L'endemà de les eleccions alemanyes (I)

A l'editorial de la setmana passada dèiem que l'endemà de les eleccions alemanyes hauríem de centrar bona part de la nostra atenció en el tema europeu. Perquè Europa (i per tant, tots nosaltres) té reptes que ja són indefugibles, i perquè, si bé enfrontar-s'hi és feina i deure de tots plegats, Alemanya hi haurà de jugar un paper no pas únic, però sí molt important. En certs aspectes, principal. I això és urgent. Urgent en termes de temps històric. I també en termes més conjunturals.

1. En termes històrics i de globalitat és evident que Europa perd pes demogràfic, polític i econòmic. Els geògrafs havien definit fa segles el nostre continent com una petita península del gran continent asiàtic. Una petita península, però, que gràcies a un gran i sostingut esforç civilitzador, a una formidable acció col·lectiva d'invenció de valors i d'idees, ha esdevingut durant molts i molts segles la part més creativa i més dinàmica del món. I avui segueix tenint un alt nivell. Però amenaçat o depassat en els àmbits que abans hem esmentat, el demogràfic, el polític i l'econòmic. I el tecnològic.

Sobre aquest darrer punt –el tecnològic i científic–, la Unió Europea va intentar reaccionar l'any 2000 amb el Tractat de Lisboa. Que es va fixar l'objectiu de l'any 2010 (en només deu anys) ser la primera potència tecnològica del món. Algun progrés hi ha hagut, però hem quedat molt lluny de l'objectiu. De fet, en conjunt, la primera dècada del segle XXI no ha estat bona per a Europa, si més no en termes relatius. És a dir, respecte als EUA i als països emergents, especialment els asiàtics.

2. Malgrat això Europa en general, i sobretot la UE, segueix essent una història d'èxit. Ho és perquè des de1945 no hi ha guerra a Europa (amb l'excepció dels conflictes balcànics) i ho és per la qualitat del seu sistema democràtic. I ho és també pel seu estat del benestar, sens dubte el millor del món. Per la seva capacitat de combinar productivitat econòmica amb qualitat de vida i política mediambiental.

Els europeus podem seguir sentint-nos orgullosos de ser europeus. Sobretot si això ho sabem combinar amb voluntat d'agafar un nou impuls.

3. Això –un nou impuls– és urgent. Ara això no es pot ajornar. Amb la situació política alemanya aclarida –esperem que la manca de majoria del govern no comporti un entrebanc– Alemanya ha de trobar la manera d'impulsar la unió política europea. Repetim-ho: ha de trobar la manera d'impulsar la unió política europea. És a dir, de combinar el lideratge econòmic amb la col·laboració política amb la resta de països de la Unió. Amb tots ells, encara que particularment amb França, en el marc d'un discurs de valors profundament democràtics, socials i ètics.

Si Europa, que era petita –una península asiàtica–, durant dos mil·lennis llargs s'ha consolidat i finalment ha exercit el lideratge ha estat per les seves idees i els seus valors. I ara, per agafar un nou impuls o simplement per salvar-se, haurà de recuperar i renovar les seves idees i els seus valors.

4. Parlem abans, però, de les decisions de caire econòmic, social, també polític i sobretot institucional.

La senyora Merkel va dir fa temps: «d'aquesta crisi només en podem sortir amb més Europa». Amb més capacitat de decisió a escala europea. Amb més unitat política. Plantejada, aquesta unitat, amb totes les garanties democràtiques. Amb escrupolositat democràtica –no caldria ni dir-ho–, però amb eficàcia i garantia de compliment.

Molt aviat tindrem un senyal de si Alemanya i Europa van per aquí: la Unió Bancària, és a dir, l'organisme i el mecanisme que han de fer possible que la Unió Europea controli el funcionament dels bancs europeus. Un fet especialment significatiu, atès que un dels factors principals de la crisi econòmica ha estat el mal funcionament del sistema bancari.

Es farà aquest pas? Serà de general acceptació? L'impulsarà Alemanya, que per una banda el reclama, però per l'altra podria voler-lo frenar?