Negocis?

«D'aquí a una estona haig d'anar a recollir un dels meus néts a l'escola.»

Encara és al capdavant de l'empresa?

«En jubilar-me, he anat transferint les competències de l'empresa familiar a les meves filles. En aquests moments procuro aportar la meva experiència a les persones que m'han rellevat al capdavant de l'empresa.»

I al marge de la feina?
-

«Tota l'estona que puc faig d'avi cofoi dels meus sis néts. En un futur immediat confio a poder dedicar-me a una tasca de caire social per fer realitat aquella inquietud de servir els altres que em va dur a la política.»

Recorda com hi va entrar, en- la política, i quins van ser els seus padrins?

«Em van apadrinar el malaguanyat Josep Coderch, l'assessor del president Suárez, que liderava Centristes de Catalunya a Girona; el bon amic Josep Arnau, aleshores diputat del Congrés, i a escala local en Pere Giró i l'incansable Roberto Espinosa, els encarregats de dur a terme la implantació del centrisme a casa nostra. Em van dir que m'ajustava al perfil de candidat, sense lligams amb l'antic règim, que buscaven per encapçalar la candidatura municipal de Figueres el1979. La proposta, d'entrada, em va desconcertar ja que mai no m'havia plantejat de dedicar-me a la política.»

Després vindria el salt a CDC?

«La dimissió del president Suárez va fer que m'allunyés de la nova línia del partit i que en el Parlament passés a ser un diputat no adscrit, incorporat més tard al Grup Mixt. Aleshores, el president Pujol va contactar amb mi per oferir-me la incorporació a Convergència, però en aquell moment, sota l'efecte de la davallada centrista, la meva idea era donar per acabada la meva experiència política i retornar de ple a l'empresa familiar.»

Què el va fer canviar?

«No comptava amb l'obstinació del president Pujol, que, com bé se sap, és molt tossut. Vaig rebre una visita d'en Vidal Gaiolà, acompanyat dels responsables territorials de Convergència, que em van convocar a una trobada amb el president Pujol al Palau de la Generalitat. En anar-hi portava treballat un guió amb totes les raons de per què no podia acceptar el seu oferiment, però després de parlar amb ell em va convèncer perquè acceptés i així fou com em vaig incorporar a CDC encapçalant la candidatura de CiU el 1983.»

I una llarga etapa com a alcalde?

«Dotze anys, per ser exactes. Vaig presidir tres mandats municipals fins que vaig decidir no presentar-me a les municipals del 1995, data en què vaig deixar l'alcaldia de Figueres.»

En va sortir escaldat?

«No tinc la sensació d'haver-ne sortit escaldat. El meu adéu a la política municipal, després de setze anys de plena dedicació, va ser perquè vaig prendre consciència de la necessitat que tenia de tornar a agafar les regnes de l'empresa familiar, que s'havia ressentit de la meva doble vida empresarial i política.»

Encara li interessa la política? Milita encara a CDC?

«Haver estat dotze anys alcalde de la teva ciutat et marca per tota la vida i, malgrat que ja fa gairebé catorze anys que estic allunyat de l'Ajuntament, no puc evitar d'interessar-me per tot allò que té a veure amb la política figuerenca. Sóc militant de base de l'agrupació local i formo part del consell assessor nacional, presidit per Josep Maria Cullell.»

D'aquella etapa, recorda els millors moments?

«Més que els millors moments, recordo la gran il·lusió amb què tots plegats vam tirar endavant el projecte de fer ciutat, el compromís que teníem amb l'electorat.»

I els pitjors?

«Els pitjors moments van ser quan vaig constatar que, des del poder municipal, et veus, a contracor, impotent per resoldre determinades qüestions. Hi ha arrelada una concepció màgica de la política que fa pensar que un alcalde, si vol, ho pot resoldre tot, i això malauradament no és així.»

I de la gent que ha tingut al costat què en pensa, els va donar confiança, oportunitats, els va promocionar, alguns després no es van portar tan bé amb vostè. Considera que el van trair?

«La paraula traïció no existeix en el meu vocabulari. Ben al contrari, si d'una cosa estic orgullós és de tot l'equip que em va acompanyar i, sempre que tinc oportunitat de fer-ho, expresso el meu agraïment a totes aquelles persones que van contribuir a fer possible la meva tasca al llarg d'aquells setze anys que vaig formar part de l'Ajuntament. Sense la seva col·laboració lleial no s'hauria pogut realitzar tot el que vam dur a terme.»

Dalí i Lorca són dos noms estretament relacionats i no em refereixo al poeta. Va viure molt a prop els darrers anys de la vida del pintor. Encara guarda un secret inconfessable?

«Hi ha el secret inconfessable que l'enyorat Narcís Pijoan, amb la ironia que el caracteritzava, anomenava el ‘segon misteri dalinià', amb referència a les paraules que em va dir el mestre Dalí, l'1 de desembre del 1988, quan estava ingressat a l'habitació 655 de la clínica Quirón de Barcelona. Malgrat els anys que han passat, continuo fidel al compromís que tinc amb mi mateix de no fer-lo públic fins quan ho cregui adient. En una tertúlia radiofònica a la SER-Girona, l'endemà de les darreres eleccions generals, l'amic Joan Armangué, fent de periodista, em va demanar que revelés el secret, però, tal com he fet sempre que m'ho han demanat, li vaig dir que encara no tocava!»

Va dir que volia ser enterrat al Teatre Museu de Figueres?

