Pugna en plena tempesta perfecta

L'independentisme marbra la pugna amb exhibicions de força al carrer

La corrupció esquitxa arreu i quan convé s'usa d'arma llancívola

Quan el 12 de desembre, Artur Mas va comparèixer al Palau de la Generalitat escortat pels líders d'ERC, ICV-EUiA i la CUP, els partits que donen suport a la celebració d'una consulta d'autodeterminació, i va anunciar la pregunta arbre i la data en què el govern preveu celebrar-la, estava posant el llacet a un any polític monopolitzat per aquest debat. Estava, també, desfent un nus gordià. Un triomf, doncs. Però que només li serveix per al que serveix salvar una pilota de partit: per seguir jugant. Mas tancava un primer capítol del conflicte obert amb l'Estat obrint el següent, resolia uns quants dubtes plantejats durant l'any i en generava de nous. La pregunta esmicola les sospites sobre la fermesa de la convicció sobiranista de Mas, el govern i CiU, sotmesos a la pressió del govern espanyol, sectors mediàtics i empresarials amb vertigen abonats a una tercera via mai prou definida i integrants de la mateixa federació nacionalista, començant per UDC, i el seu líder, Josep Antoni Duran i Lleida, forçat a una incòmoda entesa amb ERC. Dubtes que ha atiat el mateix Mas jugant alhora que s'anava tensant la corda a fer ofertes, infructuoses, de diàleg a Mariano Rajoy. L'acord esborra aquestes sospites, però reobre el debat de l'entrada al govern dels d'Oriol Junqueras i fa brollar interrogants sobre la viabilitat de la consulta i el pla B, per si cal.

En realitat, la llarga negociació per la consulta va arrencar amb l'any i l'aprovació de la Declaració de Sobirania del Parlament, que ja subscrivien CiU, ERC i ICV-EUiA –la CUP optava per un suport a mitges–. Pronunciament i pregunta emmarquen l'any i el gros de l'activitat política. En plena crisi i amb una Generalitat d'arques enteranyinades que afronta un deute ferotge sense més liquiditat que la que li aporta amb comptagotes el govern espanyol al qual desafia, Mas s'ha abocat a tocar la partitura sobiranista. El ritme no l'hi marca només el puixant Junqueras: l'independentisme s'organitza més enllà d'ERC i marbra la pugna política amb contundents exhibicions de força. Si l'ANC havia batut rècords en la manifestació de la Diada del 2012, en la d'enguany es va plantejar un repte més ambiciós i també se'n va sortir: la Via Catalana, multitudinària cadena humana, es va formar amb totes les baules necessàries i més. Una imponent demostració que s'afegia al maratonià Concert per la Llibertat muntat mesos abans per Òmnium Cultural, l'altra punta de llança independentista fora del Parlament.

Emmirallats en Escòcia, govern i front sobiranista han anat fent gestos per donar resposta a aquests esclats al carrer i construir i tensar un relat, com ara la creació del Pacte Nacional pel Dret a Decidir i el Consell Assessor per a la Transició Nacional, dedicat a suggerir els passos a seguir per assolir i consolidar una Catalunya independent i que de moment ha presentat cinc dels dinou informes encarregats. El primer, dedicat a com hauria de ser la consulta, va ser ignorat a l'hora de pactar la pregunta. El Pacte, al seu torn, va elaborar un manifest que forma part de l'estratègia del govern de carregar-se de raons davant de les negatives, tan reiterades com esperades, de Rajoy. Carregar-se de raons de cara a la ciutadania, als no convençuts, i també als organismes internacionals, per obtenir suports externs. Un eix en què també s'integra la commemoració del tricentenari del 1714, que va arrencar amb la inauguració del Centre Cultural del Born, des d'ara temple de peregrinació inevitable per a tot catalanista com cal.

A la difusió internacional de la causa s'hi ha abocat Mas amb entusiasme, però resultats desiguals fins ara: el boom independentista ha tingut ressò en mitjans estrangers, però entre líders polítics el president no ha arrencat cap compromís mes enllà d'alguna declaració de simpatia, i ja admet la possibilitat que una Catalunya estat quedés, si més no transitòriament, fora de la UE.

