La crisi dels socialistes
Quan el partit no va multar Chacón
L'exministra de Defensa va desobeir l'any passat Pere Navarro en una votació sobre el dret a decidir al Congrés dels diputats però no va ser sancionada
Els crítics Geli, Elena i Ventura contraposen aquesta situació amb la seva
El 26 de febrer del 2013 és una data històrica per al socialisme català, perquè per primer cop en trenta anys vota diferent del PSOE al Congrés. Es tracta d'unes propostes de resolució de CiU i ICV en què s'insta l'Estat a negociar una consulta legal a Catalunya. El dia abans el primer secretari del PSC, Pere Navarro, s'ha posat en contacte amb tots els diputats per traslladar-los que han de votar sí. Però no tothom segueix les seves ordres. Carme Chacón opta unilateralment per no prémer el botó durant la votació. La decisió, que es va interpretar com un moviment tàctic de cara a les primàries del PSOE, encén els ànims del PSC, però no té represàlies per part de Navarro. Ni sancions ni cap estudi de la Comissió de Garanties.
Precisament la inhibició de la direcció socialista en aquell afer és un dels arguments que fan servir els diputats díscols que al Parlament van votar a favor de la consulta. Consideren que crea un precedent i no entenen perquè llavors no es va obrir cap expedient contra Carme Chacón, que va desobeir Navarro, i ara sí que hi ha hagut un càstig.
El cas Chacón també contrasta amb el que va passar al Parlament el gener del 2013, quan cinc diputats crítics es van fer fonedissos durant el debat de la Declaració de Sobirania i tampoc van votar. Els parlamentaris van trencar la disciplina de grup i el partit els va sancionar amb una multa de 400 euros. “Es tracta d'un fet greu, com és trencar la unitat d'acció d'un grup parlamentari, però hem de girar full”, exposava el portaveu, Jaume Collboni.
El 26 de febrer del 2013 Chacón no va ser multada pel PSC, però sí pel PSOE. Ella i la resta dels tretze diputats catalans, que van trencar la disciplina de grup. Rubalcaba els va posar una sanció de 600 euros. Però el càstig no es va acabar aquí. José Zaragoza va presentar la dimissió com a secretari general adjunt del grup parlamentari socialista. Una dimissió “forçada”, encara que es voler presentar com un acord entre la direcció catalana i l'estatal. La crisi entre el PSC i el PSOE estava servida. Però va ser un foc d'encenalls, perquè ara les relacions s'han reconduït i Navarro i Rubalcaba van de bracet.