«Aquell mateix dia, el mestre Dalí em va comunicar el seu desig de ser enterrat al Teatre Museu. Era al vestíbul de la clínica Quirón amb uns amics periodistes quan va venir una infermera dient-me que Dalí em volia veure; em va acompanyar fins a l'habitació i en entrar va demanar a la infermera que ens deixés sols. Va ser aleshores quan m'ho va dir. Li vaig repetir el que m'havia dit, per tenir la certesa que l'havia entès bé, i ell m'ho va confirmar.»

I la tomba que va fer construir a Púbol, on hi ha la Gala?

«Certament. En Josep Playà, que va ser testimoni presencial de l'avís de la infermera que acabo d'explicar, en el llibre L'enigma Dalí, que va fer amb Màrius Carol, dedica un capítol a explicar-ho d'una forma ben documentada. Penso que allò que va fer canviar de parer el mestre Dalí sobre el lloc on volia ser enterrat va ser l'estada de cinc anys a la Torre Galatea, arran de l'incendi del castell de Púbol, l'estiu del 1984, accident que va fer bona la dita que ‘no hi ha mal que per bé no vingui', ja que, en sortir-se'n de miracle, va poder tornar a viure a la seva ciutat natal els anys que li quedaven de vida. I ja mai més va demanar de tornar a Púbol, fet que prova que hi estava bé. Ser a la vora del Teatre Museu li va permetre retrobar la seva última gran obra, que no és altra que el Teatre Museu.»

Per què a vostè?

«S'ha especulat molt sobre per què em va expressar a mi aquest darrer desig. Penso que m'ho va fer saber per la senzilla raó que tenia molt clar que el Teatre Museu era propietat de l'Ajuntament de Figueres i, per tant, l'alcalde era qui millor podia fer efectiva la seva voluntat, tal com va succeir quan es va morir, el 23 de gener de fa vint anys.»

La nova Fundació Dalí ha estat beneficiosa per a Figueres?

«La reconversió de l'antiga Fundació Pública de Serveis del Teatre Museu Dalí en la nova Fundació Gala-Dalí va ser una operació de la qual Figueres va sortir beneficiada. En contra del que deien els que s'hi van oposar, aquesta reconversió va ser totalment favorable als interessos de la nostra ciutat, ja que totes les obres que formaven part del patrimoni dalinià de l'antiga fundació van ser donades pel mestre Dalí a l'Ajuntament de Figueres, i totes aquelles obres que tenia dipositades al Teatre Museu, però que eren propietat seva, les va donar a la nova fundació. Per tant, Figueres hi va sortir guanyant de totes totes.»

El llegat se'l va quedar l'Estat. Era la voluntat de Dalí?
-

«Pel que fa al llegat previst en el testament redactat a Púbol la tardor del 1982, poc després de la mort de la Gala, en el context de l'antiga fundació pública, la posició que vaig defensar en qualitat de membre de la Fundació Gala-Dalí i alcalde de Figueres va ser que s'havia de respectar la voluntat que, amb posterioritat, el mestre Dalí havia expressat al patronat de la nova fundació en relació amb els tres quadres que volia que s'exposessin al Teatre Museu: L'home invisible i El monument imperial a la dona-nena, un al davant de l'altre a la Sala del Tresor, i El gran masturbador, a la Sala de la Peixateria. Si ho vaig reivindicar és per la senzilla raó que aquesta era la seva voluntat i penso que ningú que no fos l'artista podia decidir on i com havia de ser exposada la seva obra. Confio que arribarà el dia que el desig de l'artista s'imposarà sobre la raó d'estat, i que aquestes tres peces arribin a exposar-se on i com volia el mestre.»

Com recorda tot aquell món dalinià?

«De tot aquell món, el que més em va atraure va ser conèixer la dimensió humana del mestre Dalí, al marge de tota la parafernàlia que l'envoltava. Si miro enrere, pel que fa a ell, penso que vaig fer el que havia de fer, és a dir, respectar la seva voluntat i fer el que era al meu abast perquè es respectés. No em pertoca a mi jutjar el balanç de la dècada que vaig estar al servei de Dalí, com se sol dir: la història ho jutjarà. A títol personal, estic molt orgullós d'haver contribuït a fer de Figueres, la ciutat que el va veure néixer i morir, la Meca daliniana, la indiscutible capital del seu món. I és desitjable que ho sigui per sempre més... Ara bé, penso que seria un greu error estratègic creure que aquesta fita ja està consolidada i que no ens hem de preocupar pel futur. Penso que la nostra ciutat s'equivocaria de ple si no renovés la ferma aposta daliniana que vam fer des de l'Ajuntament, oposant-nos a tots aquells que menyspreaven la figura de Dalí i no contemplaven el llegat dalinià en el seu projecte de ciutat. Sóc del parer que si es vol que Figueres tingui vida més enllà de Dalí cal apostar més i no menys per Dalí, perquè apostar per Dalí és apostar pel futur de Figueres.»

El nom de Marià Lorca durant dotze anys sortia a la portada dels diaris gairebé cada dia; com viu avui el fet d'haver passat gairebé a l'anonimat?

«Em sento alliberat d'una càrrega que vaig assumir en funció de les responsabilitats del càrrec que tenia. Pel meu tarannà, estic més còmode amb la situació actual que amb el protagonisme mediàtic d'aquella època.»

Serà a través de les seves memòries que sabrem allò que encara avui no m'ha volgut explicar? Les escriurà aviat?

«No creguis que no hi he pensat més de quatre vegades. Ara bé, en qualsevol cas, les concebo com unes memòries gens mediàtiques, destinades als familiars i amics perquè puguin conèixer de primera mà la història de la meva vida.»