Batussa protocol·lària
Una revolta de ‘barons' impedeix l'acord sobre la “veu pròpia” del PSC al Congrés
Navarro i Rubalcaba es limiten a crear un òrgan d'enllaç per seguir negociant un text
Després de la topada, Navarro reclama que no es desconfiï del PSC
La història inacabable: un cop d'aire del PSC es converteix en un huracà dins el PSOE. La configuració d'un protocol de les relacions al Congrés entre el partit català i l'espanyol ha estat el detonant per a una nova batussa que ha posat al descobert la realitat del socialisme espanyol: que faci el que faci Pere Navarro es seguirà fent mal veure –al igual que els seus antecessors en el càrrec– per uns barons que, de retruc, han volgut constatar que la feblesa d'Alfredo Pérez Rubalcaba és un clam que resulta impossible tapar. En tot cas, la seqüència del PSC és sempre la mateixa: un dia s'organitza un sagramental per l'Estatut, un altre pel finançament, fa poc pel model federal, i ahir va ser per la relació entre els dos partits, l'anomenat protocol parlamentari. Els caps visibles d'Andalusia, Castella-La Manxa, Extremadura i Madrid van plantar-se davant Rubalcaba per negar-li la “veu pròpia” que reclama el PSC i que Navarro tenia l'encàrrec del congrés de fa un any i mig d'aconseguir-la.
Divendres al vespre, el document estava pràcticament enllestit. Les dues parts admetien que només quedaven alguns serrells per tancar i, sobretot, els de Rubalcaba havien decidit que calia el vistiplau del conjunt del partit estatal, que ahir al matí reunia el comitè federal. Però la nit anterior hi havia hagut executiva del PSOE i en aquella trobada Rubalcaba va poder constatar el fort rebuig que provocava els seus tractes amb el PSC, especialment entre els andalusos, que són dels pocs que tenen poder i els agrada exercir-lo.
Tot i la rebregada inicial, les negociacions van seguir, segons fonts dels dos partits, però ja es buscava un test més descafeïnat. Però ahir al matí, Susana Díaz, la que aspira a ser la nova líder del socialisme andalús, obria la caixa del trons i deixava clar que ningú no mourà ni un dit sense el seu consentiment: “No compartiré que dins una organització hi hagi diputats que mostrin una sensibilitat o una altra”, exclamava per la possibilitat que, en moments puntuals i davant assumptes que afecten Catalunya, el PSC pugui arribar a votar diferent del PSOE com ho va fer amb el dret a decidir. En tot cas, aquesta és una qüestió que Ferraz negava que estigués en el document que la vigília pactava amb els catalans.
Atenent aquesta interpretació del PSOE, tot i que el protocol apuntava a un altre possible text ambigu per a les aspiracions del PSC d'exercir la “veu pròpia”, el sol fet de posar-lo sobre la taula va desfermar les ires. Si per Andalusia era inassumible, també ho era per a un altre dels barons en fase ascendent, el manxec Emiliano García-Page, que sentenciava que el dret a decidir del PSC acaba quan traspassa les portes de Ferraz.
L'estirabot extremeny
Un altre dels clàssics a l'hora d'aixecar la veu contra el PSC, l'extremeny Guillermo Fernández Vara, va procurar posat el dit a la nafra sobre el rerefons del canvis en les relacions entre els dos partits, atès que és un dels més vehements a l'hora d'exigir la ruptura: “Jo sempre em faig una pregunta: el PSC representa el PSOE a Catalunya, sí o no?” També el líder madrileny Tomás Gómez s'apuntava al ball de bastons repartint a tort i a dret; al cap i a la fi és un dels grans detractors de Rubalcaba. “Què vol dir tot això? I què vol dir que es faci d'un dia a l'altre sense consultar ningú?”
A partir d'aquí, tot semblava perdut per al PSC. “Estem en un stand by amistós”, se subratllava mentre es buscava una fórmula per sortir del pas. Finalment, es va crear un comitè permanent de coordinació política per seguir negociant, però que a la pràctica vol dir aparcar la revisió de les relacions i circumscriure's a resoldre discrepàncies puntuals. A la sortida, però, el secretari d'acció política del PSC, Antonio Balmón, exhibia aquest òrgan com un triomf i negava que el PSC hagi fet “concessions”.
Sense paper
No tothom ho veia igual. “Sortiran d'aquí amb la cua entre cames”, ironitzava ahir un dirigent per descriure el paper que havien tingut Rubalcaba i Navarro en l'embolic del protocol. Però abans de marxar cap a Barcelona –on per avui el primer secretari ha convocat un consell nacional extraordinari– Navarro va lamentar-se davant el sanedrí pel tracte rebut durant la jornada: el PSC no es dedica a fer “males passades” al PSOE, ni actua des de la “deslleialtat”, assegurava, tot reblant que han d'entendre que el partit català “necessita el seu espai”. “Ja n'hi ha prou de desconfiança cap al PSC”, emfasitzava després de constatar que se'n tornava a casa sense el paper i, al damunt, amb la patata calenta del model federal del PSOE firmat la setmana passada a Granada i que ha generat dures crítiques dins alguns dels sectors més catalanistes.
Abans d'això i en la seva primera intervenció, Navarro s'havia adreçat al PSOE per reclamar-li suport davant el complex escenari català, tot reclamant que es faci un “esforç” per convèncer el socialisme que el PSC no és independentista.
El “volcà” català de Rajoy i de Rubalcaba
Per Rubalcaba, Rajoy està sobre tres “volcans“ que el tenen paralitzat: Catalunya, Luis Bárcenas i l'atur. En cap dels casos té una possible solució i en tots ells la tendència és que el perill s'incrementi i no pas que decreixi, avisava. Tant és així, que va arribar a insinuar que, sobretot davant l'opacitat per l'assumpte de l'extresorer, des del PSOE no es descarta una moció de censura. Una posició que a alguns sectors del partit no fa cap gràcia, perquè al cap i a la fi suggereixen que el PSOE no ha decidit que Rubalcaba hagi de presentar-se davant la ciutadania com l'alternativa a Rajoy. Més enllà de les picabaralles habituals, el secretari general tenia ahir l'oportunitat de lluir-se davant els seus posant en relleu els embolics de la competència, que és incapaç de donar una resposta creïble a Bárcenas. L'extresorer té col·lapsat el PP, però també l'assumpte català els crema, encara que facin veure el contrari.
Així, doncs, el comitè federal tenia pocs motius per a la disputa i molts per al debat d'idees per acabar d'intentar de posar Rajoy contra les cordes. Però al final, va esclatar el volcà català. En part va venir forçat per les ànsies de Rubalcaba de resoldre una qüestió –la del protocol– que, després de donar allargues al PSC durant mesos, de sobte volien treure-se-la del damunt perquè, segons deien, deixi de provocar interferències en el discurs. Però no va tenir en compte un fet: que qualsevol cosa relacionada amb el PSC, o bé es negocia de manera multilateral i rebaixant-ho al màxim, o ja ho pot donar per perdut.
La prova és que només fa una setmana tots els barons firmaven la declaració de Granada en un intent, precisament, d'oferir una visió “federal” de l'Estat per fer front al “sobiranisme de Mas” i al “centralisme de Rajoy”. I amb tan pocs dies, ja sembla que estigui oblidat. Tant és així que al comitè federal van introduir-lo per la porta del darrere, mentre que no s'inclourà a la ponència de projecte de partit de la tardor per evitar que hi hagi una allau d'esmenes.
