I Duran entona el crit

Què pot fer un home d'estat sense l'Estat? Josep Antoni Duran i Lleida gira dins de la centrifugadora del canvi de paradigma en direcció contrària. La tercera via que propugna es pot entendre així: un intent a contracorrent per a la concòrdia en plena confrontació entre dos governs que han arribat a consciència fins aquí sense cap gram de renúncia, ni predisposició a cedir. La gastada metàfora del xoc de trens no sembla fer por a ningú. Ni a la plaça de Sant Jaume ni a La Moncloa estan disposats a abaixar les revolucions. El líder dels socialcristians ja va tastar una desautorització d'Artur Mas al Parlament. El president de la Generalitat s'obstina que l'única via és la consulta i el full de ruta acordat a la cambra. Si CDC, amb Mas al capdavant i l'aval ferm d'ERC, no prem el fre, només hi ha una alternativa per evitar la topada: que ho faci Madrid. Però Mariano Rajoy juga a la tàctica de l'immobilisme, esperant que el front sobiranista s'esmicoli a l'estil tradicional del catalanisme. Quan l'home d'estat ja no és l'interlocutor de la Generalitat i a Madrid els intents per a la negociació discreta tampoc no funcionen, només queda l'alternativa del crit. I això, probablement, és el que va entonar ahir Duran al Congrés.

L'avís d'una declaració unilateral d'independència es pot entendre com l'agonia expressionista del catalanisme del segle XX; el que viu amb impotència la fi de la vella política del pacte beneït per l'aritmètica parlamentària. Duran dibuixa el pitjor dels escenaris per a un president amb massa vies d'aigua com Mariano Rajoy i, alhora, esbomba a la cambra baixa el pla B dels convergents. És clar que, al carrer Còrsega, no entenen la declaració sense que abans hi hagi unes eleccions plebiscitàries. I, evidentment, perquè es convoquin els comicis Madrid ha d'haver impedit la consulta. Dit d'una altra manera, el president socialcristià crema en públic les etapes del procés. Potser perquè CDC i ERC confien que el projecte independentista s'acabarà de carregar de raons democràtiques en els mesos que vénen amb la bel·ligerància espanyola. El temps és or. Permetrà justificar als ulls del món la culminació de la via unilateral, quan es barri del tot un camí plàcid a l'escocesa. Però Duran llança els daus, salta fins a l'última casella i es desfà en el crit, sabent que és la consulta el que aglutina una majoria incontestable de catalans i no la unilateralitat extrema.

“No us enganyaré. D'aquí a quatre anys ens tornarem a trobar i llavors veurem qui ha enganyat a qui i en què ha quedat aquest procés de transició nacional.” Això deia Duran al juny en una reunió a porta tancada de la intercomarcal d'Unió a Girona. Dies abans havia sentenciat que “a la pràctica, del procés sobiranista no hi ha res”. ¿Del menysteniment a l'apocalipsi? La força centrífuga va fent, amb Duran al centre, disposada a partir CiU si els socialcristians no amplien el marc de la seva confederació a Europa; un eufemisme de la independència fàcilment assumible per al partit de Carrasco i Formiguera, com bé sap el sector sobiranista d'Antoni Castellà. Duran no ha descartat res: “El separatisme no ens fa por si aquesta fos l'única possibilitat.” A Unió, a les portes d'un congrés extraordinari, n'hi ha que empenyen perquè s'adoptin “decisions valentes”. La comarcal socialcristiana del Montsià va aprovar dimecres passat un manifest netament independentista. Tot plegat explica, potser, que en el crit exhaust d'ahir es pugui distingir el traç del mestre de l'expressionisme. El gran quadre de Munch.