Efectes col·laterals

Segons afirmen personatges influents, les institucions i el govern de l'Estat estan “en guerra” amb la pretensió sobiranista catalana. Si estem “en guerra”, i si cal denunciar els abusos autoritaris del govern espanyol davant la comunitat internacional, la credibilitat del seu president és determinant. El cas Bárcenas la desgasta profundament. Constata les febleses democràtiques del PP. I això ajuda aquells que volen deixar-les a la intempèrie. Aquells, per exemple, que creuen que Catalunya té el dret democràtic a decidir.

El cas Bárcenas objectivament debilita el govern de l'Estat, però no crec que canviï gaire les coses respecte al procés sobiranista, perquè la cultura política transversal del PP i el PSOE continua sent la mateixa, i en el tema nacional és una cultura molt semblant, molt nacionalista espanyola. D'un nacionalisme molt antiquat, del segle XIX. No crec que hi hagi gaires canvis respecte, per exemple, a la possibilitat de negociar una consulta pactada. La proposta de CiU de donar suport a una moció de censura a canvi de la consulta és barrejar les coses.

L'impacte pot ser gran, i dependrà en bona part de la intel·ligència del govern i de la classe política catalana. El cas Bárcenas obre una segona fase en la crisi que es va obrir en la dreta espanyola, i que no ve d'ara, sinó del congrés de València, que va donar les regnes del PP a Rajoy. Aquesta fase serà llarga, i pot debilitar la figura del president. Això, d'entrada, pot ser bo per a les aspiracions sobiranistes de Catalunya, però pot reforçar l'espanyolisme si el nostre govern no actua amb habilitat. La sort és que el procés té una base popular molt important, que no afluixarà.

Fa més de 30 anys vaig denunciar uns “sectors dels negocis” que, amb l'excusa del finançament dels partits, s'enriquien. Això em va costar la militància al partit que vaig ajudar a fundar. Sense comentaris... Quan calia tallar caps tothom va callar. I un profund silenci i estómacs agraïts als partits i als mitjans han fet possible arribar a la situació actual. I ara n'hi ha que encara se sorprenen, hipòcrites... Avui el nostre poble, amb noves generacions no contaminades, ha posat la directa cap al dret a decidir, cap a un futur diferent, cap a la creació de l'estat català sense les xacres del passat. Ni els Bárcenas ni els Millet ens portaran a frenar el procés, i si ho intenten els passarà per damunt.

L'escàndol del finançament irregular del PP és tan colossal que ha paralitzat Mariano Rajoy. En aquest marc, Catalunya ha quedat sense interlocució política amb l'Estat per abordar el procés sobiranista i, encara que volgués, el govern espanyol tampoc no tindria cap legitimitat ni autoritat moral per presentar una contraproposta creïble. En conseqüència, si bé es complica un procés dialogat, s'accelera una sortida unilateral de Catalunya davant la inhibició total de l'Estat espanyol.

La debilitat que transmeten Mariano Rajoy i el seu govern a ulls d'una part important de l'opinió pública no crec que faci que variïn la seva posició pel que fa al procés. Rajoy es mantindrà ferm en aquest sentit, la majoria absoluta li permet fer-ho. És conscient que en aquest terreny sí que té el suport de tot el seu partit i ara el necessita més que mai. I sap a més a més que a Catalunya la coalició que governa també està implicada en presumptes casos de corrupció. Així que previsiblement continuarà igual que com fins ara: sense fer concessions i sense obrir la porta al diàleg.

Un descarrilament del govern de Rajoy afectaria l'estabilitat política espanyola i també les relacions amb la Generalitat. Al marge de com acabi el cas Bárcenas, el president Rajoy en sortirà afeblit. No tant per una possible moció de censura, sinó per les esquerdes que es produiran en el seu propi partit. Al govern de Mas li interessa un interlocutor estable per poder arribar a fer la consulta. Una Espanya fràgil, potser, és més inquietant per als interessos de Catalunya que una Espanya forta.

Un Rajoy afeblit no pot permetre's acceptar un referèndum a Catalunya (una major fortalesa li permetria, si volgués, esquivar les pressions de la caverna). Però l'equivalència estructural entre el cas Bárcenas i el cas Millet també deixa tocada la figura de Mas: tot sembla dificultar un acord “a l'anglesa”.

El cas Bárcenas és important en la mesura que, juntament amb el cas del Palau, provoca que la corrupció agafi protagonisme dins l'agenda política catalana. Fa temps que la corrupció ha deixat de ser un problema bàsicament espanyol. Al cap i a la fi, Catalunya és la cinquena comunitat autònoma amb més casos de corrupció. Tot plegat, potencia l'argumentari de tots aquells que defensen que el procés sobiranista ha d'anar acompanyat d'un procés de regeneració democràtica.

Sembla que, arran del cas Bárcenas, alguns partits volen aprofitar per desviar el debat sobre la corrupció i convertir-lo en una qüestió d'escala, intentant restar importància als seus comportaments deshonestos, per comparació. Els caldria estar alerta a l'últim baròmetre de l'Oficina Antifrau: més del 90% dels catalans (un salt respecte del 2010) creuen que la corrupció a Catalunya és un problema greu i que està molt estesa entre els partits. La coincidència de trames pot esdevenir una línia de fractura al Parlament (i entre el Parlament i el carrer), ja que la ciutadania només acceptarà l'oposició inequívoca a la corrupció, en genèric, i no les disculpes en funció de qui hi incorri o on es doni. Per sort o per desgràcia, ni en l'extensió de la corrupció als grans partits ni en el rebuig frontal de la ciutadania hi ha gaire diferència entre Espanya i Catalunya.

Afectarà i molt. Si, com diu Alfredo Pérez Rubalcaba, Rajoy té tres problemes –atur, Bárcenas i Catalunya–, no hi ha dubte sobre quin dels tres farà servir per tapar els altres dos: la consulta. D'uns dirigents que continuen utilitzant les víctimes del terrorisme amb finalitats partidistes (Esteban González Pons i la seva al·lusió a Miguel Ángel Blanco) es pot esperar tot. Una altra qüestió és que l'opinió pública s'empassi l'ham, perquè les derivades polítiques del cas Bárcenas són massa gruixudes i l'atur és responsabilitat de Rajoy.

El cas Bárcenas és la continuació del procés autodestructiu que l'Estat va iniciar amb el cas Pretòria poc després de la consulta d'Arenys de Munt. Sempre que Catalunya agafa massa força, l'Estat respon amb una crisi institucional que s'ho acaba enduent tot. És com la dona que cala foc a casa o es fa drogoaddicta perquè l'home no pugui deixar-la. L'Estat espanyol sempre ha sotmès Catalunya abaixant el llistó. Va passar el 1714, el 1871, el 1936 i podria tornar a passar ara si no marxem a temps.