Merkel s'empassa els socis

L'SPD no sembla disposada a regalar a la CDU una majoria sòlida

L'elector ha confiat a Angela Merkel un tercer mandat

La cancellera Angela Merkel va fer saltar pels aires tots els pronòstics, que la perfilaven com a clara favorita de les eleccions però sense sortir de l'esquema clàssic de la política federal alemanya, en acaronar la majoria absoluta en la seva tercera cursa per al poder, aquest cop contra el socialdemòcrata de l'SPD, Peer Steinbrück.

La líder de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), junt amb la seva agermanada Unió Socialcristiana de Baviera (CSU), van quedar en el 42% –segons els resultats de la televisió alemanya, a les 22.00 de la nit–, el millor resultat en vint anys per al partit i més de 16 punts al davant del seu “perseguidor”, el socialdemòcrata Peer Steinbrück (25,6 %).

Apoteosi a la seu de la CDU, amb un grau de submissió a la líder absolutament incondicional, amb una Merkel que anava de l'alegria a la reflexió i aconsellava calma, perquè fins que no estigui recomptat fins al darrer vot no se sabrà si té majoria absoluta i si, en aquest cas, està disposada a fer-ne ús, ja que Alemanya, recordava “no es país que recolzi en governs volàtils”.

Merkel vol una majoria sòlida, però Steinbrück no semblava, si més no ahir, disposat a regalar-li la gran coalició de què feia dies es parlava com a opció més possible, si és que els fallaven els vots dels socis liberals –com va passar, en quedar en un 4,6 % i sense escons. “Felicitem Merkel pel seu èxit. Però ha de ser ella qui es busqui el nou soci”, deia l'aspirant derrotat.

La victòria era clara, però no quin serà el futur govern d'Alemanya.

Els liberals de l'FDP queden fora del Parlament; els socialdemòcrates es faran pregar i els Verds (8,4 %) callen. Enmig d'aquest panorama, els temuts euroescèptics obtenien un 4,9% prou amenaçador, fins i tot si el recompte final no els permet arribar al mínim del 5%.

La campanya, que havia arrencat amb una clara favorita –Merkel–, s'havia decantat cap al final com una mena de batalla dels liberals per arribar, ni que fos estirant el coll, al 5% necessari per tenir escons, i de l'SPD per guanyar punts, per tal de retallar distàncies amb Merkel. Posats a perdre, amb el màxim resultat, ja que en cas d'haver d'anar a una gran coalició seria com a “soci d'igual a igual”, com va ser a la primera legislatura de Merkel. La cancellera va arribar al poder, el 2005, amb un punt d'avantatge sobre el socialdemòcrata Gerhard Schröder, que havia liderat una innovadora aliança amb els Verds des del 1998 fins aleshores.

Això va permetre a l'SPD mantenir-se al govern, com a soci i amb tants ministres com la CDU/CSU. Els grans perdedors del pacte van ser els liberals, que a les anteriors eleccions, el 2009, van quedar deu punts per sota de les files de Merkel i que encara continuen sense haver-se recuperat.

Fora dels resultats de l'oficialisme i la primera força de l'oposició, l'expectació se centrava en una possible entrada al parlament federal dels euroescèptics, destinats a trencar la baralla d'un espectre polític que es diu majoritàriament europeista. L'amenaça de l'Alternativa per Alemanya (AfD) va cobrar empenta, si més no en alguns sondejos aïllats, mentre tots dos grans partits descartaven qualsevol aliança amb aquesta nova formació, nascuda set mesos enrere i omnipresent a molts comentaris, sobretot de la premsa estrangera, com una amenaça sobre Merkel, que ni tan sols qui la critiquen o temen poden desitjar.

Fora d'Alemanya, la reelecció per a un tercer mandat era temuda, especialment pels –i són molts– qui responsabilitzen la cancellera de tots els mals de la zona euro.

La cancellera era conscient que aquest cop no es tractava de lluitar fins a imposar la seva davant els socis de la UE –o del G-8 o de Washington ni Moscou–. Havia de conquerir, de nou, els seus compatriotes, que d'una manera diferent també pateixen els efectes de la doctrina de l'austeritat.

A l'Alemanya del 2013 s'ensuma una precarietat laboral que segurament el seu antecessor, el socialdemòcrata Schröder, no va ni imaginar quan va implantar l'Agenda 2010. És a dir, el pla de retallades socials que, segons alguns, ha equipat el país per fer front a crisis com l'actual i, segons d'altres, condemna vuit milions de ciutadans a treballar a sous mínims.

Merkel va deixar aparcades en campanya totes les seves campanyes internacionals –Síria, nou paquet per a Grècia, unió bancària, etc.– i va concentrar-se a capgirar el personatge que l'acompanya quan viatja pel món, on la pinten com una mena de Hitler amb collarets i jaqueta de botons. Va tornar a ser “l'Angie” –com l'anomenen a casa–, protectora dels interessos dels alemanys i defensora de la solidesa econòmica enmig de les tempestes dels altres.

La seva reelecció es veia imparable, per molt que a la recta final els sondejos i els mitjans de comunicació “jugaven” amb el fet que l'aspirant Peer Steinbrück podia donar la sorpresa.

“L'Angie” de tots s'ha reeditat com a invencible, un cop s'ha allunyat de la imatge del poder absolut amb què se la identifica fora d'Alemanya i ha baixat a buscar el ciutadà.

L'elector li ha confiat un tercer mandat.

S'ha complert així la victòria que molts temien com a inevitable, fora d'Alemanya. Merkel pot guardar de nou a l'armani el vestit “d'Angie” i tornar a l'alta política de les grans cimeres.