La pregunta més esperada

Proposa “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”, perquè insisteix que la pregunta ha de ser “absolutament clara” i assumeix que “no pot ser que tothom s'hi trobi bé” perquè precisament “una pregunta es fa per descobrir qui s'hi troba bé i qui no”. Terricabras planteja un símil: “Imagini un casament amb la pregunta: Vol aquesta persona o potser en vol una altra de més trempada, més rica o més llesta? No, és clar. Per això la pregunta ha de ser normal, i això vol dir clara i molt ben feta.”

Proposa “Vol que Catalunya iniciï el procés d'incorporació a la Unió Europea com a estat sobirà?” Per Subirats, una pregunta així preveu una negativa de Madrid a fer la consulta i “busca assenyalar la perspectiva europea com a sortida” buscant aliats a fora davant del “previsible bloqueig”, un aspecte que considera “decisiu”. I, a més, “facilita que es mantingui un grau de consens més enllà de l'opció de la independència”.

Proposa “Vols ser espanyol/a”. Una aposta “concreta, directa i clara” que a parer d'Abelló és “fàcil de contestar per tothom, se senti espanyol o no”. La del president de la cambra tarragonina és l'única proposta en què el “sí” seria la resposta dels contraris a la independència.

Proposa “Està d'acord que Catalunya sigui un estat independent?”, l'enunciat que defensa el Consell Assessor per a la Transició Nacional, del qual forma part, i recorda: “Si ens basem en criteris tècnics, que és el que vam fer al consell, la pregunta ha de ser clara i s'hauria de poder respondre amb un “sí” o un “no”. Cardús considera que aquesta és “la millor pregunta possible” des d'aquest punt de vista, però admet que “és possible que s'hagi de modificar per criteris polítics”. I avisa: “Si les floritures serveixen per ampliar el consens, em semblaran bé, però si el que fan és fer perdre claredat a la pregunta i sobretot a la resposta es corre el risc de caure en els llimbs de la indefinició”.

Proposa “Catalunya, estat independent, sí o no?” Blanch ho té molt clar: “La gent ha de saber el que vota, de manera que la pregunta ha de ser clara, i tota la resta és enganyar el poble.”

Proposa “Vol que Catalunya sigui un estat independent que pugui decidir la seva relació amb Espanya i, per tant, amb Europa?” Admet que “és una pregunta complexa”, però creu que “cal que inclogui el concepte d'independència i també el de dret a decidir perquè el màxim de gent s'hi senti còmoda”, de manera que es puguin recollir “sensibilitats de persones que se senten tan espanyols com catalans o, fins i tot, només espanyols, i que entenen que Catalunya necessita noves oportunitats”.

Proposa “Vol la independència de Catalunya?” Una pregunta “clara, sense retòrica ni complexitat”. De tota manera, Tomàs diu que el preocupa més “el procés cap on anem que la pregunta en si mateixa” perquè “si la majoria vol la independència ja es buscaran els mecanismes polítics per articular-ho”.

Proposa “Vol que Catalunya sigui un estat independent?” D'una banda, perquè “la societat internacional no acceptaria una pregunta que no fos clara”; de l'altra, perquè “el tema clau del referèndum és si ens constituïm com a estat independent o no; la resta de qüestions són accessòries”.

Proposa “Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat plenament sobirà i políticament independent d'acord amb la legalitat del dret internacional, per decidir lliurement el seu model polític, econòmic i social, i poder adherir-se a la comunitat internacional d'estats com a membre de ple dret?” És l'enunciat més llarg de tots els plantejats, perquè Pont considera “imprescindibles” les referències al dret internacional i al fet que la independència “no és un fi en si mateix sinó un mitjà” per decidir tot un model polític, econòmic i social.

Proposa “Catalunya ha de ser un estat independent?”. Perquè la pregunta, sintetitza, “ha de ser clara i concisa”.

Proposa “Vostè vol que Catalunya sigui un estat independent?”. Entén que la pregunta “ha de ser senzilla i amb dues úniques respostes” possibles: sí i no, perquè no es pot portar la ciutadania “a la confusió” ni donar peu a una resposta que pugui admetre “molts matisos”, sinó que cal “se molt clar i preguntar obertament per la independència”.

Proposa “Està d'acord que Catalunya esdevingui un estat independent?”. La claredat i la necessitat que les respostes siguin sí o no tornen a ser els arguments. Canaleta recorda que “en qualsevol referèndum, tant les preguntes com les respostes han de seer comprensibles pel conjunt de la ciutadania i han de facilitar la lectura política del resultat final”.

Proposa “Independència sí o no?”. Per Riera, “no cal donar-hi més voltes. Ha de ser clara i concisa perquè si no, maregem la gent”. En conseqüència, “a la pregunta hi ha de sortir la paraula independència. S'ha de ser directe i no desorientar la gent. Com a Escòcia”, on es preguntarà “Escòcia hauria de ser un país independent?”.

Proposa “Té Catalunya dret a ser un estat independent?”. Tot i que troba que la millor pregunta seria “Vol que Catalunya sigui un estat independent?”. El problema és que aquesta seria clara però no “inclusiva”. La primera, en canvi, “permetria Unió i ICV sumar-s'hi i posaria el PSC en un dilema complicat perquè “no la pot rebutjar” D'aquesta manera se sumaria “la majoria necessària” i a més amb una pregunta “perfectament viable dins el marc legal espanyol”, raona Sanchis, “perquè la resposta, per exemple, podria portar a la modificació de la Constitució” i alhora “obriria la porta a la independència. La victòria del sí hauria de portar a eleccions plebiscitàries”.

Proposa “Catalunya ha de ser un estat independent?”. Cal “plantejar una pregunta clara, sense subterfugis” per no generar confusió, raona, i cal fer-ho “bé per tal de no haver d'iniciar el dia després un segon debat perquè el país no s'ho pot permetre”.

Proposa “Està vostè d'acord que Catalunya sigui un estat independent? Un enunciat quasi idèntic al del Consell de Transició Nacional. López Bofill creu que el concepte “independència” ha de ser-hi “perquè la comunitat internacional reconegui què vol realment Catalunya” i perquè, si la majoria a favor de la independència és clara, a Europa “no li quedarà més remei que actuar en conseqüència”, cosa que no passaria, avisa, si la pregunta parla “sobre federació o altres formes de govern que passen per l'organització del govern espanyol”.

Proposa “Voleu un país normal independent?”. Per Sellarès es tracta d'aprofitar l'escletxa que s'ha obert perquè Catalunya assoleixi “la seva normalitat nacional” pactant “el divorci” amb Espanya “amb totes les seves conseqüències”, pel que cal “una consulta vinculant i una pregunta clara”.