Escòcia, a un any del referèndum
El relat de l'SNP per remuntar les enquestes es basa a mostrar que els unionistes Westminster no comparteixen els valors del país
El nacionalisme de l'SNP només
es defineix per la residència
A primera hora del matí del 10 de maig del 2008, entre els murs d'un dels edificis més antics de la universitat d'Aberdeen, la tercera ciutat d'Escòcia, l'escriptor Alan Spence esbossava a aquest periodista quin seria l'escenari ideal per fer de la independència una realitat més que no pas un somni. En aquells moments se'n parlava més que mai abans, entre altres raons perquè el 2007 el Partit Nacional Escocès (SNP) havia guanyat per primera vegada les eleccions nacionals. I encara que els independentistes governaven en minoria, el primer ministre, Alex Salmond, anunciava que duria al parlament de Holyrood una llei per convocar un referèndum per decidir el futur constitucional d'Escòcia i la seva relació amb el Regne Unit. Spence m'assegurava aleshores que “amb un escenari probable de victòria torie a les eleccions generals del 2010, no és gens escabellat que els escocesos optin per la independència” en el moment de la consulta.
Triomf contra pronòstic
Salmond es va haver d'empassar els seus plans perquè no tenia majoria per tirar endavant la llei de referèndum i plantar-se davant de Downing Street amb un mandat inequívoc. Contra pronòstic, però, i contra les enquestes prèvies i el disseny ad hoc d'un sistema electoral que les dificulta moltíssim, en les eleccions escoceses del 2011 l'SNP va obtenir la majoria absoluta. Es complia així la segona condició de què em parlava Spence, la viabilitat de la consulta, impossible el 2008 per un problema de correlació de forces. La primera, amb matisos, era realitat des del maig del 2010: els tories governaven a Londres, en coalició amb els liberal-demòcrates. Ara ja només falta saber si el dos més dos profetitzat per Spence tindrà com a resultat final quatre o un altre.
Pactada la convocatòria del referèndum per al 18 de setembre de l'any vinent, en els propers mesos l'estratègia dels independentistes serà centrar-se en els beneficis de la independència, en què ser independents és, paradoxalment, l'única manera de continuar mantenint el que han estat uns valors estàndards de la vida britànica fins a pràcticament l'any 2010: des de l'NHS (Servei Nacional de Salut), fins a les prestacions socials per als més desfavorits. És una estratègia que ve de lluny, de com l'SNP construeix el seu relat nacional a partir de la seva fundació, l'any 1936, i especialment arran de la descoberta del petroli a les costes d'Aberdeen i al mar del Nord durant els anys setanta; un relat oposat al tradicional i romàntic –l'Escòcia rural i remota– que s'aixeca en l'època victoriana, i que en bona mesura el dissenyen els unionistes.
L'SNP, amb un nacionalisme que no es defineix ni per la llengua, ni per la raça, ni pel lloc de naixement, sinó per la residència, vol llançar al conjunt dels escocesos el missatge que és un partit socialdemòcrata –els orígens de Salmond són quasi de militància socialista; el 1982 signa opuscles com The case for left-wing nationalism–, amb valors profundament igualitaris, democràtics, progressistes, de respecte social, per bé que no xoquen ara amb l'emprenedoria o el culte al business, anatemes fa trenta anys, i que va causar greus tensions en les diferents tendències del partit, entre altres, els que van ser definits en el seu moment com a jacobites i jacobins.
Més enllà de la qualitat del relat de l'SNP, la imatge que des d'Edimburg es vol donar és que els partits que regeixen Westminster (unionistes) no comparteixen gens l'ideari d'una Escòcia moderna, desenvolupada tecnològicament, molt oberta a Europa, solidària… Tot el que un dia, després de la Segona Guerra Mundial, va ser la societat britànica amb el welfare state. Estat de benestar que l'actual govern de Downing Street desfà amb l'excusa de la crisi econòmica. Spence s'ho sabia prou bé: amb els tories al govern de Londres, la independència té més possibilitats. Potser. Perquè, per sobre de relats conscients d'uns i altres, el vot del 18 de setembre del 2014 també té un component emocional. Emocions plenes de tres segles d'herència. I les herències són sempre difícils de trencar.
