres –el de Manning, el de Swartz, el d'Assange o el d'Snowden, de 29 anys, l'exanalista de la CIA i, a través d'un contractista privat, de l'Agència Nacional de Seguretat (NSA) dels EUA que ha denunciat els programes d'intercepció massiva de comunicacions a escala global fets per Washington– han esdevingut icones d'una lluita clàssica. Per uns, són uns herois. Per altres, criminals que han violat unes quantes lleis.

Fins a quin punt no són, només, il·luminats que veuen conxorxes arreu? Pensin, per exemple, en les denúncies de Snowden –publicades per fonts d'informació independents i prestigioses, com ara The Guardian i The Washington Post– sobre el perill que suposa per a la privacitat el programa Prism de l'NSA i la participació, parcial o total, voluntària o forçada, de gegants com ara Google, Apple, etc.

Aquestes denúncies no són noves. La gran diferència és que ara Snowden ha aportat proves sobre l'operativa que Prism posava en marxa. Però que l'NSA tenia en funcionament un gran germà d'escala global era sabut. L'escriptor i especialista en les agències de seguretat dels EUA James Bamford ho ha denunciat repetidament. L'any passat, per exemple, a la revista Wired, en parlava. I aquesta setmana, també a Wired, torna a escriure sobre l'activitat del general de quatre estrelles de l'exèrcit nord-americà Keith Alexander, l'home fort al darrere dels secrets de l'NSA.

Bamford explica com dins dels EUA ha anat creixent una mena d'administració paral·lela que pràcticament escapa a cap control democràtic i que quan es pretén encotillar-la, amb la invocació del principi de seguretat i l'habitual amenaça terrorista, n'hi ha prou per aturar legislacions que avantposin el principi de la privacitat al de la seguretat.

Què fa l'NSA? Com? Des d'on? A més del centre d'operacions principal de Fort Meade, a l'estat de Maryland, on justament està sent jutjat Bradley Manning, a partir del proper setembre l'organisme disposarà d'una nova instal·lació al poblet de Bluffdale, a l'estat de Utah. Se'l coneix com el Centre de Dades de la Iniciativa de Ciberseguretat Nacional Global dels Serveis d'Intel·ligència o Centre de Dades de Utah.

El centre està dotat amb milers de servidors que “arxivaran i analitzaran tot el contingut de correus electrònics privats, trucades de telèfons mòbils i cerques a Google, així com tot tipus de rastres de dades personals, des de rebuts d'aparcament fins a itineraris de viatge, o compres en línia de qualsevol mena”. Bamford també creu que el centre serà la seu d'una unitat dedicada a desxifrar els codis de les comunicacions encriptades transmeses a través d'internet: això és, transaccions de targetes de crèdit d'arreu del món, cables diplomàtics i altres missatges similars.

Mantenir la infraestructura de Bluffdale en funcionament es calcula que costarà 40 milions
de dòlars anuals.

Aquest centre d'operacions de Utah és el nucli inicial d'una expansió de les subestacions d'obtenció i emmagatzematge de dades de l'NSA per tot el territori dels EUA. Fins a primers de maig, Edward Snowden treballava en una d'aquestes bases, la de Hawaii, que juntament amb les de Texas, Colorado i Geòrgia tenen com a missió interceptar les comunicacions globals. Exactament, el mateix que l'exanalista ha denunciat.

Un altre clàssic d'aquesta mena de lluita és Julian Assange. La casualitat ha fet que quan fa un any –dimecres vinent, 19 de juny– que roman refugiat a l'ambaixada d'Equador a Londres, saltin a la llum les informacions de Snowden.

Assange ja denunciava en el seu darrer llibre –un treball col·lectiu en forma de conversa amb altres autors i activistes d'internet– la vigilància global a què estem o podem estar sotmesos.  El text es va publicar al març. Internet, hi afirma Assange, és ara una “autopista cap a l'infern”, que porta a la “distopia de la vigilància postmoderna”. Als anys noranta, l'excandidat demòcrata a la presidència dels EUA Al Gore havia qualificat internet de “superautopista de la informació”. Ara, el destí final d'aquesta via no sembla només el coneixement.

Així, doncs, el malson potser s'ha completat. Si més no a parer de l'australià, que diu que “si no hi ha oposició, l'estat de vigilància supranacional resultant” dels avenços tecnològics esdevindrà una “xarxa gegant de vigilància mundial massiva”. Si fa no fa, el gran germà que denunciava Orwell a 1984 o l'estat policial de la Stasi, infinitament més tecnificat, que va quedar reflectit a La vida dels altres, la pel·lícula de Florian Henckel von Donnersmarck.

La premissa que mou els nous espies, traïdors o, molt millor, hacktivistes no és cap ideal basat en una fe ideològica com podien tenir abans alguns dels clàssics trànsfugues d'est a oest o a l'inrevés. Els nous traïdors, o espies, són més individualistes, potser de vegades d'inspiració anarquista (però probablement sense aquest tipus de formació ideològica clàssica) i molt zelosos de la privacitat del seu despatx o del seu portàtil, des d'on es comuniquen amb la resta del món a través d'internet.

Manning va expressar per carta a un amic una mena d'ideari poc després d'haver facilitat a Wikileaks la informació que el web d'Assange va publicar. Hi deia: “Vull que la gent conegui la veritat perquè sense informació no pots tenir opinions ni prendre decisions formades.” I durant el judici ha arribat a manifestar que “la lectura dels cables que he filtrat m'ha convençut que he fet bé filtrant-los”.

Què està dient? D'alguna manera reclama –i reclamen tots ells– que l'estat es comporti amb els ciutadans com es comportaria qualsevol persona que pateixi la síndrome d'Asperger. Demana la veritat, que la veritat es digui per sobre de tot. El màxim de transparència, d'informació, encara que sigui dolorosa, difícil de pair, incòmoda, inconvenient...

Hi està d'acord, l'opinió pública? Arran de l'escàndol protagonitzat per Snowden, la revista Time ha publicat una enquesta. Una mica més de la meitat dels nord-americans (54%) han aprovat la conducta del jove. Però, paradoxalment, el 53% consideren que ha de ser perseguit judicialment pel que ha fet. Més encara: el 48% aproven les tàctiques de vigilància de l'NSA mentre que el 44%, no. Un embolic.

Veritas vos liberabit. “I coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.” Potser no cal citar l'Evangeli de sant Joan –cita que, per cert, es troba gravada en un mur de marbre del vestíbul principal de la seu de la CIA– per adonar-se de la profunditat moral, filosòfica i també pràctica del debat que els nous informadors posen damunt de la taula; també de les possibilitats i els perills que implica tenir a l'abast eines com ara internet i tecnologia de tota mena que fan la vida més senzilla i alhora molt més perillosa. La paradoxa, de moment, no té solució.