Els independentistes escocesos es mobilitzen i es manifesten al carrer

Escòcia fa camí cap al seu referèndum independentista del setembre de l'any vinent, però el nombre de ciutadans que reclamen al carrer la formació d'un estat propi no té res a veure amb el nombre de persones que a Catalunya sol·liciten el que ja tenen els escocesos, és a dir, el dret a votar. Potser, senzillament perquè ja el tenen reconegut, no s'han de llançar al carrer a reclamar-lo. Sigui com sigui, la comparació en xifres amb les mobilitzacions que desperta el cas català és significativa.

Ahir, per segon any consecutiu, el Partit Nacional Escocès (SNP) i d'altres de minoritaris de l'escena política escocesa, així com diversos grups socials que donen suport a la independència del país del Regne Unit, van convocar a Edimburg una manifestació que pretenia ser una demostració de força del sobiranisme i una prova que la voluntat dels escocesos està canviant en relació amb el que fins ara indiquen les enquestes.

Hi ha una dada, però, que convida a l'optimisme els partidaris de la independència. Les 5.000 persones que oficialment es van manifestar l'any passat han passat a ser 8.300 aquest any, segons fonts de la policia. I les 10.000 persones que els organitzadors van determinar que hi havia el 2012 han esdevingut entre 20.000 i 30.000 aquest any. Però el pessimisme s'obre pas quan es pensa en la magnitud de la Via Catalana de l'11 de setembre.

La dinàmica catalana i l'escocesa, però, no es poden mesurar amb el mateix criteri. Per això, l'optimisme impregnava l'ambient dels que desfilaven entre la High Street de la capital escocesa i Carlton Hill, on els assistents es van concentrar per seguir en directe diverses actuacions musicals, així com parlaments del primer ministre, Alex Salmond; de la viceprimera ministra, Nicola Sturgeon, i d'altres activistes pel sí.

Salmond, que sap que juga contra l'establishment polític de Londres i els unionistes d'Escòcia, sucursals d'aquest, contra les enquestes i contra la immensa majoria dels mitjans de comunicació, no va voler capitalitzar un vot afirmatiu ni la hipotètica independència com una victòria del seu partit: “Un vot afirmatiu el mes de setembre vinent no serà una victòria de l'SNP –va dir–, ni de la campanya del sí, ni tan sols de l'enorme coalició d'interessos i entusiasme que s'han reunit aquí avui. Un vot afirmatiu serà la victòria del poble.” “Un sí –va afegir Salmond– serà un acte d'autoconfiança i autoafirmació que significarà que les decisions sobre el que passa a Escòcia sempre seran preses per les persones que viuen i treballen aquí i no pel remot sistema de Westminster. Un vot afirmatiu és per al govern propi, no per al govern a distància, un bon govern amb la independència, no un de dolent des de Westminster.”

Des d'ara mateix, el Partit Nacional Escocès té molt marge de millora i molt poc per a l'error. En la capacitat de convèncer els electors que la independència només és un pas més en la lògica del camí de l'autogovern pel qual ja transita el país des del 1997 rau la clau del seu èxit o del seu fracàs.