“Si prohibeix la consulta, l'Estat es tirarà pedres al seu teulat”

Evidentment, el catalanisme –amb la referència obligada del 1714– es comença a articular amb la Renaixença amb un plantejament que inicialment i, té lògica que sigui així, vol remodelar l'Estat. Els estats-nació com els entenem ara neixen al segle XIX, i en conseqüència llavors hi ha un desig a participar en la construcció de l'Estat. La burgesia, que és qui té més capacitat d'interlocució amb el poder, intenta que aquest sigui un estat modern i inclusiu en el sentit d'acceptar les diferències nacionals, atès que dins l'Estat espanyol hi havia diferents realitats nacionals. Això fracassa, igual que també ho fa el catalanisme popular. Sort del catalanisme popular, que si no el català s'hauria perdut. El catalanisme conservador, que serà la Mancomunitat, introdueix millores en ensenyament i deixa bon record en les classes populars. Sortirà el primer Estatut i després ve el franquisme, que ja sabem com va anar. El nou intent de via estatutària, el del 79, és clar que va quedar curt. L'Estat intentava homogeneïtzar a la baixa les comunitats autònomes, amb una balança fiscal deficient per a Catalunya. Va caldre un nou Estatut, i és de nou la representació del catalanisme més popular qui l'impulsa. Per tant, el catalanisme té història, tot i que hi hagi a qui no li agradi.

Sí, perquè era l'últim intent de quedar-se a Espanya amb una certa acomodació respecte als trets diferencials. Quan això no es va aconseguir i van tractar Catalunya de la forma que ho van fer, la gent va dir prou.

La primera gran retallada va ser la del pacte Zapatero-Mas, puc arribar a admetre que de bona fe. Va arribar-li un Estatut amb un suport parlamentari del 90% i el president espanyol se'l va polir. La segona retallada va ser la d'Alfonso Guerra i posteriorment va venir el pas pel Congrés. Quan semblava que estava tot solucionat el PP ho porta al TC i el destrossa. Per mi allò va suposar una ruptura sentimental, sobretot de la població. Per la sensació que aquest cop ens havien deixat sols. I entenc que hi ha hagut gent que els va costar fer el pas perquè té família o ve d'altres regions. Però es van adonar que els que s'estava penalitzant no era tant ser català com viure a Catalunya.

Sense cap dubte. Cal una solució política. Els conflictes si no es resolen políticament no queden resolts, i tornen a aparèixer. El govern espanyol podria respondre suspenent l'autonomia o escanyar-nos econòmicament. Això està a les seves mans, però no resoldrà el problema, el que farà és allargar la resolució del conflicte. I tinc la sensació que això serà el que passarà: s'enrocarà encara més i caldrà anar a cercar altres instàncies.

No, ara no. Però l'argument espanyol de dir que la Constitució no permet el referèndum és molt feble. En països com el Regne Unit, que no té Constitució, o Estats Units, que en tenen una canviant en el temps, no s'entén aquest argument. Crec que estem davant un xoc de dos principis fonamentals, que són el principi democràtic i el de l'estat de dret. Quan l'Estat apel·la a l'estat de dret per prohibir la consulta s'oblida una cosa: sense capacitat de decisió dels ciutadans no hi ha estat de dret. L'estat de dret és la conseqüència de l'aplicació dels principis democràtics, no a la inversa. I dic que és un argument feble perquè des del punt de vista internacional sempre preval el principi democràtic. És d'una obvietat total. Si els ciutadans no poden decidir no hi ha democràcia ni estat de dret. Que sigui un argument feble no vol dir que tinguem la feina feta.

No sé si són les definitives, però són les millors que hi ha hagut mai. Estem en un moment històric, perquè tanquem la porta a un objectiu que havia estat a llarg termini: transformar Espanya en un estat modern, obert, plural... Aquest somni d'arribar a la realització de Catalunya com a nació en una Espanya diferent s'acaba amb la sentència del TC. També penso que, al final, Espanya és un estat democràtic i que a Catalunya hi ha una majoria que mai s'havia donat. És curiós perquè, a més, mai hi havia hagut una societat tan mestissa a Catalunya, però en canvi hi ha un suport majoritari al dret a decidir. El cavall de batalla és el dret a decidir, independentment del que acabi votant cadascú. Si finalment es prohibeix el referèndum l'Estat s'estarà tirant pedres al seu propi teulat. Si s'entossudeixen, Catalunya cada cop donarà més suport a l'independentisme.

Penso que s'ha fallat per les dues bandes. Probablement, més per la banda de les institucions espanyoles, que han estat incapaces d'escoltar i posar-se en la pell de l'altre. Jo entenc que el llibre explica un relat, que és el que crec que en aquests moments és majoritari a Catalunya. Tenen un greu problema, que és que interpreten la manifestació del 2012 com un suflé. I s'equivoquen. Són molt tancats. No és tan difícil entendre què està passant. Només una minoria ho ha entès. Aquest és un diàleg de sords mentre la situació sigui aquesta, i per això s'ha hagut de tirar endavant.

No és la que m'hauria agradat, però la veritat és que tampoc em preocupa massa. El que és important és que es pugui votar i que es pugui amb el major consens possible. També s'està donant una situació que no m'agrada: l'erràtica política del senyor Pere Navarro, que està espatllant el partit socialista. Està en el dret de voler una consulta negociada, però si quan es demanen les competències al Congrés se'n despenja... Parlem de Parlament a Parlament, i per negociar cal una pregunta i una data. Si no està en aquest joc, que expliqui en quin joc està. A la vegada que es dóna aquest procés se'n dóna un altre: estem assistint a un canvi del sistema polític, en què els dos partits que tradicionalment havien estat els pilars del sistema català, CiU i el PSC, estan de baixa i apareixen partits nous, tant en un costat com en l'altre, com ara la CUP o Ciutadans. Introdueixen discursos més moderns que van més enllà de les estructures clàssiques i, en algun cas, més arrelat als sectors joves.