Dos anys de pic i pala
Des que el 2011 va arribar a La Moncloa, Rajoy ha devastat l'estat del benestar i ha erosionat el model autonòmic
El PP va fent la viu-viu conscient que la competència està pitjor i que Bárcenas ja no els desgasta
El silencis i les fugides d'estudi estan marcant el seu mandat
Mariano Rajoy ja no té el suport ciutadà que el 20 de novembre del 2011 li van atorgar les urnes. Però tot i així, encara disposa de prou crèdit per pagar la factura de la corrupció, de les retallades dels serveis públics i d'haver mentir quan assegurava que tenia una fórmula màgica per crear ocupació. Si avui hi hagués eleccions, el PP tornaria a ser el partit més votat; amb més dificultat, però podria continuar a La Moncloa. I això que el conte de fades que explicaven en campanya s'ha anat desmuntant mentre que les polítiques per afrontar la cruesa de la crisi han provocat el deteriorament del mercat laboral i l'emergència de la classe social dels neopobres.
Les enquestes confirmen, doncs, un progressiu desgast del PP, però també posen en evidència que el principal partit de l'oposició continua atuït. El PSOE no s'ha recuperat del cop que el va deixar en 110 escons. Però si es pensava que no podia caure més avall, anava errat. Els akelarres que organitza Alfredo Pérez Rubalcaba per intentar festejar els antics votants no serveixen de res. Ara el que necessiten els socialistes és sotmetre's a un exorcisme per espantar els dimonis interns. Sens dubte, el candidat ideal de Rajoy és Rubalcaba. I mentre els socialistes no donin un cop de timó, el president espanyol aconsegueix fer allò que pensa que millor li funciona: gestionar els silencis i guanyar temps.
Ho ha fet amb la crisi econòmica. Fins que no han començat a aparèixer indicadors positius (exportacions o prima de risc), Rajoy usava els seus ministres d'escut per fugir del setge de l'oposició al Congrés. La situació era tan esperpèntica que quan, l'abril del 2012, va anunciar una nova onada de retallades per aturar la voracitat dels mercats, el president espanyol va sortir a corre-cuita del Senat per evitar els mitjans de comunicació, que li reclamaven una declaració per tranquil·litzar la ciutadania. La imatge, però, va ser pitjor que qualsevol dels seus missatges encriptats: un líder fugint pel garatge per no donar explicacions. Amb aquestes i altres actuacions galdoses, Rajoy ha quedat lligat a la idea que és un titella d'Angela Merkel, que només respon als dictats de la troika,i que en l'escena internacional és un zero a l'esquerra.
Darrere un plasma
També mentre Luis Bárcenas exhibia les seves comprometedores llibretes, el líder del PP s'amagava darrere un televisor de plasma. Era el febrer d'enguany, la primera vegada que reunia els seus per donar-los la consigna de negar-ho tot: ni sobresous ni finançament il·legal; els papers són més falsos que Judes. S'havien de desmarcar d'uns escrits “apòcrifs” procurant no trepitjar l'ull de poll de l'extresorer. Perquè llavors no se sabia, però seguia en nòmina del partit en un intent de tapar-li la boca. Però la informació sobre les suposades irregularitats comptables continuava sortint a cabassos, i Rajoy va donar ordres que se li tallés el subministrament. Va ser el famós acomiadament “en diferit” que relatava María Dolores de Cospedal.
La tàctica de l'estruç ha servit a Rajoy per no afrontar el debat català. Mentre l'independentisme omplia els carrers, Rajoy callava i enviava la cavalleria popular a minimitzar el fenomen o bé a amenaçar amb tots els mals del món. Darrerament ha decidit reproduir en persona aquestes intimidacions i ha passat d'oferir un diàleg buit a proclamar que no té res a discutir ni amb els sobiranistes, ni amb els de la tercera via.
Desmuntant el model
Paral·lelament, l'executiu del PP va iniciar l'enderroc del model autonòmic, esgarrapant competències, unificant el mercat i forçant-los a fer autèntiques barrabassades comptables sota l'amenaça de tallar-los l'aixeta del crèdit. Era el vell somni recentralitzador del PP –que Aznar visionava, però que mai no va executar– fet realitat.
Però tot i així, la política territorial, l' antiterrorista i l'econòmica no agrada a la vella guàrdia del PP. En tot aquest temps, el partit també ha anat fent aigües pertot arreu. La derrota a Andalusia va obligar Javier Arenas a tornar a Madrid, on Cospedal l'esperava amb les urpes a punt, mentre líders territorials, com ara Alberto Fabra i Ignacio González, han anat caient en desgràcia. Rajoy sap que ha d'afrontar canvis en la direcció del PP i en el Consell de Ministres, però es diu que esgotarà possiblement fins pels volts de les europees.
El sectors crítics
Però, sobretot, s'han esquinçat les costures d'una formació que presumia d'actuar com un sol home, destapant-se les diferències entre el nucli dur de Rajoy i sectors crítics que la victòria del 20-N havia deixat anestesiats. Ja sigui pel mal que els està fent l'anul·lació de la doctrina Parot en la seva estratègia de passar de llarg de la fi d'ETA, o perquè pensen que no han sabut aturar el tsunami Bárcenas o el sobiranista o perquè no els convenç com resol la crisi, la qüestió és que el clan format per José María Aznar i Esperanza Aguirre tornen a fer sonar els tambors de guerra, i amb molta més intensitat. I saben que darrere seu hi ha tot un moviment de la dreta acomodada i conservadora que sempre s'ha mirat Rajoy com un personatge anodí i sense sang.
LES FRASES DE RAJOY
Wert, el primer de la llista quan Rajoy decideixi tallar caps
El setge de Wert a l'escola pública i al català obeïen a una estratègia planificada des de La Moncloa. Aquesta entrega a la causa recentralitzadora se li valora, i això li va fer creure que tenia barra lliure per dir el que pensa (espanyolitzar) o fer el que li vingui de gust (beques Erasmus). Tot plegat el converteix en un dels ferms candidats a abandonar el Consell de Ministres quan Rajoy impulsi la primera crisi de govern.
Gibraltar, el patriotisme elevat al màxim exponent
“Gibraltar, espanyol!” La major part de líders estatals en alguna ocasió han utilitzat el litigi amb la Gran Bretanya per presumir, però pocs han estat tan agosarats com García Margallo. El moment escollit pel ministre per tensar la corda s'ho mereixia: s'havia de tapar com fos l'agenda de Bárcenas i la desfilada de càrrecs del PP davant l'Audiencia Nacional. Passada la situació crítica, la pugna pel penyal s'ha situat al nivell habitual de retrets entre els dos governs.
La justícia empresona Bárcenas i el PP llença la clau ben lluny
Després de passejar-se per mig món per controlar els seus comptes, Bárcenas va ingressar a la presó el juny passat. El jutge Ruz va considerar que hi havia risc que fugís i que destruís les proves. El seu empresonament va ser un cop dur per al PP, ja que l'extresorer va acabar de treure la pols als documents que comprometien la direcció del partit. Passat el temps, però, els populars estan convençuts que ja no pot sortir res més i que el desgast que els provoca ha tocat fons.