El caràcter gairebé monogràfic de l'any polític es fa palès en la falta d'activitat legislativa: una sola llei en tretze mesos de legislatura és un rècord absolut. Ni tan sols ha vist la llum encara la llei de consultes, estratègica en el guió sobiranista, tot i que la previsió inicial era tenir-la enllestida l'estiu passat.

La paràlisi es constata també en la falta de comptes. Per primer cop, la Generalitat ha funcionat tot l'any amb una pròrroga dels anteriors, arran de la negativa d'ERC a subscriure uns comptes que incloguessin noves retallades i la pugna amb l'Estat pel límit de dèficit.

A la crispació i les protestes generades per la crisi i les receptes aplicades per fer-hi front, s'hi han afegit les atiades pels calculats retards en les transferències econòmiques estatals, traduïts en endarreriments en els pagaments de la Generalitat a farmàcies o entitats concertades. La rèplica del govern espanyol al desafiament sobiranista, emmarcada en una estratègia recentralitzadora conjunta, es concreta per exemple en la llei de governs locals i en la llei Wert, torpede a la línia de flotació del model educatiu de l'escola en català. La resposta estatal també inclou –a més de la derivada més aviat folklòrica del marcatge en curt de la delegació de l'Estat al municipalisme independentista– el recurs sistemàtic al desgastadíssim Tribunal Constitucional. Amb un president que va compatibilitzar càrrec i militància al PP, el TC va suspendre la declaració sobiranista i té pendent dirimir mig centenar de disputes Generalitat-Estat, entre les quals, els recursos a mesures amb què el govern buscava nous ingressos, com l'euro per recepta i l'impost bancari.

El paisatge on es dóna la pugna no és només el de la crisi i les seves lletjors. El completa el constant degoteig de casos de corrupció que esquitxen arreu i quan convé s'usen d'arma llancívola. Així, mentre el PP i el govern estatal tractaven de salvar els mobles del tsunami Bárcenas, CiU i el govern català trampejaven el cas Palau, en virtut del qual CDC té la seu embargada, i el cas de les ITV, pel qual va ser imputat Oriol Pujol, que va deixar els càrrecs al partit, però continua de diputat, com van fer el també convergent Xavier Crespo, imputat pel cas Clotilde, i el socialista Dani Fernández, pel cas Mercuri.

Però el cas que més ha fet parlar ha estat el de l'espionatge a polítics de Método 3, un presumpte iceberg la punta del qual van ser les escoltes a Alícia Sánchez-Camacho al restaurant La Camarga. L'afer es va tancar en fals amb un acord extrajudicial que deixa molts dubtes sense aclarir, el principal, la identitat de qui va encarregar la gravació. El fil que sortia del cabdell de La Camarga es va cobrar el cap del director de Serveis Penitenciaris, Xavier Martorell, que havia mantingut vincles amb Método 3.

També se'n van atribuir a José Zaragoza, la dimissió del qual com a secretari general adjunt socialista al Congrés es va vincular a un altre afer: la inèdita ruptura de la disciplina del PSOE per part del PSC en una votació sobre el dret a decidir. Pere Navarro ha acabat, però, per seguir el dictat d'Alfredo Pérez Rubalcaba i defensant una reforma constitucional en clau federalista que no li compren ni molts dels seus. I, amb el sector catalanista revoltat –des de la declaració sobiranista, que cinc diputats no la van voler rebutjar com va fer la resta del grup–, l'hemorràgia interna traspua a les enquestes.

Enmig d'aquesta tempesta perfecta de convulsions econòmiques, corrupció, descrèdit de partits i institucions i polarització ideològica en què es desenvolupa la pugna, i en què els partits tradicionals perden peu i pistonada, Ciutadans, lliure dels cadàvers a l'armari del PP i refractari a l'escala de grisos en què s'asfixia el PSC, exhibeix rebuig frontal i desacomplexat a la consulta, i s'ha erigit en la veritable veu cantant del front constitucionalista. Els d'Albert Rivera són per ara els altres grans beneficiats dels sismes que sacsegen el sistema polític català, juntament amb una ERC que ha agafat CiU en els sondejos –on els de Mas conserven poc més de la meitat dels escons de la legislatura passada–. Moviments tectònics –riu-te'n, dels sismes Castor– que res fa pensar que no continuïn rebregant paisatge i paisanatge aquest 2014 que arrenca com un compte enrere.