“Alemanya és més neutral, però depèn del que faci França”

Les lleis internacionals no proveeixen cap norma que es refereixi a un cas domèstic com el de Catalunya. Internacionalment trobareu, bàsicament, silenci. L'ONU reconeix el dret a l'autodeterminació a qualsevol poble. Però el problema és discernir qui pot ser subjecte polític i qui no d'aquest dret.

La UE haurà de trobar, tard o d'hora, una posició comuna sobre el conflicte. El debat haurà d'anar avançant. Però segurament organitzacions internacionals com ara les Nacions Unides o d'altres esperaran a veure què resol la UE abans de definir-se.

No seran capaços de forçar cap presa de posició. Ni tan sols un estat membre ho pot forçar per si mateix. La UE és massa forta i inaccessible. Només es podria intentar guanyar suports, a poc a poc, país a país. Entenc que Catalunya ja està fent aquesta tasca. Per exemple, a través dels diputats del Parlament Europeu. Tracten de promoure més coneixement entre els seus col·legues a Brussel·les i Estrasburg. Cal influir sobre els partits polítics. Aquesta és l'única manera que veig d'anar guanyant més suport a la vostra causa. El conflicte és legal, però també polític.

Per descomptat, alguns esdeveniments poden forçar algú a fer alguna cosa. Si passessin certes coses, s'obligaria les autoritats europees a reaccionar.

Depèn de les circumstàncies i del context. El referèndum juga un rol importantíssim en aquest procés. Dependrà de quanta participació hi hagi i de quants vots a favor del sí sumin, però també del que diguin els observadors internacionals i de quines ONG siguin les que supervisin la consulta. La consulta s'ha de basar en els estàndards d'eleccions lliures. Si alguna d'aquestes qüestions falla, la UE tindrà dubtes. A més, des d'una perspectiva legal, hi ha la possibilitat que Espanya veti qualsevol moviment de la UE sobre el tema de Catalunya.

No hi ha cap regla específica sobre el cas de la secessió d'un país que abans ja pertanyia a la UE. A vegades es menciona el cas de la independència d'Algèria i la sortida de la Comunitat Econòmica Europea l'any 1962. Però és un cas molt diferent. Algèria estava en un context colonial malgrat que França no la considerés colònia, sinó part del territori. El problema que pot tenir Catalunya és que per ingressar a la UE necessita unanimitat: l'aprovació de tots els estats membres i, per tant, d'Espanya. És una pregunta oberta al debat si un sol país, que estigui involucrat en la qüestió com ho està Espanya en el cas català, té dret a dir “sí” o “no” a un futur membre.

És important saber quina seria la posició dels països grans de la UE, dels Estats Units, de la Xina i de Rússia, i dels membres del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Si un dels cinc països amb dret de vet no accepta Catalunya no podrà entrar ni en les Nacions Unides. Tot i això, penso que el que digui la UE marcarà el camí als altres.

Això és pura especulació. Alemanya està menys interessada en el cas català que altres països europeus perquè no la confronta amb problemes interns de moviments independentistes. França en té, Itàlia en té, Bèlgica en té..., però Alemanya, no. Potser això farà que sigui una mica més neutral. Però Alemanya sempre considera fortament l'opinió de França, l'altre poder fort de la UE. Si el govern francès es mostra contrari a la independència, Alemanya adoptarà una política de wait and see [‘esperar i veure'].