“Estem en una guerra freda de baixa intensitat”

Es tracta de la primera ponència d'un cicle i la meva tasca serà fer de cartògraf, és a dir, situar el moment zero de la Catalunya actual i la que ens ve i també el moment menys 1 i el moment més 1. Estem vivint una segona transició, que suposa el trànsit cap a l'estat propi, després de la primera, que va ser de la dictadura a la democràcia. Aquí trobem dos processos: el preconstituent, que és on som ara, i el constituent, que començarà després de la consulta si el resultat és favorable. Però passi el que passi, hi hagi consulta o no, guanyi una opció o l'altra, les coses mai més tornaran a ser igual en el mapa polític.

Forma part dels moments constituents d'un país. Els processos de deliberació, els fòrums de debat i les entitats són elements de la micropolítica, i un poble, i al capdavall un estat, és el procés deliberatiu d'una comunitat i això és el que estem fent. He de felicitar els promotors perquè també contribuiran a fer sentir la veu d'una generació amb una nova causa.

Sempre imaginem, de manera errònia, que els lideratges són únics i que al final decideix una sola persona, però a Catalunya ens trobem uns altres factors importants. La societat civil està fent enormes processos d'innovació social i política i hi ha un lideratge compartit amb el president. Mas, per tant, ha de construir la seva legitimitat i les seves majories dialogant, escoltant i parlant amb la gent de la societat, però també amb una part de la resta de forces polítiques. No només amb ERC, sinó també amb Unió i amb Iniciativa, que sembla que dóna suport al procés, i amb d'altres que estan a la frontera, com el PSC. El president ha d'aprendre a desenvolupar formes inèdites de lideratge.

És una paradoxa. El president Mas no té majoria, però sí que té projecte i aspira a exercir el lideratge i, en canvi, Rajoy té majoria, però no s'atreveix a exercir-lo. En el cas de Rajoy, trobem un dèficit típic en les funcions directives, que és la postergació de la resolució dels problemes. És l'apologia de l'antilideratge. Practicar la contemporització és no entendre el moment actual. En temps de bonança es pot esperar un lideratge transaccional, de gestió i coordinació, però ara, en temps de turbulències, el que s'espera és un lideratge transformacional i que entomi processos de canvis.

Els catalans ja no ens creiem les paraules. No és important només apel·lar al diàleg, sinó veure quines són les pràctiques reals. Rajoy diu que està decidit a escoltar i parlar, però la realitat desmunta aquesta visió. No hi ha hagut cap intent de diàleg seriós. També són molt importants les condicions en què es parla, perquè els interlocutors han de tenir un punt de simetria i això mai ha passat. Tot plegat ens ha acabat convertint en una nació minoritzada dins l'Estat i és el que ha provocat la via del moment zero.

És la situació tràgica de l'exercici del lideratge. Els líders han de saber combinar dues ètiques: la de les conviccions, que podria ser anar fins al final amb la independència, i la de la responsabilitat, que potser aconsellaria tenir en compte els continguts d'una hipotètica oferta, que ara com ara no hi és. Però, si aquest fet passa, hem de ser molt previnguts, perquè la política espanyola és experta en mus i en aquest joc sempre es fan trampes. Per tant, s'hauria de blindar molt bé allò que es negociés perquè no es fes marxa enrere, fins i tot reformar la Constitució. Seria la denominada tercera via.

Alguns líders, com Duran, creuen que estem en un moment de flux i reflux com una marea. Hem anat fins al procés de la independència, però el reflux ens fa retirar per considerar el pacte fiscal. Mas i una bona part de CDC, per contra, fan servir la metàfora de cremar les naus. No hi ha marxa enrere, perquè l'avió s'ha enlairat i, encara que alguns ho vulguin, no hi ha paracaigudes.

El referèndum i la consulta no són il·legals, perquè són processos concebuts per fer-se. Si l'Estat no permet la consulta, el govern ha de fer visible a tot el món que s'impedeix per raons polítiques i no per motius legals. Llavors, des d'un punt de vista polític, s'haurà de veure si és més oportú convocar igualment la consulta, encara que es pugui aturar per la via policial o hi hagi el risc de suspensió de l'autonomia de Catalunya, o bé anar a les eleccions plebiscitàries.

Estem en una guerra freda de baixa intensitat que podria donar peu a elements que no havíem vist des de la primera transició, com ara desobediència civil i desacataments. Això no vol dir violència, sinó que grans col·lectius catalans podrien optar per la insubmissió en el camp educatiu, lingüístic, fiscal o polític.

S'ha de pagar un preu per la independència? És clar que sí, perquè hem de desfer part de l'estructura que hem fet servir i n'hem de construir una altra. En el curt termini tots hi perdrem alguna cosa, però cal un plus de generositat i pensar en les pròximes generacions. Amb un estat independent, no hauríem de demanar permís per desenvolupar qualsevol iniciativa i podríem dissenyar els nostres models econòmics, educatius i culturals, i tindrem una veu que ara no tenim.