El no-procés

A l Camino Vinateros de Madrid, seu de l'AVT, Ángeles Pedraza posava veu ahir al dolor de moltes víctimes d'ETA que a partir d'ara assistiran a l'excarceració dels autors materials dels atemptats que als anys 80 i 90 van posar fi a la vida dels seus familiars. Pedraza va patir el 2004 la tragèdia de perdre una filla, una desgràcia que no té ni substantiu al diccionari perquè, si bé existeix una paraula per designar qui perd una mare o un pare –orfe–, no existeix cap paraula que englobi el dolor d'una mare que perd un fill. “Només demanàvem tancar el dol i avui el dol torna a obrir-se”, era el lament de Pedraza, que no va perdre la seva filla per una acció d'ETA sinó per la barbàrie gihadista de l'11-M a Atocha.“Culpo tots els polítics però sobretot Zapatero per iniciar el camí de roses dels terroristes”, censurava la mateixa presidenta de l'AVT que, paradoxalment, havia expressat dies enrere a José María Aznar, en un acte a Sant Sebastià, la seva nostàlgia i el seu prec perquè el gestor dels primers dies de la investigació de l'11-M retornés a l'arena política.

En aquest enrevessat laberint basc és on es troba Mariano Rajoy, el president espanyol que més a prop té escriure la pàgina final d'ETA i el que més es vanta de no actuar perquè fins ara ni tan sols ha emulat la temptació de negociar a la qual han sucumbit tots els inquilins de la Moncloa, des del centrista Adolfo Suárez fins a Zapatero passant per Felipe González i Aznar. En un particular revisionisme del passat immediat, però, des del laboratori ideològic de la FAES Aznar ha sabut reescriure la seva biografia com si mai no hagués invocat “autoritzar contactes amb l'entorn del Moviment Basc d'Alliberament” (la fonoteca és tossuda i conserva la seva frase pronunciada amb veu greu el 4 de novembre del 1998) ni mai hagués enviat el seu sociòleg de capçalera, Pedro Arriola –marit de la vicepresidenta del Congrés Celia Villalobos–, el secretari de Presidència, Javier Zarzalejos, i el secretari d'Estat de seguretat, Ricardo Martí Fluxá, a Zuric (Suïssa) el 19 de maig de 1999 a una reunió amb la cúpula d'ETA de Mikel Antza.

Si bé el revisionisme aznarià té predicament a Madrid i en veterans assidus als platós del TDT Party com Jaime Mayor Oreja –el ministre que acostava presos d'ETA quan Aznar afalagava les oïdes de Batasuna amb nomenclatura revolucionària–, és el PP basc el que més combat la reescriptura del relat. I per això els dirigents populars bascos van plantar Aznar a Sant Sebastià en l'acte en què Pedraza li confessava l'enyor pels dies de ferro a la Moncloa en contrast amb la passivitat de Rajoy, del qual no es coneix quina opinió li mereix la fi de la doctrina Parot, però tampoc l'opinió que li desperta la pena als dos veterans policies pel cas Faisán, l'actuació contra el col·lectiu de presos Herrira o el judici de les herriko tabernak contra la cúpula abertzale per finançament d'ETA.

La passivitat de la qual es vanta Rajoy –a banda de permetre Amaiur al Congrés, el gran gest de distensió plou ara des d'Estrasburg– desafia fins i tot el mite de la resistència basca, com evidencia el dirigent del PNB Joseba Egibar precisament quan es compleixen dos anys del cessament definitiu d'ETA. “La fi de la doctrina Parot oxigena un ambient realment carregat. Dos anys després seguim esperant notícies d'ETA: desarmament, reparació, reconeixement del dany causat... I esperem notícies de Rajoy en matèria de política penitenciària. La pau no és només absència de violència, i ni Rajoy ni ETA es mouen”, denuncia Egibar. “Hi ha procés de pau quan hi ha hagut una guerra i aquí no hi ha hagut una guerra”, esgrimia ahir el ministre Jorge Fernández Díaz com a resum del passiu silenci que guia Rajoy. Una passivitat que el mateix Arriola que es reunia amb ETA per explorar un procés de pau per ordre d'Aznar aconsella ara a Rajoy per consolidar la pau del no-procés.