“Un tornado ha arrasat el sistema polític a Catalunya”

Sí, ara mateix no hi veig solució. Sobre el sistema polític de Catalunya hi ha passat un tornado i ha saltat tot pels aires. Això és un desordre generalitzat.

No és només un problema de majories, quan els canvis es produeixen a aquesta velocitat tan vertiginosa no hi ha manera que la societat disposi d'un mecanisme d'autodirecció política. No es pot passar de 10 escons a 40 i pensar que això és normal.

És clar! El que passa és que Mas ja està fora de joc, no té autoritat ni dins ni fora de Catalunya.

Ningú, és el problema. Mas va quedar desautoritzat la nit electoral, quan convoca eleccions anticipades per assolir una majoria excepcional i perd dotze escons.

O no: és clar que hi ha una majoria incontestable a Catalunya que vol una consulta. Però és un miratge: hi ha tants matisos, una majoria tan poc articulada internament, que no és veritat. En aquest 80% hi ha moltes posicions diferents, i ningú els dóna cohesió. Discutiran per quina pregunta es fa, quina interpretació es dóna als resultats... Ho saben els catalans i els espanyols, i per això som on som. Si de debò hi hagués un gran percentatge a favor de la independència, no ho aturaria ningú. A més, al davant hi ha un govern de l'Estat en contra, i que a més no pot no estar-hi en contra. Si Rajoy volgués adoptar una posició més raonable, deixaria immediatament de ser al govern... Sols que digués “estudiem-ho”, el nucli dur del PP li cauria a sobre. No té poder per fer un gir. I el PSOE, tres quarts del mateix.

És que hi ha dues posicions diametralment oposades, gairebé mimètiques i enfrontades, a Catalunya i a Espanya...

Jo crec que no es pot reconduir. Alguna sortida haurà de tenir, però ara ningú té autoritat, ni a Espanya ni a Catalunya, per dissenyar una sortida amb credibilitat. Aquest és el problema. A Catalunya es vol una consulta per una consulta, o perquè es vol la independència? Hi ha molta ambigüitat.

Se'n podria pactar la celebració, és clar. Però plantejar-ho en termes de modificació de la Constitució és impossible, el subjecte decisor és el poble espanyol, i Catalunya queda en una minoria aclaparadora. I el nacionalisme català ja ni et dic, és el 5%...

Si s'ha de fer ha de ser com a Escòcia. Vostès no estan privats de cap dret, però volen ser independents, i hi tenen dret. Però han de dir-ho sense ambigüitat.

Com que no serà vinculant? És absurd! Faran un referèndum per preguntar a la gent si de debò vol ser preguntada? Ha de ser per si vol ser independent, o no. Si s'hagués votat per sortir de l'OTAN, Espanya ho hauria hagut de fer. És que els altres països integrants, que són democràtics, l'haurien fet sortir!

Negociacions n'hi haurà d'haver en tot cas. Catalunya no és Angola ni Moçambic: forma part d'un Estat democràticament constituït, i en conseqüència s'ha de sortir negociant. No pot donar una puntada a la porta.

Sí, és l'única fins ara que ho ha tractat de manera jurídicament ordenada. No és el dret a l'autodeterminació, no parlem de cap colònia ni cap ciutadà està privat de l'exercici de cap dret. Ara bé, això no vol dir que no puguin voler ser independents. Si és així, i hi ha una majoria clara amb una pregunta formulada inequívocament, cal negociar.

La Constitució no ho permet, es va fer amb la premissa que en cap cas es pogués fracturar la unitat política de l'Estat espanyol, és clar. Però la vida canvia, estem en un altre moment i si les circumstàncies ho exigeixen s'hauria de replantejar. Al final és un problema polític que ha de tenir una sortida jurídica.

Sí, però no veig prou força a Catalunya per imposar-la, ni autonomia al govern espanyol per poder-la permetre. I seguirà la situació d'empantanegament.

Es poden fer, però amb set mesos de legislatura..., ja veuríem quanta gent aniria a votar, l'abstenció seria terrible. I en la situació actual hi hauria encara molt més desordre en la representació, si és que no s'ajunten totes les forces nacionalistes.

És del tot legal, però políticament inversemblant. A veure qui forma una candidatura i amb quin programa, en un moment de fallida econòmica.Els històrics com CiU i el PSC estan en caiguda lliure. És la fi dels grans partits?

No ho sé, és prematur dir-ho. El que és segur és que els dos partits que han estat al govern, que articulaven políticament la societat catalana, estan en un procés de desintegració molt accelerat. El més cridaner és el PSC, que ha estat el més important en la mesura que ha ocupat la major part del poder municipal i provincial, molt més que CiU, i tenia connexió directa amb el sistema polític espanyol amb un referent com el PSOE, que ha estat al govern en sis de les nou legislatures des de l'entrada en vigor de la Constitució. Ha estat un partit de poder, i l'ha perdut pràcticament tot en l'última onada d'eleccions. I fins que no s'aclareixi la incògnita de la independència, estarà en una situació de desarrelament terrible. Té interioritzat el conflicte, i no depèn d'ell per sortir-ne.

S'està desintegrant, i faci el que faci la direcció és impossible que l'encerti, perquè no té el substrat que li permet prendre decisions de manera raonable. I CiU no està millor. CDC i UDC són dos partits molt diferents, i les divisions internes a CDC també deuen ser notables, cosa que no es reflecteix als sondejos, però és molt important per fer política.

Sí, ho sóc des de la reforma de l'Estatut. Va sortir fatal, i allò és el que ha descompost el sistema polític català, i de passada l'espanyol, perquè Catalunya era l'element d'equilibri.