Ningú vol ser Artur Mas

És possible que Jordi Pujol tingui raó quan diu: “Estem en un moment en què a tothom li fa gràcia ser a l'oposició.” Cal recordar que durant molts anys els presidents de les autonomies i bona part de l'oposició catalana allò que volien ser era Jordi Pujol. Un privilegi del qual va gaudir l'expresident quan es va situar per damunt del bé i del mal. Anys que coincidien amb les seves “avorrides” majories parlamentàries. És cert, en canvi, que ara ningú mostra cap interès per exercir d'Artur Mas.

Per a la majoria de catalans la presidència de la Generalitat és un lloc sagrat i, ara, no s'hi veu successor, a diferència d'anteriors etapes. Ni el seu soci, Josep Antoni Duran i Lleida, mostra cap interès per lluitar pel càrrec. Treballa amb més comoditat fent d'oposició a Madrid al Partit Popular i controlant la situació des de fora de la plaça Sant Jaume. Des de tots els àmbits polítics, fer d'Artur Mas ha esdevingut un maldecap. Té poc atractiu navegar amb la crisi, fer front a les malejades finances, als processos judicials i al procés de sobirania, on, ara com ara, tot allò que surt del Palau de la Generalitat és una incògnita.

L'oposició catalana viu uns temps de glòria. Els queden més de tres anys. Temps suficient i sense pressa per preparar-se per al futur. “Estic fent un màster”, em va comentar un destacat dirigent de l'oposició. Des d'ERC, a l'espera. Els socialistes, fent propostes d'alta volada. Mai havien donat tant de sí vint diputats per poder demanar que abdiqui el rei, reformar la Constitució i eliminar el concert basc. ICV, pletòrics com Cs per ser emergents. El PP, amb el paraigua de la majoria espanyola, i la CUP, adaptant-se al món institucional. Amb permís del clàssic i de l'entrada de l'estiu. En aquests moments fa més fred al govern que no pas a l'oposició.